dilluns, 4 de juliol de 2011

Sinceritats

No fa pas massa, vaig conèixer una noia per Internet. Posem que es deia Maria. La Maria, no feia servir cap mena de nick, considerava que un sobrenom és una manera d'amagar-se.

Un cop vaig sentir que no hi havia prou amb explicar el què es pensa o dir el què se sent per ser sincer, calia alguna cosa més per demostrar sinceritat i transparència.

Al primer cas li vaig objectar que el propi nom, en realitat, no diu res de nosaltres. Simplement és la forma en que els nostres pares van decidir anomenar un membre de la seva prole, amb millor o pitjor encert i, entenc jo, amb tota la bona voluntat. En canvi un sobrenom o nick, diu molt més d'una persona que el seu propi nom, perquè aquesta sí que és una tria conscient. Algú que corri per la xarxa autoanomenant-se "Spiderman" o "Blancaneus", ja està demostrant certes aficions, gustos o fantasies. Qui més qui menys, es pot anar fent una idea de la mena de persona que es pot trobar, si més no algun dels seus aspectes.

L'altre cas és més complicat. Quan et trobes amb algú que per molt que li expliquis, per molt que li obris la teva ànima no en tingui prou. S'ha de començar a considerar què és el que en realitat espera o està buscant. De fet, sembla més un problema de desconfiança que no pas de sinceritat. O senzillament prefereix pensar que l'altra persona és mentidera o que oculta alguna cosa, no perquè l'altra ho faci, sinó perquè qui ho pensa ho vol pensar.

És ben bé que això de la sinceritat és com allò que deia no sé quin actor en no sé quina pel·lícula: "les veritats són com els culs, cadascú en té un!"

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada