Perquè corro (i III) – Els límits

M’han demanat si hi hauria una tercera part sobre això de córrer. La veritat és que no la tenia prevista, però en el mateix comentari i havia una observació que m’ha fet pensar que potser sí, que en podria fer aquesta tercera part (i última).

En l’entrada anterior parlava de les curses de 10 km. Hi ha gent per a qui aquesta distància és com parlar d’anar d’aquí a Pequín i d’altres que no tindrien ni per escalfar. Una de les millors parts de fer un esport lliure, com és córrer, és que tu poses els límits. Que estàs en baixa forma i tot just comences? D’aquí a la cantonada i tornes caminant, i tranquil, o tranquil·la, que els quilòmetres ja vindran, només necessites paciència i perseverança. Si, he dit “només”, no és qüestió de desanimar el personal d’entrada. Que t'has entrenat tota la vida, tu mateix triatlons i maratons a dojo t'esperen cada cap de setmana.

Quan es comença t'has de plantejar objectius i els has d’anar assolint, però mica en mica i, sobre tot, els has de gaudir. Qualsevol pràctica esportiva, o pràctica de qualsevol mena, ha de ser una font de satisfacció i no una tortura. Prou que patim tot lo dia corrent enfeinats, atabalats i carregats d’obligacions com perquè una cosa que fas per plaer, per salut o per fugit de tot l’anterior, també es converteixi en una font d’angoixes. Potser 10 km són molts per algú que comença. De fet pot ser que ni tan sols siguin un objectiu, però si vols tastar el cuquet de les curses, n’hi ha de 5, de 8... I si 10 km et sembla una misèria, tens mitges maratons, maratons senceres, ultramaratons o triatlons, Iron Mans, Ultramans i no sé quantes coses més pensades per a aquelles persones que volen posar-se a prova i portar el cos al límit. Cosa que, per altra banda, em sembla un pel perillosa, però cadascú ja es prou grandet per saber el que es fa, o ho hauria de saber.

Ja us vaig deixar anar un lema que havíem comentat entre riures amb els companys de km: “ells porten el cos al límit, nosaltres el portem al bar”. Si ho penseu bé, és tota una declaració d’intencions, la intenció de passar-ho bé fent esport en companyia, on el més important és gaudir de l’esport i dels amics.

Així doncs, tan se val si voleu fer 5 , 10, 42 km, o 500 metres, l’important és el què voleu fer. I on són els límits? Els límits són, en qualsevol aspecte de la vida, inclòs l’esport, exactament, allà on tu els posis. 

          

Perquè corro (II) – Les curses

Després de molt entrenar, arriba el dia que et planteges això de fer una cursa. Alguna cosa assequible, per no complicar-te la vida, una de deu quilòmetres per començar. 

El primer cop és una mica un embolic, les dades, si tens xip groc (què és el xip groc?) o te’l lloguen, talla de samarreta (si és que en donen) horari per anar a recollir tot el kit i, si tens sort, algun regalet. I anar entrenant, perquè un diumenge al matí, quan la majoria de la població està esmorzant un cafè amb llet i un crusant en pijama, tu vas en calça curta, amb la samarreta que toca i una rodoneta lligada als cordons de les vambes, si és que algú t’ha explicat que va lligat als cordons de les vambes, és clar!

La veritat és que l’ambient és genial. Sí que hi ha gent que va a aconseguir una bona marca i estan els competidors, que acaben la cursa just quan tu acabes de fer el primer gir del circuit, però el fet de trobar-te en mig d’aquella multitud, amb ganes de començar és excitant. El primer cop que corres una cursa, vas molt perdut, no saps exactament com anirà la cosa i sempre va bé anar-hi acompanyat amb algú que et doni alguns consells, començant per saber d’on has de sortir i on acaba. Alguns dels què he sentit i, si a algú li poden ser útils, són aquests:

Abans de sortir cal haver menjat, una horeta o dues abans, alguna coseta que doni energia, com un entrepà de “nosilla” o un plàtan i anar ben hidratat i fer pipí abans de començar, que si no pots acabar fent el pena darrera un arbre. Ah, i fes ni que sigui quatre estiraments per no començar en fred del tot, però el més aconsellable és escalfar una mica.

A la sortida, pren-t’ho amb calma, tens davant probablement deu mil persones. Has de procurar anar agafant ritme i trobar espai així que, a no ser que siguis dels que van al davant, els primers quilòmetres te’ls has d’agafar com un escalfament.

Evita fer ziga-zagues contínues, cansa molt i afegeix distància a la cursa. Això és més fàcil de dir que de fer. Estàs en mig d'una multitud que es mou en espai que ha esdevingut reduït i un munt de gent al davant que: van caminant perquè no s’han entrenat i al km 2,5 ja van ofegats; trobes la parelleta que ha decidit que, molt romànticament començaran i acabaran la cursa juntets, i no es separen ni que s'hi juguin la vida; el grupet de noies que la fan petar totes en fila que esdevenen un autèntic dic de contenció en mig del circuit, entre d'altres personatges. Tot plegat t’obliga a fer tota mena de maniobres d’evasió i esquiva per poder seguir sense perdre gaire el ritme.

Vigila amb les voreres, contenidors, papereres i altres elements de mobiliari urbà. Ah, i el públic, millor córrer pel centre del carrer, però atenció amb els kamikazes! Són aquelles persones que volen travessar el carrer, sí o sí. Tan se val si se’ls venen a sobre quatre mil persones corrent. Els volen travessar i travessen. En l’última cursa em gairebé em menjo un paio que travessava el carrer arrossegant una moto!

Quan t’has d’hidratar, pensa que els que donen l’aigua es posen en un tros llarg i a ambdós costats. Tens temps i espai per recollir una ampolleta. I no t’has d’empassar mig litre d’aigua, si no vols acabar traient el fetge per la boca! Un parell de glopets per mullar la llengua, un glopet endins i si tens calor, un raig pel cap. Important, quan llencis l’ampolla vigila no deixar estabornit un altre corredor.

Dosifica el ritme. Recorda, si ets un corredor normal, ja pots estar content si acabes la cursa i com que no la guanyaràs, pren-t’ho amb calma. No t’has de deixar influir pel ritme dels altres. Tu a la teva. Sempre hi ha l’esverat que sembla que vagi a apagar un foc i apareix de darrere corrent com un esperitat. Passa d’ell o ella. El que si que va bé és fixar-te en algú que va davant teu i te’l planteges com a meta a superar, i un cop fet, vas a per un altre. També va bé fixar-te en algú porta un ritme similar al teu i quedar-te al darrera. Especialment si es una morenassa que porta una d’aquelles malles ajustadetes i que marca tan bé les corbes... de la cursa és clar. Així que la pots seguir per mantenir el ritme amb alegria o fins que comproves que està molt més preparada que tu i t’enfonses en la misèria mentre veus com marxa i tu no pots seguir-la. Aquesta “tècnica” es pot aplicar des del punt de vista femení, cap a un corredor masculí, o segons els vostres gustos, que jo no m’hi vull ficar.

Quan vegis que estàs arribant, si les cames i els pulmons, amb el permís del cor, t’ho permeten, fot-li canya que algun segon esgarraparàs i et sentiràs orgullós de tu mateix. És habitual que a l’arribada hi hagi dos o tres arcs inflables. L’arribada està allà on hi ha una mena d’estora preparada per captar el pas del xip que portes al peu, i que espero que no hagis perdut. És fàcil d’identificar perquè no es para de sentir el “bip, bip, bip...” de tots els xips de la gent que arriba. No t’aturis, quinze mil persones venen darrera teu i també volen passar. Així que, vas afluixant el ritme, segueixes endavant i quan vegis oportú, fas estiraments i sigues generós, si vols evitar rampes i contractures.

Després de tot això ve la part més complicada: on s’ha ficat la gent de la colla? i on està el bar més pròxim? Per a resoldre el primer problema cal haver acordat abans de la sortida un punt de trobada i que sigui molt concret. Pensa que hi ha vint mil persones que porten la mateixa samarreta que tu, i això complica la cosa. Pel què fa el segon, cal recuperar forces i un bon esmorzar i una cervesa es posen de pel·lícula després de córrer 10 km mentre comentes la jugada amb la colla.

Bé, ja sabeu de què va la cosa, i encara que no us ho creieu, és divertit. Ara que sempre us pot entrar la febre competidora i portar el cos al límit. Jo, prefereixo portar-lo al bar...

Perquè corro (I) - Els entrenaments

Això de córrer, perdò, el running, està molt de moda. De fet, si mireu un calendari de curses, no us les acabaríeu en un any i, a aquest pas, això morirà d’èxit. El motius pels quals milers de persones han decidit calçar-se unes vambes i apretar a córrer són múltiples i diversos, però en aquest cas jo us explicaré els meus.

Des que tinc coneixement he fet algun tipus d’activitat física. Provar esports va ser, durant molt temps, alguna cosa més que un exercici de curiositat. Però la meva gran passió des de petit van ser, i són, les arts marcials. Vaig poder-hi dedicar vint anys on hi va haver de tot, però sobre tot, molta satisfacció per la pràctica d’una activitat que m’omplia i em divertia. Fins que una columna vertebral que no va voler seguir els dictats de la biomecànica em va obligar a deixar-les per haver-me de dedicar a la natació, que no està malament, però que no m’apassiona. I ves per on, ensopego amb un traumatòleg que em diu: “si et poses unes bones vambes, vas per camins de terra i controles les passes, pots córrer sense problemes” i com que al Bages gaudim de milers de camins i paisatges preciosos, la cosa va ser fàcil. I vaig començar a fer quilòmetres.

I mica en mica els vas incrementant. De treure el fetge per la boca fent-ne tres, a fer-ne onze sense massa problemes. Córrer amb els Pirineus nevats de fons, amb la música que t’agrada i sentint l’aire fred o un capvespre de primavera, amb la llum rogenca que il·lumina camps de vinyes i Montserrat en la llunyania, amb la tebior que anuncia una calor que s’aproxima, son sensacions fantàstiques que et fan oblidar l’estrès, la feina, i els diversos maldecaps que la el dia a dia ens ofereix sense treva.

Però si córrer i suar els problemes sol està bé, córrer amb una colla d’amics és fantàstic. Fas uns quilòmetres, corres, xerres, vas endavant, enrere, fas una broma a un, te la fan a tu... Arribem i estirem, comentes, aquella molèstia al genoll, la propera cursa a la que faria gràcia apuntar-se... I després ve el millor: vermutet, dutxa, dinar, xerrar, riure i arreglar el món.

I després venen les curses, tu entre cinc, deu o vint mil persones intentant fer un trajecte de deu quilòmetres i.. En tot cas ja us ho explicaré, perquè aquesta, és una altra història...

Música

No és estrany que diversos moments de la nostra vida vagin lligats als nostres sentits. A sons i olors, imatges i gustos i a tactes que ens esborronen i ens transporten a moments emocionants i íntims com el fregar de la pell amb una altra pell. De fet, estic convençut que no recordem les coses com les vam viure, sinó com les vam sentir. Però si alguna cosa té la capacitat de traslladar-nos a l’altra punta de la nostra ànima, amagada en algun racó del nostre interior, és la música. 

Tots tenim aquella cançó que ens transporta automàticament a aquell paisatge, a aquell esdeveniment o al costat d’aquella persona amb qui havíem compartit els seus sons de forma intensa i íntima. Estic convençut que existeix una connexió directa entre la nostra oïda, la nostra memòria i les nostres emocions que no ha de passar per cap barrera ni cap peatge. I per la rapidesa de la connexió, es diria que es tracta de dreceres emocionals que ens porten al millor i al pitjor de les nostres vides.

Sons de cançons que ens fan enyorar amb tristesa o recordar amb alegria. Que ens fan present un passat que arraconem en el nostre tràfec diari i que ens rescaten de l’ofec rutinari.

En sentir-les recuperem un tros molt nostre, íntim i incompartible, que ens recorda allò viscut o allò que al final no vam viure. Allò que vam fer i allò que no vam dir, o que hauríem d’haver dit, i que les notes expressen molt millor que les paraules esdevingudes sons inútils. Un perdona’m, un record, un bri de felicitat passada... 

Un racó de nosaltres mateixos que restarà lligat fermament a la nostra memòria a recer de l’abisme de l’oblit, per les notes d’una música que sempre tindrà un significat emocional i vital en el més profund de la nostra ànima.

Lliçons d'Escòcia

El passat 18 de setembre va ser una data que, des de Catalunya, vam viure amb l’emoció del què podria esdevenir l’obertura d’un camí cap al reconeixement de les nacions sense estat d’Europa o, si més no, el reconeixement del dret a expressar lliurement la voluntat de pertànyer, o no, a un estat més gran.

Com hem sentit mil vegades, el Regne Unit no és Espanya, ni Escòcia és Catalunya ni Rajoy és Cameron, però amb la distància ens donen uns quants dies de l’esdeveniment, ja en podem treure alguna conclusió del que suposa un procés com el viscut a Escòcia i que estem vivint a Catalunya.

Davant l’avanç significatiu al “Sí” escocès, el govern de Londres no va escatimar esforços per atraure els indecisos escocesos que podien decantar la balança. Els van enviar missatges d’amor dient-los com se’ls estimaven i com els enyorarien si marxaven. També els van explicar en debats oberts els desavantatges d’una ruptura. Van parlar, els van prometre més autogovern i major autonomia financera i, en definitiva, van seduir i persuadir a una part dels votants perquè es decantessin per romandre al Regne Unit.

Fins aquí no podem fer altra cosa que expressar la nostra enveja sana pel procés escrupolosament democràtic viscut allà. Un cop passada la votació, però, s’ha revelat el Mr. Hyde del govern britànic. Es veu que allò que havien promès, no era ben bé com ho havien dit, sinó una cosa semblant. Era com una proposta sense ser ben bé una promesa i que, és clar, aquestes coses s’han de pensar amb calma. Per què, és clar, ara anglesos, gal·lesos i nordirlandesos tenen gelos i no es pot tenir la parentel·la emprenyada. Així que han plantejat la versió britànica d’una recepta ben coneguda per nosaltres: te per a tothom. Us sona? Aquella recepta fantàstica que pretén que aquells que volen una cosa per a ells, per art de màgia i d’enveja, es multipliqui per cinc o per disset, tan se val. La qüestió es diluir la proposta fins deixar-la en un no res i allò que havia de costar deu, que costi cent setanta i al final la conclusió és que el sistema és inviable i, per tant, el millor és liquidar-lo més o menys dissimuladament.

I quan encara no han passat dos mesos de la votació, ja se’n parla, a Escòcia, de muntar un altre referèndum en veure que el govern britànic els ha aixecat el kilt de mala manera.

Un cop vist el què ha passat per allà a la Mar de Nord i tornant a la Mediterrània, pensem en com pot anar la cosa, tenint en compte que NO volen que votem, perquè segons el govern espanyol NO tenim dret a decidir com volem viure; NO podem organitzar consultes on els que estan a favor del NO tampoc NO podran votar. Una cosa que ens han deixat molt clara és que nosaltres NO som iguals a la resta d’espanyols. En aquest punt impera aquella doctrina que diu “o juguem tots, o punxem la pilota” i com que ells no volen jugar, doncs no pot jugar ningú, ni que la pilota sigui nostra...

I vist el panorama que hi ha a la Península, si un govern de llarga tradició democràtica com el britànic, ha fet el triler amb els escocesos, què pot arribar a fer un govern com l’espanyol? El resultat del proper 9N i de qualsevol altra votació, de costellada o no, vinculada amb el procés endegat a Catalunya ha de donar, a la força, un resultat suficient perquè als que corren per la Moncloa se’ls encongeixi alguna cosa sota els pantalons, perquè si no, si el resultat va aclaparadorament en contra els independentistes, agafeu-vos, perquè el més lleu serà que ens treguin l’autonomia.

Però malgrat tot, el què tenim ara molt a favor és que en cap moment no s’han cregut que fóssim capaços d’arribar fins on hem arribat. El 2010 es van pensar que era una demostració d’allò que es coneix com “el català emprenyat” que no val per a res. El 2012 que era una febrada passatgera. El 2013 érem una colla de babaus abduïts per la voluntat d’Artur Mas. I al 2014,  després de sentir mil vegades allò de la llei i de la constitució, que com argument és d’allò més suat i avorrit (i fals), voregem el feixisme-filo-terrorista i podem provocar la desaparició del planeta Terra si ens separem d’Espanya.

Arribats a aquest punt, ens trobem amb què aquest és un camí sense marxa enrere. Malgrat els resultats que puguin sortir el 9N, o en d'altres votacions,  res no tornarà a ser igual, s'aconsegueixi la independència o no. I vist que el món per primer cop sembla que sent algun soroll que li fa girar els ulls mandrosos cap a nosaltres, ara allò de Catalans want to vote, s’ha quedat curt. Davant l'actitud obstruccionista del govern espanyol que ens ha portat a la situació en què ens trobem, el més correcte, en vistes del què pot passar el proper 9 de novembre, el què hem de dir a al món és que malgrat tot:

Catalans decide to vote!

Paraules devaluades

El fenomen no és nou, de fet ja fa temps que produeix. I de tan habitual, ja ni ens n’adonem. En el món de la comunicació, l’impacte és la meitat del missatge, per insubstancial que sigui, així que s’ha de buscar la manera que es faci cas a una notícia, una declaració o un esdeveniment. És per això que les notícies s’omplen de qualificatius grandiloqüents per donar importància a qualsevol cosa que, en moltes ocasions, no la té. S’omple de transcendència fets singulars, sí, però que tampoc suposen un abans i un després de res, ni tan sols en el camp en què s’ha produït.

Això ens porta a un abaratiment del llenguatge. Els termes, si els fem servir molt, si els gastem, perden la força i el significat que representen i al final queden buits de contingut. Una de les víctimes que més pateix aquest fenomen és el terme “històric”. Que un jugador de futbol marca una pila de gols això esdevé “històric”. Que determinat polític fa això o allò altre, dia històric. Com històric és el dia que uns laboratoris han trobat un material que potser, amb una mica de sort, d'aquí deu anys, possiblement obrin el camí per trobar una aplicació que podria... De fet diria que no hi ha dia que no sigui històric, per al món de l’esport, de la política, de la ciència, de la botànica o de la moda, és igual. És com allò dels dies internacionals, ja n’hi ha tants que quan es cita “el dia internacional de" s’ha de posar tot de guionets i començar a recitat, de la infància, de la cultura, de la poma golden, de..., perquè ja tenim més dies internacionals que dies té l’any. I ara, els mitjans de comunicació, ens estan omplint de dies i fites històriques a cor què vols.

Però hi ha devaluacions perilloses. Fa massa i amb massa facilitat que en aquest país anomenat Espanya, que els nazisme i el feixisme ha esdevingut termes llancívols que s’empren amb una lleugeresa que espanta. De fet, polítics i opinadors de tots signes i condicions acusen els seus adversaris de emprar mètodes o idees pròpies del règim franquista amb aquella alegria que caracteritza la irresponsabilitat. Aquest és un país on pots anar a la presó per exhibir una estelada, però  les banderes preconstitucionals són tractades com una curiositat folklòrica. Vivim immersos en una “reductio ad Hitlerum” constant que ha fet perdre el valor real d’aquests termes. 

Nazi, cal recordar, és aquell que es creu amb dret a anihilar qualsevol persona que sigui d’una “raça inferior” o que no pensi que el seu, ha de ser el poble que domini el món, i si cal assassinar milions de persones, es fa i punt. El franquisme, va ser un sistema fonamentat en un terror permanent on el revanxisme, la venjança personal, la persecució d’idees i cultures estava a l’ordre del dia i era la política del règim. Una política que no només no ha estat condemnada per molts dels que s’autoanomenen demòcrates, sinó que esquiven la qüestió dient allò de “els rojos també van ser molt dolents”, com si les malvestats d’uns justifiquessin 40 anys de repressió i milers de morts. Mentalitats que tenen com a un dels seus pilars bàsics la concepció de "amb mi o contra mi", l'opinió i la discrepància no tenen cabuda en una mentalitat que aspira a un odre basat en el terror.

És perillós, molt perillós, emprar paraules tan gruixudes des de les tribunes públiques atiant consciències amb els fets, aquest sí, històrics, que ens haurien de fer reflexionar molt seriosament sobre les coses que diem i que el fet d'emprar-los amb lleugeresa és un insult als milions de persones que van patir i morir les conseqüències del seu auge. I és lamentable voler establir paral·lelismes entre les reclamacions democràtiques de pobles i col·lectius, recordeu que els de la PAH també són, segons alguns, filo-feixistes. 

Aquest ús banal del terme és d'una demagògia que fa venir basques envoler establir paral·lelismes entre aquestes reclamacions legítimes i les trampes emprades per una colla de descerebrats que dur el món al caire de l’abisme en el nom d’una raça superior.

Educació d'elit

Tots els pares, en la mesura de les seves possibilitats, intenten que els seus fills tinguin la millor educació possible, fins al punt de sacrificar petits luxes familiars, i alguna necessitat, perquè la seva canalla tingui majors oportunitats en el seu futur.

Però els que tenen molts calés, que de fet acostumen a ser les “classes dominants”, no només faciliten la millor educació que es pot donar als infants, sinó que en el seu cas es converteix en una obligació. Llavors aquests nens i nenes van a col·legis de noms que, només de nomenar-los, esdevenen sinònim d’un alt coneixement d’idiomes i una formació exquisida pròpia de la seva classe i que ja ens agradaria que fos la nostra. Desenes de milers d’euros dedicades a la formació dels líders del futur. O potser no.

De fet, aquesta gent neixen amb les oportunitats que no tenim la majoria de mortals, però són incapaços, malgrat l’excelsa educació que han rebut, de fer res de bo. En honor a la veritat, s’ha de dir que durant un parell de segles, la noblesa occidental tenia per passatemps la ciència i la filosofia i van fer aportacions importants. Però això forma part d’un passat gloriós que difícilment tornarà.

Harvard, Cambridge, Òxford i altres noms de prestigi acadèmic mundial, han arribat on han arribat perquè, de sempre els que manaven hi enviaven els seus hereus i d’altra bada, per la seva capacitat de captar el talent allà on es trobi. És ben veritat que la majoria d’estudiants són gent amb calés i prou, però el fet que els pares col·locaran els seu cadell en els consells d’administració de les multinacionals més importants del món o dels gabinets de tota mena de governants, ja garanteix el prestigi de la institució. I com que són molt rics, però no tant tontos, xuclen el talent, que normalment neix de les classes on, o t’espaviles, o acabes cavant rases o plegant jerseis a preu de misèria hora, els donen accés a tot els que calgui a preu de nota estratosfèrica i els converteixen en un dels “seus”. Així demostren perquè són tan prestigiosos i els millors del món mundial.

Darrerament he llegit un parell d’articles que m’han cridat l’atenció al respecte. En un d'ells, un professor de Yale, nogensmenys, ha posat en evidència que aquests aspirants a milionari autosatisfet, no són més que “xais que fan el què els manen”. Mancats absolutament de tota iniciativa, incapaços de contradir res ni a ningú i l’única cosa que els preocupa és seguir el camí marcat i el què diran. La NASA, que a banda d’enviar coets arreu de la galàxia, també es fixa que passa per aquí, a ran de terra, treia un estudi en què explicava que les classes dirigents són les que provoquen les caigudes de les civilitzacions, donada la seva afició a l’immobilisme per salvaguardar els seus privilegis i que suposen la misèria de tothom.

Tot plegat coincideix amb un comentari que vaig sentir fa temps en què es deia que les classes altes de qualsevol societat, són el grup de gent més inútil que hi ha, no saben fer gairebé res, i han estat incapaços de fer res d'important per la humanitat, bé si, fer caure civilitzacions senceres, i fer-se amics de les noves classes dirigents per perpetuar-se en el seu estil de vida que els acomoda a ells i esclavitza als altres.

El pitjor de tot és que són la mena de persones que es passen la vida reclamant la meritocràcia com a forma de “selecció” social dels qui han de regir els destins dels altres i una “igualtat” d’oportunitats que els permet començar la cursa cinc-cents metres per davant dels altres, sempre i qual els altres vagin a peu i ells en cotxe. Pel què sembla, a banda de relacionar-se amb gent de la seva classe, que els donarà els contactes que els permetrà tenir una carrera brillant com a vicepresidents de ves a saber quina multinacional, no en treuen gaire profit d’una educació que en mans d’altres, podria arribar a ser la solució a gairebé totes les crisis mundials.

Oh, Escòcia!

El passat dimecres els escocesos van tenir la sort de poder votar, amb tota normalitat, el futur del seu país. Enveja sana dels que vivim en una mena de gàbia en què s’han convertit les lleis d’aquest país i la nul·la voluntat política de voler parlar d’allò que els incomoda. 

Coneguts els resultats, els partidaris del “Sí-Sí” i del “No-No”, amb una mena d’obsessió malaltissa, s’han llançat a fer tota mena de comparacions i extrapolacions i a portar els resultats d’aquell referèndum al seu molí. Deixaré a banda videovaloracions que són un autèntic insult a la intel·ligència del ciutadà mitjà. Està clar que els escocesos tenien, i tenen, els seus motius. De la mateixa manera que està clar que les condicions i els actors no tenen res a veure amb les que ens trobem a casa nostra.

El què també m’ha cridat l’atenció ha estat aquest sospir alleujat d’Europa: les borses han pujat, els mandataris d’arreu de la Unió s’han felicitat... perquè res no canvia! I això m’ha fet pensar que, més enllà de que si un poble té o no té dret a ser independent, a si hi ha o no uns drets com a ciutadans o com a poble, que en democràcia són difícils de discutir, el més important per als qui decideixen com es cau i com se surt d’una crisi que ha enviat milions de persones a la pobresa, és no alterar l’statu quo.

Llavors t’adones el què els fa por, no és la democràcia, no són les fronteres, el què els fa por és haver-se de trobar davant una sèrie de qüestions que no volen resoldre, perquè suposa haver de reorganitzar els equilibris polítics, econòmics i socials. Haver de repensar un món que tenen perfectament apamat i que ja els va bé que estigui com està i que els va tan bé. Està en mans dels pobles, grans o petits, independents o no, sacsejar aquesta concepció del món i treure l’economia i la política de conveniència del centre de les nostres vides i posar les persones al centre del debat.

Nosaltres encara no hem votat. Nosaltres encara podem alterar aquesta estructura feta a mida per a uns quants i començar un moviment on els pobles tinguin més veu que els bancs.

Votem?

Funcionaris

Cas 1: Entro a l’oficina i em rep un aparell que em pregunta què vull fer. Si vols fer això, pitja la A, per fer allò, la B; per fer allò altre, la C… I així fins la lletra I. Total que m’afegeixo al grup de persones que es miren espectants tota una filera de pantalles penjades per sobre dels seus caps que, entre torn i torn, mostra tota mena d’anuncis, per fer més passatgera l’estona. La gent pren paciència amb ressignació perquè no hi ha més remei  que esperar, perquè tornar un altre dia significa que, inevitablement, mitja hora més d’espera. Això no treu que hi hagi gent que, tal i com traspassa la porta del carrer, en veure el panorama, giri cua que té altres coses més importants a fer. Resultat: mitja hora llarga d’espera per resoldre una qüestió de deu minuts.

Cas 2: Truco a una altra oficina per resoldre un problema amb una targeta. La persona amb qui parlo em diuen que a la seva oficina no els consta que hi hagi problemes. Jo li explico que n’he tingut en dos dies diferents i que estic tenint problemes seriosos, perquè no puc utilitzar la targeta correctament. Em suggereix que m’hi passi en horari d’oficina. “perdoni - li responc - es que estic treballant i no m’hi puc apropar”. “Ah -  respon ella -, llavors no puc fer res” i és literalment el què fa, res. No es preocupa d’oferir alternatives, ni idees, ni contactes que em puguin ajudar. No fa res, i es queda tan ample. Total, el problema és meu, oi?

Cas 3: Truques per resoldre un problema amb un document. Expliques la teva història i exposes els teus dubtes. A l’altra banda del fil, perdó, ones telefòniques, una veu avorrida et fa mil preguntes i esperi…. Més preguntes, demana dades i esperi… I vas esperant, i llavors et contesten, i t`expliquen coses que ja saps, i intentes aclarir que el problema és un altre. Amb això has aconseguit que et passin amb una altra persona a qui li has d’explicar de nou i esperi… un moment… Perquè al final et reconeguin que ha estat una errada seva i que ja ho arreglaran el mes vinent. “COM!!?? Que el problema el tinc ara, escolti! Acabes cridant, cosa que tristament sempre funciona, perquè has passat de client pringat a client emprenyat i emprenyador. I cridant i emprenyant, t’arreglen el problema, una setmana més tard…

Ja ho sé, estàveu pensant en les oficines de la Generalitat, de l’ajuntament del vostre poble, de la seguretat social o de qualsevol altra administració pública. Doncs us equivoqueu. Tots tres casos corresponen a empreses privades. Grans empreses privades. D’aquelles que s’omplen la boca i la publicitat de servei al client, satisfació, de “parlem?” o “d’ajudar-nos en el nostre futur” o de salvar-nos dels mals tràngols, que per això els paguem. I et trobes que han esdevingut els nous amos de les vides de la gent. Abans ho era l’administració que et complicava la vida si no portaves el paper de torn amb els trenta segells que corresponien, ara són les grans multinacionals que no et presten serveis, et fan el favor de donar-te’l per una mòdica quantitat que farà que dormis tranquil.

Es tracta de treballadors que formen part d’una nova classe de funcionaris, dels que treballen en grans empreses les estructures de les quals els superen. Que en realitat no poden fer res per tu, i encara menys si això suposa algun tipus de molèstia per a l’empresa. Amb l’inconvenient de ser un personal prescindible en el moment que al consell d’administració de torn no li surtin els números que volen. L’ideal de qualsevol empresari, públic o privat.

Ai que us veig a venir! I els altres funcionaris? Siiiii, aquests que tenen la feina assegurada i no penquen i es passen el dia esmorzant…. Si, és veritat, existeixen, i els que treballen amb ells són els primers que els pateixen, però n’hi ha d’altres, molts d’altres, que tenen molt clar que donen un servei, que no fer un tràmit, pot suposar la diferència entre una solució o un problema molt gran per la persona en qüestió. Gent que, i sé que ara no us ho acabareu de creure, renuncia a gaudir d’una reducció de jornada aprofitant el centenar llarg d’hores extres ja fetes, perquè la falta de personal que les ha causat, provocaria endarreriments fins al col·lapse. A aquestes persones els preocupa la seva feina, que es faci bé i que la seva jornada hagi servit per donar solucions. Són els invisibles, aquells que pel fet de fer-ho bé, no compten. 

Vagi per a ells el meu petit reconeixement.

Felicitat a cullerades

Ha esdevingut una de les moltes obsessions de la nostra societat i, si se t’acudeix dir que no la trobes o no la gaudeixes, corres el risc d’esdevenir una mena de pària emocional.

Mai havia costat tant ni s’havia perseguit tant la felicitat com ara. I no serà per falta de recursos. Els centres comercials, esdevinguts temples del consum, on la felicitat es pot adquirir a preu d’outlet. Tota mena de tecnologia que ens l’apropa, i ens facilita els mitjans per gaudir de temps suficient per cultivar-la i un entorn motivadíssim, com nosaltres mateixos, per fer-la aflorar en qualsevol instant. Però pel què sembla, la cosa no és tan fàcil.

L’última tecnologia en telefonia i comunicacions, ens omple les pantalles dels sofisticadíssims dispositius amb tota mena de missatges, imatges i videos plens de conceptes evocadors que ens mostren com els altres són feliços, perquè els altres, no nosaltres, sempre són feliços. Les gestions per Internet ens faciliten l’obtenció de temps, que podem dedicar a allò que més ens agrada, després de fer allò que s’ha de fer i allò que convindria deixar enllestit, ah, i abans farem aquells encàrrecs que...

Tenim a l’abast tota mena de llibres plens de consells que ens ajudaran a trobar-la. Només cal que fem uns simples canvis a la nostra vida, tal i com expliquen  desenes d’autors especialitzats en el tema. N’hi ha, que han fet de la promoció de la infelicitat el seu negoci feliç. Si, si, no us confongueu. Hi ha autors famosíssims, que no paren de repetir-nos que si no som feliços és perquè no volem, que és culpa nostra o perquè no en sabem més. 

El fet que a la feina et collin i et toqui viure amb un salari miserable, no hi té res a veure; que mitja família estigui a l’atur no és excusa; que una persona estimada estigui malalta o l’hagin fet fora de casa, només és circumstancial; que qui més t’estimes t’abandoni, però seràs idiota, però si això és una oportunitat! No només pateixes sinó que, a més a més, ets idiota per fer-ho.

La veritat, és que el concepte de felicitat que s’està escampant mareja una mica. M’he trobat amb gent que de tanta felicitat que busquen, acaben en el ridícul etílic i, com no pot ser d’una altra manera, es confonen les coses.

Jo prefereixo tornar  a la base del que em van explicar que era la felicitat. Si, aquella definició antiga que diu que la felicitat són aquelles petites estones de plenitud que, quan t’adones que les tens, és que ja no hi són, fa un segon que s’han acabat. Tastets de la vida de la mida d’una cullereta de cafè, que deixen un regust indescriptiblement intens i únic. I els bons gourmets saben que les coses que són molt i molt bones s’han de prendre amb moderació, perquè si ens passéssim la vida menjant delícies a cullerades, ens acabarien venint basques. 

Així doncs potser, només potser, en comptes de perseguir la felicitat de forma compulsiva i malaltissa, fent veure que ens hem instal·lat en una felicitat que desprèn més angoixa que joia, el què hauríem de fer, dins les nostres possibilitats, és intentar tenir una bona vida que de ben segur ens regalarà valuosíssimes gotetes de felicitat.

Joc d'emocions

Recentment s’ha fet molt popular un vídeo on s’explicava que s’havia agafat a vint persones que no es coneixien prèviament entre elles, que es farien un petó dels de debò, dels de rosca i llengua, perquè ens entenguem, davant de la càmera.

El vídeo, de quatre minuts i escaig, comença amb la presentació de les parelles. El nerviosisme inicial per la situació i pel què estan a punt de fer davant la càmera. S’ha de reconèixer que té el seu encant, en part per aquest punt de transgressió implícita. On s’ha vist això de fer-se un petó de rosca amb algú que no coneixes absolutament de res? I més tenint en compte que no hi ha excuses etílico-festives pel mig.

La veritat és que es tracta d’un vídeo molt estimulant i les reaccions posteriors als diferents petons arrenquen un somriure i, perquè no dir-ho, un sentiment de tendresa que transmeten els protagonistes.

Com sempre, un fenomen d’aquest tipus, s’estén per la xarxa amb la velocitat dels “compartir” i “m’agrada” permet i en poc temps milions de persones l’havien vist. Els comentaris anaven tots en aquest sentit, maco, tendre, divertit... De fet, la idea desperta la part més emocional de l’ésser humà. Com a persones, ens agrada pensar que un dia, sense motiu aparent, ni raó lògica, et pots apropar a un altre ésser humà i unir-t’hi intensament compartint l’emoció d’un petó o d’una abraçada.

Però ves per on, a l’endemà del gran esclat a la xarxa te n’assabentes que tot plegat és un altre bluf. Els participants en el vídeo són actors i models i al darrera hi ha la campanya publicitària d’una marca de roba. Un cop sabuda la notícia, navegant per internet m’he trobat amb una frase demolidora: “True love is dead and everything is just a cynical plot to extract your money” El veritable amor és mort i tot plegat és una trama cínica per treure’t els calés .(http://www.independent.co.uk/).

Per la reacció de la gent davant vídeos com aquest i d’altres que corren per la xarxa com un crit per recuperar l’essència humana. Que utilitzen Internet per recordar-nos que som persones amb emocions i sentiments, hi veig les ànsies de retrobar allò que perdem en els trajectes que van de casa a la feina, de la feina als cursos d’anglès, dels cursos al gimnàs i d’allà a la resta d’obligacions que ens autoimposem. I de sobte, aquell petit oasis d’humanitat que t’ha arribat per les xarxes socials, és un miratge. Volen que perdem la fe en la humanitat? Potser les emocions no són productives, però potser si que són lucratives i per això les utilitzen? Tinc la impressió que per aquest camí aconseguiran extirpar-nos allò que ens fa persones i ens lliga als altres. Si perdem això, què ens quedarà?

Espero que, abans no perdem l’emoció per emocionar-nos, decidim deixar de comprar roba.

Sense límits

Avui he mirat furtivament des de la feina els titulars de la versió electrònica d’un parell de diaris. I entre la tediosa actualitat basada en el procés independentista i la crisi que no acaba mai, he vist un titular que m’ha cridat l’atenció: es veu que a Pequin no es pot ni respirar de la contaminació que hi ha. De fet, hi ha un greu risc per a la vida humana, i  per l'altra suposo que també, i fa tant que no veuen el cel, que hi ha pantalles on es posen imatges del Sol per recordar com és.

 (Foto pispada a la versió digital de La Vanguàrdia d'avui)

Es veu que hi ha unes 300 fàbriques altament contaminants, a les que hem d’afegir milers de fàbriques, cotxes, motos... que, en un país de mil dos-cents o tres-cents milions de persones, no deuen ser pas pocs.

És curiós com un país que es va començar a desenvolupar industrialment farà cosa de vint anys, ningú no li hagi fet un cop d’ull als llibres d’història i hagi vist les conseqüències del desenvolupament pel desenvolupament, obviant els costos mediambientals i sanitaris. De res ha servit l’experiència del món occidental que ara es mira amb més cura, o ho fa veure, a l’hora d’implantar una tecnologia que pugui provocar terrabastalls ambientals.

Allà a la Xina tot això no té importància. S’han plantejat ser la primera potència econòmica mundial i s’hi deixaran el que faci falta per assolir l’objectiu. Els drets dels treballadors, poblacions que desapareixeran per sempre més sota les aigües de preses impossibles o sota mars d’asfalt. Tot en el nom d’un progrés econòmic que, com sempre, només gaudeixen uns quants i els costos dels quals, els paguen la majoria. Però la pela és la pela. I allà on hi hagi un Yuan a guanyar hi haurà un especulador, explotador o corruptor, disposat al que faci falta per ficar-se’l a la butxaca.

Tot plegat m’ha fet pensar en la cèlebre frase d'Albert Einstein que diu: “només hi ha dues coses infinites, l’univers i l’estupidesa humana, i de la primera no n’estic segur.” No seré jo qui posarà en qüestió l’afirmació de la ment més privilegiada de la història de la ciència, però veient com van les coses, juraria que podem establir els límits de l’estupidesa humana allà on podem trobar els topalls de l’ambició i de l’avarícia de les persones.

Somriures satisfets

Tots tenim petits propòsits al llarg de les nostres vides. Són aquella pastanaga que ens autoimposem per tirar endavant. Allò que ens genera una il·lusió, un motiu per seguir, per esforçar-nos, per progressar en la direcció que hem triat i que dóna sentit al que fem. Cadascú té els seus, fer el cim d’una muntanya, assolir una fita esportiva, viatjar a algun lloc que hem mitificat o fer una maqueta del Taj Mahal. Això tan és, l’important és que hi hagi quelcom que doni sentit a l’esforç del nostre dia a dia.

Darrerament he aconseguit realitzar algunes d’aquestes fites, totes concentrades en uns mesos. Ara no us penseu que he fet grans coses. El què he aconseguit es pot considerar dins dels estàndards habituals en la vida de qualsevol persona, però per a mi, després d’una època que ha estat particularment difícil, han tingut un regust especial. I quan m’imaginava assolint-les, em veia a mi mateix en un esclat d’alegria, muntant un espectacle en el que els que m’envoltaven em miraven que si estigués boig, però m’era igual, havia aconseguit el que volia i això, ho justifica tot, o gairebé. Però la realitat ha estat molt diferent.

Vaig aconseguir córrer la Cursa de Bombers, que corren milers de persones, però que jo, per diverses circumstàncies, no havia pogut fer. Una petita espina que tenia clavada i m'havia de treure. I no només això, sinó que vaig fer un temps molt per sota de les meves expectatives. I després d’aquesta li han seguit d’altres que també m’han proporcionat petites satisfaccions. Posteriorment, a la feina, va sorgir l’oportunitat d’una promoció, i amb més ganes que preparació, vaig aconseguir-la gairebé contra pronòstic.

Finalment, després de molts anys d’esforços, de constància i de paciència, he acabat la carrera que vaig iniciar com a pagament d’un deute que tenia amb mi mateix. He après molt i l’he gaudit i patit gairebé a parts iguals, però al final, he aconseguit obtenir el meu premi, la llicenciatura. 

Ja sé que són coses, com deia, completament normals en la vida de qualsevol persona, però en assolir-les he obtingut uns segons de falsa omnipotència impagables. I la meva reacció? En cap dels casos vaig saltar, ni ballar, ni cridar, ni vaig fer cap numeret com havia imaginat. Quan vaig acabar la cursa, quan em van comunicar que havia guanyat la promoció a la feina i quan vaig veure la darrera nota de la carrera, en tots tres casos, simplement vaig somriure. 

Discretament al principi, mentre assimilava la notícia, mentre recordes les diverses etapes per les que has passat i superat. Durant uns segons no pots evitar sentir-te, merescudament penso jo, orgullós de tu mateix. Quantes vegades no hauré sentit allò de “estudiar a distància? Uf, jo no podria!” Doncs jo si! Però sobre tot i el millor de tot, és el profund sentiment de satisfacció que t’inunda i que difícilment es pot descriure. Uns somriures que, per a mi, eren molt millors que saltar, ballar o cridar.

Ara només espero que aquests petits grans èxits personals, em portin a noves fites, que un cop assolides, em proporcionin nous somriures satisfets.

Un conte antic

Hi havia una vegada, fa moooolts i molts anys, en un país llunyà, un home que es va dedicar a observar el tot el que l’envoltava. I entre les coses que va observar, estava com els homes (en aquella època les dones no comptaven) dirimien les diferències que sorgien en la seva convivència diària.

Al contrari que els seu mestre, tot un idealista, va voler mirar les coses des de la mirada de l’experiència, allò que veia, allò que tocava i allò que havia conegut per altres persones. I va veure entre d'altres, tres formes que triaven els homes per governar-se. La monarquia, on un home sol vetllava pel benestar de totes les altres persones de la comunitat que governava. L’aristocràcia, on el poder residia en un grup petit de potentats que treballaven pel bé comú. La democràcia, on tots els ciutadans lliures, reunits en assemblea, decidien conjuntament els propis destins, triaven els seus governants i votaven les decisions importants.

Però aquell home, també va veure que aquestes formes de govern, tenien els seus contraris. La tirania esdevenia la imposició de la voluntat d’un home sobre la de tots els altres en benefici propi. L’oligarquia era el resultat de les conspiracions d’un grup petit d’homes que dominaven el poder en benefici propi. I el contrari de la democràcia.... No, el contrari de la democràcia, no és la dictadura com molts pensen, és la demagògia.

La demagògia com l’estratègia que apel·la a emocions, prejudicis, jugant amb els sentiments, la por i les esperances dels ciutadans per assolir el poder, no es tracta de governar, ni d’ajudar, es tracta d’arribar al poder i sotmetre als altres a un discurs que no duu enlloc.

Aquest home savi, es deia Aristòtil, va viure fa 2.400 anys, i des de llavors no ha canviat gran cosa...

Com vaig sentir un cop: Els grecs ho van pensar, els romans ho van fer i des de llavors, només hem estat capaços de posar un tros de llauna a la Lluna...

Potser la humanitat va arribar a la seva màxima esplendor fa dos mil anys, i malgrat tota la tecnologia, en el fons, no hem evolucionat pas tant. En fi!

Eficiència

Recentment he estat fent gestions per millorar les meves telecomunicacions. Com saben bona part dels que em coneixen, tinc seriosos problemes amb la cobertura del mòbil i una connexió a Internet de fireta. Cansat de la situació, i del preu d'ambdues coses, he buscat una tarifa que incorpori Internet, telèfon fix i mòbil.

Després d’aconseguir el miracle de consultar les tres principals companyies en un sol dia i fer no sé quanta estona de cua, que podeu comptar per hores, analitzo les ofertes i per preu i serveis. En trio una, la companyia és el de menys, perquè el que us vull explicar passa amb totes. Així doncs, amb la meva decisió sota el braç, vaig a la botiga corresponent per donar-los la bona nova: “us he triat!”.  I repetim el calvari.

Mitja hora esperant perquè t’atenguin. I això que només tinc tres persones davant meu! I quan arribes al taulell, darrers aclariments i comencem el perible.

La noia de la botiga comença a omplir mil formularis amb les meves dades. La conya és que, malgrat que està tot més o menys parametritzat, no es pot evitar que acabin constant errors perquè el sistema no permet esmenar-los. Va entrant més gent a la botiga. A cada pregunta que faig em miren amb recança. Jo que li comento a la dependenta com és possible que estigui sola tenint en compte que tot plegat, qualsevol gestió amb una empresa d’aquestes requereix vint minuts mínim, i per resposta obtinc una mirada resignada i s’encongeix d’espatlles. Ben mirat, ella és una víctima més d’aquest sistema pervers.

Curiosament la situació em fa pensar en qualsevol institució pública. Si allò hagués estat l’oficina d’un ajuntament o de la Seguretat Social, tothom hauria començat a renegar del coi de funcionaris, que si estan esmorzant, que si no saben fer la feina, que si són lents, però quan parlem d’empreses privades tot s’accepta en nom d’una major “eficiència”. Ja se sap, el sector privat funciona millor que el públic. I la competència fa que el client tingui el millor servei al millor preu. De fet, des que l’atenció al client ha esdevingut un dels mantres més repetits per les empreses, tinc la sensació que estem pitjor atesos que mai. I al contrari del que resa la doctrina econòmica, en el lliure mercat, la competència no tendeix a l’equilibri, sinó al monopoli o, en el millor dels casos, a l’oligopoli com en el cas de les telecomunicacions, elèctriques i altres serveis bàsics que queden en mans un pocs, fent-nos anar per on volen o en català clàssic "combregar amb rodes de molí".

I quan parlen d’eficiència ho fan pensant en ells, que amb una o dues persones, presten servei a un públic que desespera, perquè no li queda altra opció que aguantar en alguna de les escasses botigues amb escassetat de personal que ha esdevingut en una mena de nou funcionariat privat. Perquè per davant de tot, fins i tot de l’eficiència, està el benefici. I sobre això, si no hi ha discussió possible.