Hem de reconèixer que estem vivint temps interessants. Entre una cosa i una
altra, al final del dia acabes una mica marejat. Mirem compulsivament els mòbil
o internet per saber quina és l’última novetat que, darrerament, ens fa anar de
sorpresa en sorpresa.
El dissabte passat, quan en Miquel Iceta ja practicava nous passos de ball
(Iceta dixit), va i ens anuncien un d’aquells pactes rocambolescos que ens va
deixar a tots aturats: La CUP i Junts pel Sí, arriben a un acord que quan ens l’expliquen,
el primer que demanes és que tornin a començar, perquè t’has perdut. Com si no
fos prou, en el minut tres de l’anunci del pacte, ja tenim als qui critiquen
aquest pacte “contra-natura”. Sí, exactament els mateixos que criticaven que no
hi hagués govern i que no es pot viure així, en funcions, que això no és
normal, que el procés s’ha mort, i ja li prenen mides per fer-li la caixa de
pi, mentre fan càbales amb les possibilitats que els ofereixen unes noves
eleccions que semblen inevitables. I llavors el pacte. Horrorós, la fi del món
i els quatre genets de l’Apocalipsi en forma de grup parlamentari.
D’altra banda, a 600 km de Barcelona, tenim les crides a la unitat, a les
gran coalicions, al sentit d’estat, a la defensa de la constitució... Aquests
sí que són pactes amb sentit. I com si d’un trencaclosques es tractés, comencen
a moure unes fixes que no encaixen per enlloc: que si Ciutadans més PSOE amb
Podemos, perquè són tots reformistes; o si el PP amb Ciutadans amb l’abstenció
del PSOE, deixant al marge Podemos; o millor si fem un PP-PSOE, o potser millor
que el PP no investeixi el Sr. Del Plasma i posem algú del PSOE amb el suport
dels de Coalición Canaria... Perquè clar, ells sí que tenen motius per pactar, ajuntar-se,
barrejar-se i unir-se. Els altres no. El fet que se’ls hagi insultat,
menyspreat, escanyat políticament i econòmica, no justifica que els facin
botifarra i els engeguin a pastar a ells i a la seva legalitat.
Avui mateix, entre el jurament del President de la Generalitat, i la presa
de possessió dels diputats del Congrés espanyol, n’hi havia per seure davant la
tele amb un bol enorme de crispetes i xalar: els diputats d’ERC prometent “per
imperatiu legal” fins que tinguem xiringuito propi, un senador prometent en
euskera, que ha de repetir “porque no tenemos traductor”, una diputada que
porta la criatura, malgrat que el congrés és una de les poques empreses de l’estat
amb guarderia. Això sí, la criatura ha fet les delícies dels companys del grup
parlamentari. Ah, i el noi aquest de la cua, que ha promès no sé exactament quina
fórmula el càrrec afegint-hi la llengua de signes.
Ostres tu, no tenen pietat. No s’adonen que el comú dels mortals no estem
preparats per a tanta frikada junta? A mi, de tot plegat, l’única cosa que m’ha
quedat clara, és que a l’hora dels experiments, artefacte polític dels uns és
molt xulo, i el dels altres, que encara està per fer, no. O era al revés?