Mobilitat nadalenca

Avui ha estat un dia de Nadal peculiar per diversos motius. Un d’ells, per la mobilitat.

Diverses circumstàncies ens han anat endarrerint i hem sortit més tard del què era recomanable, per anar a casa ma germana a fer el dinar en família, tal i com prescriu la tradició. Però el dia s’ha complicat. Primer la pluja. Ja se sap, quan plou les carreteres s’omplen més del normal i el trànsit pot ser caòtic. Després l’hora, tard com anàvem, hem trobat mig Catalunya ficada a la C-58 direcció a la gran ciutat disposada a devorar els torrons típics de l’època nadalenca. I, per acabar-ho d’adobar, un accident que ha fet de tap just quan l’autopista és més estreta.

Ja us podeu imaginar l’embús monumental que s’ha creat. Set quilòmetres de cua, segons he sentit. Allà, tots atrapadets. I a mesura avances veus dos enormes rètols lluminosos que anuncien: “Carril Bus-VAO Tancat”.

Genial! L’obra faraònica que va costar una morterada està allà, buida, solitària, amb les barreres baixades mentre centenars, o milers, de vehicles es dirigeixen a la Meridiana en processió. No pots evitar mirar la infraestructura amb una certa ràbia. Si no hi pots passar amb un mínim de passatgers al cotxe, avui no hi ha autobusos que portin ningú, no la obren quan hi ha un moviment de vehicles superior al normal, un dia com el de Nadal que qui més qui menys va a emprenyar al cunyat en nom de la tradició... Es pot saber per a què carai serveix l’andròmina? Per acabar-ho d’adobar, per millorar la mobilitat, les ments pensants d’aquest país posen el preu del transport públic a nivells estratosfèrics, fent més atractives les curses de muntanya que agafar el metro. I si parlem del tren, és per posar-se a plorar. Tenim línies que han millorat en deu minuts el temps del recorregut que feien al segle XIX. Tot un rècord Guiness .

I amb un panorama així, et trobes una ciutat plena de zones blaves, zones verdes, zones liles i conductors negres, perquè és impossible aparcar sense jugar a la ruleta russa amb la grua municipal, patint mentre t’empasses els torrons un dia de Nadal plujós i un pèl caòtic.

En fi, us agraeixo que us hagueu molestat a entrar a aquí i llegir aquest post, i us desitjo un molt Bon Nadal i Bones Festes!

SPQR

Ja ho sé, ja ho sé! Difícilment es pot trobar utilitat a una llengua morta, no serveix per a res. Però he de confessar que el llatí, la bèstia negra de bona part dels estudiants d’occident, sempre ha tingut un cert atractiu per a mi. 

Els textos i expressions en aquesta llengua desprenen aquell pes solemne de la saviesa antiga, aquell punt de misteri i, gràcies al cristianisme, de misticisme que tan bé han sabut aprofitar els guionistes de Hollywood.

Quan era petit em tenia d’allò més encuriosit la inscripció que portaven en penons les legions romanes a les pel·lícules: SPQR. En la meva innocència ho relacionava amb l’esport, però no acabava de veure que tenien a veure l’atletisme o el futbol amb la conquesta de les Gàl·lies. El que hi posava, i jo no vaig saber fins molts anys més tard, eren les inicials de Senatus PopulusQue Romanus, el Senat i el Poble de Roma. Ara si, “pacificaven” les futures províncies (territoris pro vincere), per annexionar-les a l’impreri en el nom del poble romà.

Hi ha moltes màximes que encara perviuen en el llenguatge actual, sobre tot en certes professions. Qui no recorda el famós veni, vidi, vinci de Juli Cèsar? O aquella sentència que resa dura lex, sed lex que ja ens agradaria que s’apliqués per igual a tothom, no com les “excepcions” que estem vivint. Una altra que utilitzem mig escapçada vox populi que en la seva versió completa diu: vox populi, vox Dei. Va ser una expressió molt en voga durant l’edat mitjana, però ara que vivim en democràcia li hauríem de fer una mica més de cas, i no haver d’esperar a la setmana dels tres dijous o Ad kalendas Graecas, perquè els polítics facin alguna cosa de profit.

Els que tenim la sort de treballar, diàriament practiquem allò de ora et labora, una mena de pregària que ens ha d’ajudar a conservar la feina. I quan poses la tele, el futbol i els programes del cor s’han convertit en el panem et circences dels nostres dies, desviant la nostra atenció d’assumptes que són autèntics casus belli.

Darrerament, la classe política ens regala opinions enceses sobre qualsevol moviment social o qualsevol crítica al sistema establert i ràpidament anem a parar a la reductio ad Hitlerum (això és un neollatinisme). Si escridasses a polítics i banquers per fer fora de casa la gent, ets un nazi, si defenses que la gent té dret a opinar i votar el seu futur, ets un feixista. Que un dia vas anar a Donosti a fer unes tapes? Ets un terrorista i, per tant, un nazi.

I amb tot plegat se’t comença a encendre la sang en veure com estan deixant el món que tant va costar construir als nostres avis i als nostres pares. Comences a pensar en allò de si vis pacem, para bellum i engegar una revolta que posi les coses a lloc.

És veritat, segurament el llatí, una llengua del passat, no serveix per a res, però defineix tan bé el nostre present!

Una resposta

És curiós com, de vegades, ens arriba una resposta. Ens trobem amb un problema, un dubte o un dilema, i no sabem com solucionar-lo. Una situació en què no saber si allò que pensem és encertat o una visió distorsionada fruit de les nostres pròpies maquinacions. Fins i tot és possible que aquests dubtes ens tenallin l’ànima i ens portin un patiment de baixa intensitat. Un run-run que no calla, que ens incomoda i potser ens turmenta.

Però un dia sentint la ràdio, prenent un cafè o en una conversa intranscendent, t’arriba la resposta. Algú diu allò que precisament necessites saber. Aquella informació que t'obre la sortida. De sobte algú ha engegat l’interruptor i aquell clic t’il·lumina. I el problema, el dubte o el dilema desapareixen. 

El resultat és una sensació d’alleujament, de pau amb un mateix en adonar-se que allò que semblava una bogeria no ho era, que la paranoia no existia i que la raó ha sigut la constant en tot el procés. Saber que, malgrat tot, la teva era la impressió encertada, reconforta. Ara només cal assimilar la bona nova i deixar que el temps faci desaparèixer la coïssor de la ferida que s'acaba de tancar.