Recentment s’ha
fet molt popular un vídeo on s’explicava que s’havia agafat a vint persones que
no es coneixien prèviament entre elles, que es farien un petó dels de debò, dels
de rosca i llengua, perquè ens entenguem, davant de la càmera.
El vídeo, de
quatre minuts i escaig, comença amb la presentació de les parelles. El nerviosisme
inicial per la situació i pel què estan a punt de fer davant la càmera. S’ha de
reconèixer que té el seu encant, en part per aquest punt de transgressió implícita.
On s’ha vist això de fer-se un petó de rosca amb algú que no coneixes
absolutament de res? I més tenint en compte que no hi ha excuses
etílico-festives pel mig.
La veritat és que
es tracta d’un vídeo molt estimulant i les reaccions posteriors als diferents
petons arrenquen un somriure i, perquè no dir-ho, un sentiment de tendresa que
transmeten els protagonistes.
Com sempre, un
fenomen d’aquest tipus, s’estén per la xarxa amb la velocitat dels “compartir”
i “m’agrada” permet i en poc temps milions de persones l’havien vist. Els
comentaris anaven tots en aquest sentit, maco, tendre, divertit... De fet, la
idea desperta la part més emocional de l’ésser humà. Com a persones, ens agrada
pensar que un dia, sense motiu aparent, ni raó lògica, et pots apropar a un
altre ésser humà i unir-t’hi intensament compartint l’emoció d’un petó o d’una
abraçada.
Però ves per on,
a l’endemà del gran esclat a la xarxa te n’assabentes que tot plegat és un
altre bluf. Els participants en el vídeo són actors i models i al darrera hi ha
la campanya publicitària d’una marca de roba. Un cop sabuda la notícia,
navegant per internet m’he trobat amb una frase demolidora: “True love is dead and everything is just a
cynical plot to extract your money” El veritable amor és mort i tot plegat és
una trama cínica per treure’t els calés .(http://www.independent.co.uk/).
Per la reacció de
la gent davant vídeos com aquest i d’altres que corren per la xarxa com un crit
per recuperar l’essència humana. Que utilitzen Internet per recordar-nos que som
persones amb emocions i sentiments, hi veig les ànsies de retrobar allò que
perdem en els trajectes que van de casa a la feina, de la feina als cursos d’anglès,
dels cursos al gimnàs i d’allà a la resta d’obligacions que ens autoimposem. I
de sobte, aquell petit oasis d’humanitat que t’ha arribat per les xarxes
socials, és un miratge. Volen que perdem la fe en la humanitat? Potser les emocions
no són productives, però potser si que són lucratives i per això les utilitzen?
Tinc la impressió que per aquest camí aconseguiran extirpar-nos allò que ens fa
persones i ens lliga als altres. Si perdem això, què ens quedarà?
Espero que, abans
no perdem l’emoció per emocionar-nos, decidim deixar de comprar roba.