dimecres, 20 de juliol de 2011

El mur dels vençuts

Arribo al Parc de l’Agulla. Em poso els auriculars i començo a triar la música. Al costat del camí hi ha una mitja paret, enrajolada amb lloses grises i tosques. Un home amb pantalon curt i samarreta de color cridaner està repenjat i amb el cap cot, suant. Per la posició sembla que estigui empenyent la paret per fer-la caure. M’agafo el peu dret per estirar el quàdriceps de la cama dreta. Repeteixo l’operació amb l’esquerra. Estiro els bessons. El trencament fibril·lar d’uns anys enrere dóna la seva guerra si no l’escalfo bé.

El pulsòmetre marca 83 pulsacions per minut. Encaro el camí al ritme de Drama of Japan de La Rocha, ideal per iniciar l’exercici. En aquell moment un eixam de bicicletes m’envolta i em passen a ritme mandrós. Començo a córrer. L’única carretera que veuré en el meu trajecte la deixo enrere exactament en dos minuts i quinze segons. Ara, davant meu només queden camps cultivats, la masia Sant Iscle i, de fons, el Prepirineu. Segueixo el sinuós camí de terra vorejant camps i vinyes al ritme de la música, ara una cançó ràpida, ara una més pausada. La llista està pensada per acompanyar la velocitat de les meves passes i mantenir-la constant. Esquivo passejants i altres corredors. Passo Sant Iscle i vaig cap el pont que passa per sobre les vies del tren. Avui faré la “volta curta”, fa molts dies que no corro i no vull forçar. La pujada al pont, curta i sobtada, és fa dura. Vaig una mica més enllà, potser uns cinc-cents metres i giro cua tornant pel mateix camí. El què era pujada, ara és baixada, el què era baixada ara esdevé pujada. Ara sona “Hung up” de Madonna, m’encanta com sonen els greus i el seu ritme, m’anima i, en conseqüència, accelero el pas. Però m’haig de controlar si no vull passar-me, no es tracta de guanyar cap cursa, sinó d’arribar al final sense pressa, però sense pausa, sense defallir.

Més bicicletes em passen pel costat, unes amb velocitat experta, altres al ritme del passeig dels diumenges. Al davant, les muntanyes de Montserrat cobertes de núvols, a l’esquerra, la serralada del Montcau, la llum de la tarda avançada les fa magnífiques. Em fixo el les vinyes del costat del camí, d’un verd espectacular.

Esquivo dos gossos juganers que s’han separat dels seus amos que van xerrant tranquil·lament. Torna a aparèixer la carretera. Vint-i-set minuts quaranta-tres segons. No em passaré de la mitja hora, sinó demà em faran mal les cames i el trencament del bessó m’està recordant que els anys no han passat debades. Enfilo l’última recta fins que el camí de terra s’acaba. Travesso la carretera i entro al Parc per fer, com sempre, una volta a l’estany central. Al final, trenta-sis minuts trenta-quatre segons. Sempre em passa igual, no tinc remei.

Torno a travessar la carretera, ara ja caminant. Les pulsacions comencen a baixar. Avui la temperatura és ideal i el vent, a estones una mica molest, fa que la calor sigui pràcticament inexistent. Em dirigeixo a aquella mitja paret, i començo a imitar l’home que havia vist a la meva arribada per estirar els músculs de les cames. Suant, amb el cap cot, com si volgués fer caure el mur a terra. En aquesta posició, tinc la impressió d’estar davant un mur que contempla la derrota dels corredors panteixant per aconseguir l’aire que no acaba d’omplir els pulmons. Però llavors m’adono que aquell, no és el mur dels vençuts, és el mur dels vencedors.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada