divendres, 27 de març del 2015

Estat policial


En molt poc tems hem patit de molt a prop aquelles desgràcies que, per llunyanes, esdevenen el farciment de la indiferència que caracteritza la nostra quotidianitat. Dos atemptats i un avió estavellat amb ciutadans europeus com a protagonistes. Un horror que ens ha despertat de nostra complaença onírica a una realitat que vivim com un malson que ens colpeja i ens recorda que, nosaltres, tampoc estem lliures del patiment i la crueltat que caracteritza, molts cops, la vida de pobles sencers d’aquest món.

Amb l’atemptat de París, reiterada la força que van prenent les xarxes socials i altres vies de comunicació que ens han facilitat les noves tecnologies, vam escoltar veus reclamant el control d’aquest mitjans, cosa que, d’altra banda, sabem que ja fan. El Whatsapp i apps de l’estil també es troben en el punt de mira. De sobte, hem despertat del somni que representava la comunicació fàcil, portàtil i instantània, descobrint horroritzats que els dolents, també tenen smartphone i perfil a Facebook.

Aquesta mateixa setmana un avió estavellat als Alps ens ha glaçat la sang per molts motius o, millor dit, per un motiu nou cada dia i ja van quatre. L’horror per la mort sobtada de cent cinquanta persones; l’impacte que per a molts ens ha suposat la proximitat d’alguna de les víctimes; la confusió al descobrir que, en aparença, no hi havia hagut cap problema tècnic. El sotrac que ha suposat descobrir que el copilot va estavellar expressament l’aparell i, segons les darreres notícies, saber que patia algun tipus de malaltia mental i que estant de baixa mèdica, va amagar aquest fet a l’empresa i en un moment donat, va decidir endur-se cent quaranta-nou persones que no hi tenien res a veure.

Tot plegat és un autèntic malson, perquè ens retorna a l’estat d’incertesa de què està feta la vida. Massa cops oblidem que la vida és difícil, perillosa, capriciosa i imprevisible. Característiques que no ens agraden i intentem evitar al màxim aquests aspectes. Per fer-ho, a banda de l’evolució tecnològica, prenem mesures de precaució de tipus legals, que també es converteixen en mesures tècniques i de control. I tot perquè som unes bestioles porugues que pidolem protecció a tothora. I posem normes, i controls, i controls als controladors que vigilen que es compleixin les normes. I tenim governs encantats d’anar implementant tota mena de mesures de control que en el nom de la nostra seguretat, els permet vigilar-nos cada cop més. Fins el proper accident, el proper atemptat o la propera nevada. Que farà que demanem més normes, més controls i més tecnologia al servei de la nostra tranquil·litat. I nosaltres agraïts acceptarem, en el nom de la nostra seguretat o la dels nostres fills, que ens tractin com delinqüents als aeroports, que ens remenin el Facebook, que llegeixin els nostres correus electrònics o els whatsapps que creuem amb amics, parelles o amb les mares de la classe de música del nen.

El curiós del cas és que, arran d’una d’aquestes mesures, sorgides de la por de l’11-S, ha fet que un home amb un llarg historial depressiu, amb tots els coneixements tècnic necessaris per evitar que algú el pogués aturar, estavellés un avió contra una muntanya. Diuen que a la gravació de la caixa negra recuperada se senten els cops desesperats del pilot contra una porta blindada i bloquejada pensada per evitar l’entrada de terroristes a la cabina, però que no preveia sonats als comandaments. Resultat, les companyies ara obligaran a que hi hagi sempre dues persones a la cabina. D’altra banda es plantegen com fer-s’ho perquè l’empresa pugui saber que una persona malalta no està capacitada per fer la seva feina sense vulnerar el seu dret a la intimitat, tenint en compte el dret a la seguretat col·lectiva. Més normes, més vigilància.

Tot plegat es deutor d’aquest desig de seguretat, aquesta visió d’una vida garantida amb servei postvenda i amb dret a reclamació que fa que, mica en mica, visquem immersos en un estat policial que ens vigila com si la majoria de ciutadans fóssim presumptes delinqüents, mentre els de debò només han d’esperar tranquil·lament la seva oportunitat per entrar a un museu i assassinar desenes de persones. Però no es tracta de l’estat policial malèfic i pervers que hem vist en pel·lícules de ciència ficció o en novel·les. És molt pitjor: és un estat policial que hem creat dins nostre, un desig de control que estem disposats a pagar amb la nostra submissió i la nostra llibertat. Els estats, els de debò, només posen els mitjans.

divendres, 13 de març del 2015

Els prestatges de l’oblit



Avui he mantingut una conversa amb una persona propera, una amiga si m’ho permet, en la que rememoràvem determinats esdeveniments del passat.



Les circumstàncies van fer que compartíssim fets i coneixences anys enrere i després hi hagués una pèrdua de contacte per un període llarg. Entre mig, ens han passat moltes coses i determinades situacions compartides, les hem viscut, com no podria ser d’una altra manera, des de punts de vista diferents.



I mentre en parlàvem tot dinant, entre moltes altres coses, li comentava la curiositat que suposa l’oblit involuntari de determinats esdeveniments. Ja n’havia parlat amb persones que han passat per situacions familiars i que pateixen el què podríem anomenar, els mateixos efectes.



És curiós com funciona el nostre cervell. Respecte la qüestió que ens ocupava, sé que van passar coses bones i dolentes, fins i tot, si me’n parla qualsevol altra persona, les puc recordar sense massa esforç, però quan no hi ha testimonis, quan estic aïllat del món, sol amb mi mateix, determinats records esdevenen llibres en una prestatgeria inaccessible de la memòria. Són aquelles lectures ja fetes i viscudes. Saps què diuen, com acaben, quins sentiments provoquen, però accedir-hi esdevé una feina feixuga, difícil, costosa i si insisteixes massa, fins i tot dolorosa i feridora.



No saps ben bé qui ha posat aquells capítols de la teva vida en aquells prestatges que acumulen temps i pols. Esdevenen llibres hermètics, de difícil relectura i que només recordes davant de determinades trobades o troballes.



No són, ni molt menys, llibres perillosos. Són capítols de tu mateix. No formen part d’allò que no faries mai perquè no s’ha de fer, perquè si és així, és massa tard, perquè ja ho has fet. Ni són d’aquelles lectures que és millor no fer, tot i que n’hi ha que insisteixen a fer-les. I per fer-ho, trenquen forrellats, portes i segells. El problema és que molts cops, aquells llibres ja no es poden tancar mai més. Alliberen tota mena de fantasmes i monstres que els fan perdre en la seva pròpia biblioteca turmentant-los la resta de la seva vida i fent que es distorsioni la realitat que hi ha fora d’ella. En canvi, n’hi ha d’altres que pots triar obrir-los o no, només depèn de la teva voluntat o de la teva valentia. I de vegades, obrir-ne un pot significar haver de tancar un altre per adonar-te que, amb el canvi, hi ha coses que milloren. Aquests sí que són més accessibles, potser estan en un prestatge una mica alt, perquè fa cosa remenar-los, però només els tanca un llaç feble que depèn de la nostra voluntat.



Però en els prestatges de l’oblit, el nostre bibliotecari interior, prudent, protector i curós, posa lluny de l’abast quotidià allò que un dia ens va ferir, que ens va entristir i o que ens va suposar un tràngol difícil. Posa ordre perquè no trobem en el nostre dia a dia, allò que ens faria aturar-nos en allò que ja no cal revisar, que ja va passar. I com que un bibliotecari mai arrencaria les pàgines d’un llibre, desa la història completa ben tancada, en aquell prestatge alt i fosc, a la darrera prestatgeria de la darrera planta,perquè sapiguem que allò hi és allà, perquè els llibres no es llencen, però que no els hem de reobrir perquè, senzillament, no cal.