dijous, 3 de novembre del 2011

Dies tempestuosos


Dijous, 3 de novembre de 2011, 6,45 h: Pipipip, pipipip... Sona el despertador. Tinc un mal de cap monumental. Em debato entre si anar a treballar o no. Apuro l’estona al llit i al final decideixo fer l’esforç i vaig a la feina. Em vesteixo corrent, un cafè i un paracetamol i a buscar el cotxe (no m’he fet ni l’entrepà).  L’embús de sempre, arribo com sempre. Bé, com sempre no. Avui tinc el cap com un timbal per culpa de la congestió. M’està sortint un constipat de nassos (mai més ben dit).

El paracetamol no ha fet l’efecte desitjat i visc immers en un globus de mocs i amb el llagrimall fent hores extres. A sobre, una alumna impertinent que no es pot apuntar a les nostres ofertes, dóna la vara perquè no es pot apuntar a les nostres ofertes. Se li haurà de fer un plànol.

No puc més i a mig matí me’n torno cap a casa. Mala idea, el Diluvi Universal ha arribat al Bages i jo vaig de camí al bell mig. La C-55 està mig tallada perquè els desaigües no donen per més i s’han desbordat convertint la carretera en un afluent del Noguera Pallaresa. Arribo a Manresa, i jo sense una zòdiac. El Passeig del Riu s’ha convertit en el Llac dels Cignes i el paio que va al cotxe del davant no té ni idea per on tirar i va reduint i reduint... i jo que li crido des del meu cotxe “no t’aturis gamarús o ens quedarem aquí a pescar fins que ens rescatin els bombers!!!” evidentment no em sent i al final decideix pujar, com jo, per la Via de Sant Ignasi, perdó, avui Cascada de Sant Ignasi. Esquivant tota mena de rieres, rieretes i rierols aconsegueixo arribar a l’aparcament. Per fi!

Pujo a veure la mare per avisar-la del meu estat lamentable, i em dóna una sopeta calenta pel dinar (gràcies a Déu per inventar les mares!). Arribo a casa i... TINC EL MENJADOR INUNDAT!!! No sé si riure, plorar, fregar o posar-me a dormir, el mal de cap m’està matant. Faig fotos, no sé d’on collons m’ha sortit la vena pràctica pensant en l’assegurança i el propietari del pis. Després d’haver fotografiat la bassa que tinc a casa, m’adono que no tinc ni punyetera idea de per on ha entrat l’aigua. En fi, em poso a collir aigua. Dues galledes i mitja.

Amb la casa desmuntada per treure l’aigua de sota els mobles, baldat, em menjo l’escudella amb més paracetamol de postres. M’estiro al sofà per no caure si m’explota el cap i, amb tanta desgràcia acumulada en tan poques hores, no ho puc evitar: Em peto de riure. I es que no n’hi ha per menys, no us sembla?

I és que avui ha estat un d’aquells dies tempestuosos, pel clima i pels successos. Un d’aquells dies en què, definitivament, no m’hauria d’haver llevat.

dimecres, 12 d’octubre del 2011

Gestos simbòlics


Recentment els polítics del nostre país (estic parlant de Catalunya) ens han obsequiat amb una sèrie de gestos simbòlics a petició de la galeria, més concretament des del sector sanitari, que sota l’amenaça de retallades salarials van reptar la classe política a predicar amb l’exemple i retallar-se els sous ells primer. I ves per on ho han fet.

Primer el Govern i els alts càrrecs de l’administració de la Generalitat es van quedar sense paga extra de Nadal. Si volien fer callar als qui criticaven la falta d’austeritat a la classe política, és ben bé que ho van aconseguir. No prou amb això, als pocs dies anuncien que per l’any que ve, els diputats del parlament es quedaran sense una de les pagues i a més de reduir al màxim la despesa de la Cambra, també reduiran el nombre de cotxes oficials de forma dràstica.

No podem fer altra cosa que felicitar-nos per uns gestos que volen mostrar la implicació de la classe política en la solució dels problemes provocats per la crisi que vivim... o potser no?

Per a un diputat que cobra, com a mínim, 3000 Euros mensuals, quedar-se sense una paga, potser sí que és un “gest simbòlic” per a qualsevol de la majoria de treballadors que tenen la sort de conservar la feina, ja renunciarien a les dues pagues si convingués per guanyar aquests 3000 Euros al mes. Tenint en compte que al govern, si no vaig errat, els sous van dels 4000 als 6000 Euros mensuals que et treguin una paga extra frega la denominació de pecatta minuta. A la majoria de nosaltres, si ens treuen una paga (amb el permís dels autònoms que sé que passen una situació duríssima) segurament ens arruïnen l’any.

El pitjor és el què em temo que ve al darrera d’aquest gest simbòlic, perquè en política res és gratuït: una important retallada de drets, serveis i, m’atreviria a dir, de sous, tant públics com privats. I amb un simple “gest simbòlic” hauran fet callar qualsevol crítica per les decisions preses, presents i futures, i per totes les pèrdues socials i econòmiques que previsiblement patirem en els propers mesos.

diumenge, 9 d’octubre del 2011

Frases antològiques

De vegades en el nostre dia a dia, sense voler, som capaços de dir tota mena de coses amb tota la seriositat i solemnitat del món per, dos segons després, descobrir que acabem de dir la bestiesa o l’absurditat més gran. Llavors no pots evitar petar-te de riure o morir-te de vergonya.

Fa poc, estava conversant amb una amiga quan de sobte deixa anar: “mai no havia gaudit tant d’un sostre!”. Tenint en compte que no contemplàvem la Capella Sixtina, ni cap altra joia artística, no vam poder evitar esclatar a riure.  I no, no estàvem fent el què més d’un ja deu haver pensat, només parlàvem, i la cosa va tenir la seva gràcia. Em fa pensar en aquelles afirmacions que es diuen en un vernissage o una exposició d’art contemporani mentre el personatge en qüestió, tot acomodant-se les seves ulleres de pasta de colors virolats diu coses com: “es tracta d’una conceptualització de la matèria molt interessant”, que és com dir “què collons és això!” però més finament.

De fet, des de llavors i excloent la vessant artística, no paro de donar-li voltes a com es pot gaudir d’un sostre. I mentre vaig reflexionant sobre el tema, m’apunto la frase per utilitzar-la en el moment apropiat i poder dir amb tota la solemnitat de que sigui capaç, per a gaudi de la meva audiència “mai no havia gaudit tan d’un sostre!”. De ben segur que hauré d’esperar a que em convidin a la inauguració d’alguna exposició...

dimecres, 14 de setembre del 2011

Immolacions professionals


És francament sorprenent la capacitat humana per l’autohumiliació. Com som capaços de renunciar a coses fonamentals, com la nostra pròpia dignitat, per aconseguir algun benefici o, si més no, quan ens pensem que podem aconseguir-lo. Entre d’altres, està la dignitat professional, aquella que ens defineix com a persones valuoses en un camp o ofici (paraula carregada de significats, que la postmodernitat i els anglicismes pomposos ens estan fent perdre).

A diari sóc testimoni, juntament amb les meves companyes de feina, de com joves cada cop millor preparats, renuncien a aquesta dignitat per aconseguir llocs de treball miserables remunerats encara més miserablement. No pretenc idealitzar-los, perquè n’hi ha de tot i cada cop n’hi ha més impresentables. Però això no treu que el tracte que reben per part del món laboral, de les empreses, sigui francament intolerable. En els darrers dies hem pogut veure com gent que havia acabat els seus estudis, que havia assolit un dels seus objectius vitals, es penedia d’haver-lo assolit perquè en la seva situació ja no podia optar a fer “pràctiques professionals”.

Unes pràctiques que han esdevingut els nous contractes escombraria emparats per tot el sistema i que permeten que les empreses contractin coneixement qualificat a preu de saldo. I el pitjor de tot és que els estudiants es pensen que tenen sort perquè algú els vol contractar condicions abusives, perquè així podran omplir el seu currículum amb alguna experiència professional. I no s'adonen que seguint aquest joc, i una mica entre tots, estem establint un sistema ruïnós, perquè després d’un “becari” en vindrà un altre, i un altre, i un altre... També s'ha de reconèixer, però, que no els queden massa alternatives. I com ja fa temps que ens hem acostumat a que el nom faci la cosa, ens descarreguem la consciència tots plegats pensant que són “pràctiques”, que estan aprenent, i que ja està bé (molt bé, fins i tot) que els paguin alguna coseta per fer-les.

Empreses que volen un informàtic que els solucioni els problemes dels seus usuaris, els programi el web corporatiu i faci el manteniment de la xarxa. Un noiet, o noieta, que els creïn tot un pla de màrqueting per l’empresa. Periodistes disposats a cremar-se les celles i els seus coneixements en tecnologíes de la informació, actualitzant webs corporatives i fent tota menta de seguiments de la premsa i mitjans de comunicació, o un estudiant de dret amb un altíssim nivell d’anglès que ha de donar suport a la redacció de contractes internacionals. I tot per la meitat, o menys, del què cobra una senyora de la neteja (amb tots els meus respectes per les senyores de la neteja).

I com que qui dia passa, any empeny, ferm veure que no passa res i ens anem preguntant perquè aquest país té un vint per cent d’atur. Perquè la gent millor preparada, formada a les nostres universitats, fuig cames ajudeu-me escampant les seves esperances i el seu talent pel món, mentre aquí continuem esperant algun miracle que faci que l’economia d’aquest país canviï donant-los una oportunitat. Però sobre tot, el que cal que ens preguntem, vistes les perspectives i la deriva que estan prenent les coses, amb l’excusa de la crisi que ho justifica gairebé tot, és quina mena societat volem.

El pitjor de tot és que això, només és una introducció. Si m'animo, us continuaré explicant...

dissabte, 10 de setembre del 2011

Culpabilitats


Molts cops ens veiem immersos en situacions que ens semblaven impossibles, empesos per les circumstàncies i prenem decisions que comporten autèntiques crisis personals. Intentem treure el millor de la vida en cadascuna d’elles, però els resultats no són els esperats. Llavors ens sentim culpables.

Culpable per haver volgut ser fort i trencar-te en l’esforç caient en la debilitat total. Culpable per haver-te intentat apropar i només aconseguir allunyar-te. Culpable per haver intentat estar fidel a un mateix i sentir que t’has traït. Culpable per haver lluitat fins l'extenuació i haver perdut. Culpable per haver volgut anar més enllà i haver arribat només fins aquí. Culpable per haver caigut i sentir que no t’has aixecat a temps. Culpable per voler sentir i ser incapaç de fer-ho. Culpable per haver estimat i no haver aconseguit la felicitat esperada...

Fins que un dia en parles. I algú que no et coneix gaire, que tot just et comença a conèixer, t’escolta. I en parles amb el convenciment que hi veuràs algun reflex de menyspreu en els seus ulls, perquè ni a tu mateix t’agrada la teva història recent. I t’explica part de la seva història i veus que no és tan diferent, que hi ha trets comuns, i els seus ulls et diuen “t’entenc”.  I és llavors, només llavors quan penses que potser ja és hora de deixar-se de sentir culpable.

Gràcies A.

dimecres, 7 de setembre del 2011

Pere i el llop



Ara tres famílies amargades per la seva intolerància cultural volen, i al pas que van aconseguiran, imposar que tota una societat hagi de canviar tot el seus sistema educatiu per l’amenaça que suposa que deu milions de catalanoparlants vulguin aprendre i viure en llur llengua, en front dels quatre-cents milions d’hispanoparlants que es veuen acorralats per la intransigència malaltissa dels primers posant en perill l’existència de l’espanyol.

A tot això, durant els darrers trenta anys, els diferents governs de la Generalitat, a banda d’aprovar unes lleis de normalització lingüística cada cop més aigualides, han posat el crit al cel brandant tota mena d’amenaces avisant que la llengua no es toca, cantant les excel·lències del sistema d’immersió lingüística i avisant (amenaçant segons alguns) del trencament erotico-sentimental entre Catalunya i Espanya. Li han posat molts sinònims: allunyament, desafecció, trencament. N’hi ha que fins i tot han amenaçat amb provocar una trencadissa de proporcions bíbliques (som llatins i no podem evitar les exageracions) i fins i tot n’hi ha que han flirtejat amb termes com referèndum d’autodeternimació, gir independentista i altres conceptes rojo-separatistas (com diria el general).

Ara, el Molt Honorable President ha vingut a dir que no passa res, que si portem tres-cents anys aguantant bastonades, ja no ve d’aquí, com es diu popularment: fot-li que és de Reus. Ja sabem que atacar i maltractar a Catalunya i la seva societat és, per les espanyes, gratis i sobre tot, molt rendible. Personalment estic molt cansat de fer el paper de ruc. De veure com els representants d’aquest país baixen les orelles sense tenir els pebrots de donar un cop de puny sobre la taula d’una vegada. Parafrasejant una seqüència de la pel·lícula Braveheart podríem dir que “els polítics catalans estan tan enfeinats barallant-se per les engrunes de la política espanyola, que no aspiren a res millor”.

La veritat és que després de trenta anys d’atacs, t’adones que els nostres polítics són com en Pere, el del conte que va amenaçant que “ve el llop” i de tant dir-ho ja ningú no se’l creu ningú, de fet, Fraga enllà ningú no creu que existeixi, i aquí ja són pocs que s’ho creguin, però amb els esdeveniments dels darrers anys podria ser l’acabin despertant, o creant, per pura necessitat de supervivència.

dimecres, 24 d’agost del 2011

Desil·lusions infantils

Primer cas: No fa pas massa dies vaig sentir un economista (o expert en economia) resumint com havia anat això de la crisi que estem patint i que encara patirem més pel què ens estan dient. Era molt simple: El problema el van originar els bancs que, davant el merder creat, van encolomar el mort a l’anomenada economia real, és a dir a les empreses (sobre tot les més petites) que es guanyen la vida fent alguna cosa més que especular amb els estalvis dels altres, tot i que no podem oblidar que no són precisament germanetes de la caritat, especialment les grans multinacionals, i davant la més que previsible catàstrofe que s’apropava els governs van haver d’assumir el rescat dels uns i dels altres a còpia de deute públic.

Ara, el sector financer i les organitzacions empresarials un cop han salvat el coll, tenen la barra de demanar als estats que s’estrenyin el cinturó, que tant dèficit no és bo per la salut i cal fer règim. Règim que fem tots nosaltres patint les retallades socials, les pujades d’impostos, les rebaixes i/o retallades salarials. Mentre tant els que van provocar tot el merder tornen a jugar a la ruleta russa amb els deutes públics carregant-se economies nacionals i provocant rescats cada cop més difícils d’assumir. I tot just hem començat.

Segon cas: Els caps dels dos grans partits del congrés dels diputats s’han posat d’acord per reformar el Sancta Sanctorum de l’Estat Espanyol: la Constitució. Sí, aquell text sagrat i reconsagrat, que va néixer entre soroll de sabres i que no es pot tocar perquè va establir una estructura de perfecció quasi divina de l’estat i que només es pot interpretar en clau centralista. Aquella que ens obliga a ser “solidaris” i pagar peatges o, com diuen a casa meva, a ser cornuts i pagar el beure. Doncs ara resulta que sí, que es pot reformar i a més a més, pel què sembla, utilitzaran una via que no implica la convocatòria d’un referèndum, no fos cas que no hi estiguéssim d’acord. Molt democràtic tot plegat. No sé perquè, però el primer que he fet al sentir la notícia ha estat posar-me la mà a la cartera i, tot seguit córrer cap a l’armari, perquè de ben segur que ja em (ens) falta algun llençol.

Total, estareu d’acord amb mi que totes aquestes queixes tenen un punt pueril. És el mateix de sempre on, per moltes revolucions, pel·lícules justicieres i contes on el llop és el dolent i surt mal parat, surten perdent els mateixos. És com quan els nens es queixen als adults per una injustícia comesa per pura arbitrarietat i els contesten: tu calla que ets petit i jo ja sé què et convé! Doncs això, ells saben perfectament el què els convé.

dijous, 4 d’agost del 2011

999 paraules


És evident que vivim en un món on la imatge s'ha imposat de forma abassegadora a la paraula. La dita que "una imatge val més que mil paraules" ha calat profundament en el nostre imaginari col·lectiu. Així doncs, ja ningú no es qüestiona les imatges que publica la premsa o que ens serveixen al Telenotícies entre cullerada i cullerada. Les imatges no enganyen. La càmera estava allà i ha estat el testimoni fidedigne dels fets.

Qui més qui menys s’ha indignat amb fets violents a camps de futbol, càrregues policials o se li ha encongit el cor veien com hi ha gent morint de gana, perquè hi ha altra gent que prefereix omplir la piscina a distribuir els recursos per a la població. També hi ha aquelles imatges que senzillament, no diuen res. Molts cops oblidem que han estat triades per algú, amb una intenció determinada, ja sigui perquè les considera les millors, o expressen un punt de vista en concret. Res és gratuït. 

Els telenotícies de totes les cadenes en van plenes. Que parlem de la crisi immobiliària? Imatges de pisos en venda; notícia sobre accidents a la carretera? Cotxes circulant i pintades al terra que ha fet la policia per fer l’atestat. Imatges que no expliquen res per si mateixes i que només serveixen per farcir un notícia creant un entreteniment visual i no sé fins a quin punt, una distracció, del què és realment important: la notícia en sí mateixa expressada amb paraules. Unes paraules tant devaluades que en calen mil per descriure una simple imatge que molts cops està buida de sentit i fora de context.

I tot pensant en aquestes coses se’m planteja un dubte que no sé com resoldre, perquè tampoc ningú no l’ha sabut resoldre fins ara: Si una imatge val més que mil paraules, perquè és literalment impossible convertir una novel·la en una pel·lícula que expressi allò que exposa el text original? Perquè 30 imatges no poden substituir 30.000 paraules?

Poca gent recorda ja que ha estat la paraula, principalment l’escrita, la que ha fet possible aquest món on vivim. Ara toca una nova versió del món i del coneixement, un món multimèdia, un món 2.0. A veure què en surt.

dimecres, 20 de juliol del 2011

El mur dels vençuts

Arribo al Parc de l’Agulla. Em poso els auriculars i començo a triar la música. Al costat del camí hi ha una mitja paret, enrajolada amb lloses grises i tosques. Un home amb pantalon curt i samarreta de color cridaner està repenjat i amb el cap cot, suant. Per la posició sembla que estigui empenyent la paret per fer-la caure. M’agafo el peu dret per estirar el quàdriceps de la cama dreta. Repeteixo l’operació amb l’esquerra. Estiro els bessons. El trencament fibril·lar d’uns anys enrere dóna la seva guerra si no l’escalfo bé.

El pulsòmetre marca 83 pulsacions per minut. Encaro el camí al ritme de Drama of Japan de La Rocha, ideal per iniciar l’exercici. En aquell moment un eixam de bicicletes m’envolta i em passen a ritme mandrós. Començo a córrer. L’única carretera que veuré en el meu trajecte la deixo enrere exactament en dos minuts i quinze segons. Ara, davant meu només queden camps cultivats, la masia Sant Iscle i, de fons, el Prepirineu. Segueixo el sinuós camí de terra vorejant camps i vinyes al ritme de la música, ara una cançó ràpida, ara una més pausada. La llista està pensada per acompanyar la velocitat de les meves passes i mantenir-la constant. Esquivo passejants i altres corredors. Passo Sant Iscle i vaig cap el pont que passa per sobre les vies del tren. Avui faré la “volta curta”, fa molts dies que no corro i no vull forçar. La pujada al pont, curta i sobtada, és fa dura. Vaig una mica més enllà, potser uns cinc-cents metres i giro cua tornant pel mateix camí. El què era pujada, ara és baixada, el què era baixada ara esdevé pujada. Ara sona “Hung up” de Madonna, m’encanta com sonen els greus i el seu ritme, m’anima i, en conseqüència, accelero el pas. Però m’haig de controlar si no vull passar-me, no es tracta de guanyar cap cursa, sinó d’arribar al final sense pressa, però sense pausa, sense defallir.

Més bicicletes em passen pel costat, unes amb velocitat experta, altres al ritme del passeig dels diumenges. Al davant, les muntanyes de Montserrat cobertes de núvols, a l’esquerra, la serralada del Montcau, la llum de la tarda avançada les fa magnífiques. Em fixo el les vinyes del costat del camí, d’un verd espectacular.

Esquivo dos gossos juganers que s’han separat dels seus amos que van xerrant tranquil·lament. Torna a aparèixer la carretera. Vint-i-set minuts quaranta-tres segons. No em passaré de la mitja hora, sinó demà em faran mal les cames i el trencament del bessó m’està recordant que els anys no han passat debades. Enfilo l’última recta fins que el camí de terra s’acaba. Travesso la carretera i entro al Parc per fer, com sempre, una volta a l’estany central. Al final, trenta-sis minuts trenta-quatre segons. Sempre em passa igual, no tinc remei.

Torno a travessar la carretera, ara ja caminant. Les pulsacions comencen a baixar. Avui la temperatura és ideal i el vent, a estones una mica molest, fa que la calor sigui pràcticament inexistent. Em dirigeixo a aquella mitja paret, i començo a imitar l’home que havia vist a la meva arribada per estirar els músculs de les cames. Suant, amb el cap cot, com si volgués fer caure el mur a terra. En aquesta posició, tinc la impressió d’estar davant un mur que contempla la derrota dels corredors panteixant per aconseguir l’aire que no acaba d’omplir els pulmons. Però llavors m’adono que aquell, no és el mur dels vençuts, és el mur dels vencedors.

dilluns, 18 de juliol del 2011

Qüestions d'imatge

Mirant el blog d'en Jordi, vaig pensar que potser m'hauria de currar una mica més la presentació d'aquest bloc. Ja sabeu, posar-hi fotos, buscar un fons personalitzat... Però un bloc que es diu "Realitats Alterades" només pot aspirar a tenir un fons que recordés l'efecte dels fàrmacs psicotròpics i/o al·lucinògens. I llavors semblaria el bloc d'un flipat. I, tot i que no aspiro a la lucidesa total, tampoc seria qüestió que la gent es pensés que estic sonat (que ja podria ben bé ser que ho fes). 

De tota manera no podem oblidar que un espai com aquest la imatge compta, i molt. Tot i que l'esperit del bloc és la paraula, no ens enganyem, la imatge també juga un paper important. Afegir una foto o un video, música fins i tot, sempre té el seu què.

Sigui com sigui, em vaig fixar en el fons que havia triat aleatòriament per decorar el fons, i trobo que és força encertat. I ho és perquè mai de la vida viuria en un espai decorat d'aquesta manera. Per a mí, seria com viure en un món irreal, en una realitat alterada.

divendres, 15 de juliol del 2011

Auditoria vital

Recentment he fet anys. 
I tenint en compte els darrers esdeveniments que m'han succeït, m'adono que el meu estat d'ànim no és el més òptim. Per això he pensat que potser hauria de revisar algunes coses de les que he viscut en el decurs dels anys que porto arrossegant-me per aquest planeta:

He viscut diverses experiències, positives i negatives, de totes elles n'he après alguna cosa. Algunes relacions que han acabat millor o pitjor, però no crec que pugui dir res dolent de cap d'elles, si més no de la majoria. Emocionalment amb algunes cicatrius més o menys grans, més o menys profundes, fruit de la trobada amb tota mena de persones i alguna encara cou, tot i que espero que no trigui en curar-se del tot. He practicat tota mena d'esports, entre els quals puc comptar amb el Karate, la meva passió i la meva perdició, amb el resultat d'uns genolls cascats, una espatlla dislocada i l'esquena feta una coca amb dues hèrnies. Professionalment raonablement situat amb certs progressos que no tenen perquè haver-se aturat (malgrat la situació actual que fa difícil pensar en gaires alegries). Pel què fa als estudis encara haig d'acabar la carrera més llarga (i única) de la meva vida, però ja enfilo la recta final. 

He viatjat a França, Alemanya, Suïssa, Anglaterra, Escòcia, Itàlia, Marroc, Vietnam, Grècia. He visitat moltíssims pobles del nostre país i alguns de la geografia peninsular. En aquest sentit, em penso que no em puc queixar. 

He escrit algunes coses amb les que he torturat als amics que han tingut la paciència de llegir. N'hi ha dos que ja s'hi dediquen i gairebé em fa vergonya dir que escric veient on han arribat ells i el talent que gasten, l'una per l'esquisit domini del llenguatge i l'altre per la seva força narrativa. 

I recentment, parlant amb una bona amiga, em demanava perquè no havia publicat res més en aquest blog. Li vaig contestar que no ho feia perquè tenia els ànims una mica fluixos i tenia ganes d'escriure alguna cosa positiva. Durant la conversa em va comentar que algú que no conec s'ha passat per aquí i que li ha agradat el que he escrit fins ara. Llavors vaig pensar que si volia alguna bona notícia ja la tenia. Perquè, hi ha millor notícia per a algú que escriu que saber que algú que no coneixes li agrada el que dius?

Per a ella va aquest post amb el meu agraïment.

dilluns, 4 de juliol del 2011

Sinceritats

No fa pas massa, vaig conèixer una noia per Internet. Posem que es deia Maria. La Maria, no feia servir cap mena de nick, considerava que un sobrenom és una manera d'amagar-se.

Un cop vaig sentir que no hi havia prou amb explicar el què es pensa o dir el què se sent per ser sincer, calia alguna cosa més per demostrar sinceritat i transparència.

Al primer cas li vaig objectar que el propi nom, en realitat, no diu res de nosaltres. Simplement és la forma en que els nostres pares van decidir anomenar un membre de la seva prole, amb millor o pitjor encert i, entenc jo, amb tota la bona voluntat. En canvi un sobrenom o nick, diu molt més d'una persona que el seu propi nom, perquè aquesta sí que és una tria conscient. Algú que corri per la xarxa autoanomenant-se "Spiderman" o "Blancaneus", ja està demostrant certes aficions, gustos o fantasies. Qui més qui menys, es pot anar fent una idea de la mena de persona que es pot trobar, si més no algun dels seus aspectes.

L'altre cas és més complicat. Quan et trobes amb algú que per molt que li expliquis, per molt que li obris la teva ànima no en tingui prou. S'ha de començar a considerar què és el que en realitat espera o està buscant. De fet, sembla més un problema de desconfiança que no pas de sinceritat. O senzillament prefereix pensar que l'altra persona és mentidera o que oculta alguna cosa, no perquè l'altra ho faci, sinó perquè qui ho pensa ho vol pensar.

És ben bé que això de la sinceritat és com allò que deia no sé quin actor en no sé quina pel·lícula: "les veritats són com els culs, cadascú en té un!"

Batalles inútils

Avui he portat la meva mare a fer-se unes proves mèdiques. Entre elles unes radiografies. Quan hem arribat l'infermer (o radiòleg, no ho sé exactament) s'estava discutint amb unes persones per alguna qüestió relacionada amb la llista d'espera. Al cap d'uns minuts, ha tornat a sortir i ha tornat a discutir-se amb gent que s'esperava pel mateix motiu.

La qüestió és que la a la gent, en general, els costa entendre com funciona el sistema. Bé els costa i, molts cops, ni s'esforcen a llegir dues tristes línies d'instruccions aclaridores al respecte. Estava pensant en tot això quan han cridat la meva mare, era el seu torn.

A la sortida de la prova, m'ha comentat com també ha patit un incident per la reacció que ha tingut a una pregunta d'ella. Un cop, en fer-se unes radiografies li van dir que s'havia de treure les ulleres i aquest cop ha preguntat si havia de fer el mateix. La resposta d'aquest senyor ha estat un vehement "què li he dit res jo de les ulleres?". Estic segur que, si vas disposat a barallar-te amb el personal, dia si dia també, si la teva actitud és la de "ja n'estic fins els ous de preguntes imbècils", dia si dia també, et barallaràs amb desenes de persones que no coneixen al peu de la lletra els procediments d'on treballes i que no tenen la culpa de ser al trenta-quatrena persona que pregunta el mateix.

Estic convençut que aquest senyor, deu acabar la seva jornada laboral esgotat i amargat.

dijous, 30 de juny del 2011

Paradoxes

És curiós com de vegades l'accidentat esdevé el socorrista.

Avui mateix, m'he vist parlant sobre problemes existencials amb algú que està passant per una situació similar a la que jo he passat recentment. Tot i que estic segur que aquesta persona és molt més forta del què aparenta i se'n sortirà molt més ràpid i millor del què en un principi pugui semblar.

Malgrat tot, mentre parlàvem, jo anava pensant si tot el que li deia, el que li explicava i conclusions que en trèiem, no tindrien més a veure amb mi que amb ella. O millor dit, si li ho estava explicant a ella o m'ho estava explicant a mi. Recordant-me que no havia d'oblidar coses que són molt importants per estar bé amb un mateix, i amb la resta del món.

De tota manera, està clar que ningú no pot entendre l'accidentat millor que algú que ha patit un accident similar, per molt que els altres et diguin que t'entenen.

dimecres, 29 de juny del 2011

Universos paral·lels

Darrerament, els esdeveniments de la vida m'han portat per camins que mai havia pensat abans. No entraré en detalls, perquè una cosa és publicar el què penses i l'altra despullar-se gratuïtament en públic. I no és aquesta la meva intenció.

Una de les conseqüències d'aquests esdeveniments ha estat una intesificació de la meva afició (potser ja addicció) a mirar sèries des del portàtil. Una d'elles, i de les meves preferides, és Fringe. Si, la fan a TV3, però jo me la miro en versió original que m'agrada més. Els que són seguidors d'aquesta sèrie ja saben que passen tota mena de fenòmens estranys relacionats amb la ciència, entre ells els viatges a un altre univers.

En un episodi els protagonistes viatgen d'un univers a l'altre. Primer descobriment, l'altre univers és com el nostre, però diferent. 


Doncs així és com m'he sentit molts cops últimament: que el món continua sent igual, però per a mí,diferent. Sé que a ningú no li importa, però jo necessitava dir-ho.