De vegades tenim la sensació que
aspirem a impossibles. Que allò que desitgem està fora del nostre abast o que
les circumstàncies fan que no puguem arribar-hi: Ens n'allunyen, ens paralitzen
i ens frustren. Sembla que allò que vols no pugui arribar mai.
Però un dia, no se sap com,
ni exactament perquè, s'obre una escletxa al mur. I la veus de passada, a cua
d'ull i en l'últim sospir, aprofites per ficar-hi un dit, la mà, el braç. I vas
maniobrant per provar si és prou ample per a tu, per deixar-te passar a l'altra
costat. És un espai petit, a estones no et deixa ni respirar i comences a
creure que hauràs de tornar enrere per esperar una altra escletxa, una altra
oportunitat. I sense saber com, t'adones que ja has passat a l'altre costat. Ho
has aconseguit, l’has travessat, has arribat. I la satisfacció gairebé no es
pot descriure. Passar aquella escletxa ha estat difícil, a voltes semblava
impossible i ara te la mires des de l'altra banda i penses que no hi havia per
a tant. Però l'has esperat anys, com altres que hi han volgut passar, però has
sigut tu qui ho ha fet. Amb molt esforç, poc alè, molta esperança i amb la voluntat ferma a
cada pas.
I ara, des de l'altra banda del
mur et venen unes enormes ganes de seure en una gran butaca amb una copa de vi
bo a la mà, i tot contemplant la petita escletxa, brindar pel teu èxit.