Em sento com
Irlanda, em va dir. Grisa, tapada, plujosa... Colpejada pel vent de l’Atlàntic
que glaça els ossos i l’ànima.
Jo me la imaginava
sobre una roca, al capdamunt d’un penya-segat immens amb una mar embravida sota
els seus peus. Amb els braços oberts i el cabell agitat pel vent, ulls tancats
i crits ofegats pel vent.
Però jo volia que
es girés, i veiés els camps verds, escoltés la seva música i el sol que s’obria
pas entre la grisor il·luminant aquells preciosos poblets, la seva gent i els
camins cap a tot arreu.
Primer havia de baixar de la roca, triar el paisatge
més assolellat i acolorit que aquelles planures li oferissin i després caminar.
Molta força, que la tens. Molts ànims, que no et faltin mai. Que l’altra
Irlanda, t’espera.
Amb el tomb que han
fet les coses des de l’inci de la famosa crisi que sembla no acabar mai, s’han
posat de manifest algunes mancances de les nostres societats, reforçades per
allò que “es va haver de retallar”. I els mateixos que anys enrere van exigir
que s’acabés amb aquest “malbaratament” de recursos públics en coses tan
prescindibles com la sanitat i l’educació, ara ens mostren la seva cara més “humana”.
Les mateixes
empreses que ens proporcionen serveis bàsics com la llum, el gas, el
combustible per poder anar a treballar o que maneguen els nostres diners, com
si ens fessin alguna mena de favor, ja no ens volen vendre llum, gas, gasolina
o fons d’inversió. Ara resulta que els preocupa tant la societat, que es
desviuenper fer-nos descomptes i per
fer-nos la vida cada cop més “fàcil”, i que s’esforcen a fer un món millor.
Els uns contracten
joves talentosos, sempre de casa nostra, of course, que investiguen per trobar
aquells biocombustibles o energies alternatives que no acaben d’arribar mai. Els
de la llum, malden per rebaixar-nos la factura i regalar-nos estonetes de
felicitat tot calentonets gràcies a la calefacció que ens proporcionen
mitjançant aquestes quotes tan avantatjoses. D’altres, ens enlluernen amb ofertes que podem lliurecomprar i que si ho fem a un altre lloc, és per
ruqueria. Ah, i aquests nois que gaudeixen d’aquesta meravella de beques que
els permetrà una entrada al mercat de treball espectacular, o gaire bé.
Una de les darreres campanyes encara és millor.
Després d’anys conspirant contra les caixes, els bancs han
aconseguit esborrar-les del mapa i les han fagocitat amb la fruïció que dóna
que t’amaneixin el plat amb milers de milions de diner públic, que tu no hauràs
de tornar, i pagant el plat al deu per cent del que ha costat cuinar-lo. Et
mostren festes populars, castellers, costellades i el que calgui, perquè puguis
veure com t’estimen i com som d’amics. Què maco!
I així sumen per
multiplicar. I què literal. Sumaran el tancament de gairebé tres-centes
oficines i l’acomiadament de més de mil persones. I així, sumant aturats i
centralitzant les gestions en poques oficines, on els supervivents dels EROs
atenen clients amuntegats, sense capacitat d’oferir res més que allò que els
manen, i amb el futur lligat a uns objectius que els empenyen a fer el que
convingui per poder sobreviure, ells multipliquen uns beneficis que anuncien
amb una alegria obscena, mentre centenars de famílies veuen com se’ls enfosqueix el
futur.
A mi, aquesta mena d'humanitat, em sobra. Quan la solidaritat passa de l'estat del benestar a un estat d'emergència social que sobreviu a còpia de beneficència, és que les coses van molt malament. I mentre es mostri, molt interessadament, allò públic com a car i ineficient, en front un sector privat que ens ha se salvar de tot mal, les coses no aniran bé, ans al contrari, ens veurem pagant per allò que fins fa quatre dies era un dret i que a aquest pas, serà un privilegi.
És ben bé que, a còpia
de tractar-nos com a imbècils, al final s’han cregut que ho som de veritat!
En molt poc tems hem patit de molt a prop aquelles desgràcies que, per llunyanes, esdevenen el
farciment de la indiferència que caracteritza la nostra quotidianitat. Dos
atemptats i un avió estavellat amb ciutadans europeus com a protagonistes. Un
horror que ens ha despertat de nostra complaença onírica a una realitat que
vivim com un malson que ens colpeja i ens recorda que, nosaltres,
tampoc estem lliures del patiment i la crueltat que caracteritza, molts cops,
la vida de pobles sencers d’aquest món.
Amb l’atemptat de
París, reiterada la força que van prenent les xarxes socials i altres vies de
comunicació que ens han facilitat les noves tecnologies, vam escoltar veus
reclamant el control d’aquest mitjans, cosa que, d’altra banda, sabem que ja
fan. El Whatsapp i apps de l’estil també es troben en el punt
de mira. De sobte, hem despertat del somni que representava la comunicació
fàcil, portàtil i instantània, descobrint horroritzats que els
dolents, també tenen smartphone i perfil a Facebook.
Aquesta mateixa
setmana un avió estavellat als Alps ens ha glaçat la sang per molts motius o,
millor dit, per un motiu nou cada dia i ja van quatre. L’horror per la mort
sobtada de cent cinquanta persones; l’impacte que per a molts ens ha suposat la
proximitat d’alguna de les víctimes; la confusió al
descobrir que, en aparença, no hi havia hagut cap problema tècnic. El sotrac que
ha suposat descobrir que el copilot va estavellar expressament l’aparell i,
segons les darreres notícies, saber que patia algun tipus de malaltia mental i
que estant de baixa mèdica, va amagar aquest fet a l’empresa i en un
moment donat, va decidir endur-se cent quaranta-nou persones que no hi tenien
res a veure.
Tot plegat és un
autèntic malson, perquè ens retorna a l’estat d’incertesa de què està feta la
vida. Massa cops oblidem que la vida és difícil, perillosa, capriciosa i
imprevisible. Característiques que no ens agraden i intentem evitar al màxim
aquests aspectes. Per fer-ho, a banda de l’evolució tecnològica, prenem mesures
de precaució de tipus legals, que també es converteixen en mesures tècniques i
de control. I tot perquè som unes bestioles porugues que pidolem protecció a
tothora. I posem normes, i controls, i controls als controladors que vigilen
que es compleixin les normes. I tenim governs encantats d’anar implementant
tota mena de mesures de control que en el nom de la nostra seguretat, els permet vigilar-nos cada cop més. Fins el
proper accident, el proper atemptat o la propera nevada. Que farà que demanem
més normes, més controls i més tecnologia al servei de la nostra
tranquil·litat. I nosaltres agraïts acceptarem, en el nom de la nostra
seguretat o la dels nostres fills, que ens tractin com delinqüents als
aeroports, que ens remenin el Facebook, que llegeixin els nostres correus
electrònics o els whatsapps que creuem amb amics, parelles o amb les mares de
la classe de música del nen.
El curiós del cas
és que, arran d’una d’aquestes mesures, sorgides de la por de l’11-S, ha fet
que un home amb un llarg historial depressiu, amb tots els coneixements tècnic necessaris per evitar
que algú el pogués aturar, estavellés un avió contra una muntanya. Diuen que a
la gravació de la caixa negra recuperada se senten els cops desesperats del
pilot contra una porta blindada i bloquejada pensada per evitar l’entrada de
terroristes a la cabina, però que no preveia sonats als comandaments. Resultat,
les companyies ara obligaran a que hi hagi sempre dues persones a la cabina.
D’altra banda es plantegen com fer-s’ho perquè l’empresa pugui saber que una
persona malalta no està capacitada per fer la seva feina sense vulnerar el seu
dret a la intimitat, tenint en compte el dret a la seguretat col·lectiva. Més normes, més vigilància.
Tot plegat es
deutor d’aquest desig de seguretat, aquesta visió d’una vida garantida amb servei postvenda i amb dret a reclamació que fa que, mica en mica, visquem
immersos en un estat policial que ens vigila com si la majoria de ciutadans
fóssim presumptes delinqüents, mentre els de debò només han d’esperar
tranquil·lament la seva oportunitat per entrar a un museu i assassinar desenes
de persones. Però no es tracta de l’estat policial malèfic i pervers que hem
vist en pel·lícules de ciència ficció o en novel·les. És molt pitjor: és un
estat policial que hem creat dins nostre, un desig de control que estem
disposats a pagar amb la nostra submissió i la nostra llibertat. Els estats,
els de debò, només posen els mitjans.
Avui he mantingut
una conversa amb una persona propera, una amiga si m’ho permet, en la que
rememoràvem determinats esdeveniments del passat.
Les circumstàncies
van fer que compartíssim fets i coneixences anys enrere i després hi hagués una
pèrdua de contacte per un període llarg. Entre mig, ens han passat moltes coses
i determinades situacions compartides, les hem viscut, com no podria ser d’una altra
manera, des de punts de vista diferents.
I mentre en parlàvem
tot dinant, entre moltes altres coses, li comentava la curiositat que suposa l’oblit
involuntari de determinats esdeveniments. Ja n’havia parlat amb persones que
han passat per situacions familiars i que pateixen el què podríem anomenar, els
mateixos efectes.
És curiós com
funciona el nostre cervell. Respecte la qüestió que ens ocupava, sé que van
passar coses bones i dolentes, fins i tot, si me’n parla qualsevol altra
persona, les puc recordar sense massa esforç, però quan no hi ha testimonis,
quan estic aïllat del món, sol amb mi mateix, determinats records esdevenen llibres
en una prestatgeria inaccessible de la memòria. Són aquelles lectures ja fetes
i viscudes. Saps què diuen, com acaben, quins sentiments provoquen, però
accedir-hi esdevé una feina feixuga, difícil, costosa i si insisteixes massa,
fins i tot dolorosa i feridora.
No saps ben bé qui
ha posat aquells capítols de la teva vida en aquells prestatges que acumulen
temps i pols. Esdevenen llibres hermètics, de difícil relectura i que només
recordes davant de determinades trobades o troballes.
No són, ni molt
menys, llibres perillosos. Són capítols de tu mateix. No formen part d’allò que
no faries mai perquè no s’ha de fer, perquè si és així, és massa tard, perquè
ja ho has fet. Ni són d’aquelles lectures que és millor no fer, tot i que n’hi
ha que insisteixen a fer-les. I per fer-ho, trenquen forrellats, portes i
segells. El problema és que molts cops, aquells llibres ja no es poden tancar
mai més. Alliberen tota mena de fantasmes i monstres que els fan perdre en la seva
pròpia biblioteca turmentant-los la resta de la seva vida i fent que es
distorsioni la realitat que hi ha fora d’ella. En canvi, n’hi ha d’altres que
pots triar obrir-los o no, només depèn de la teva voluntat o de la teva
valentia. I de vegades, obrir-ne un pot significar haver de tancar un altre per
adonar-te que, amb el canvi, hi ha coses que milloren. Aquests sí que són més
accessibles, potser estan en un prestatge una mica alt, perquè fa cosa
remenar-los, però només els tanca un llaç feble que depèn de la nostra
voluntat.
Però en els
prestatges de l’oblit, el nostre bibliotecari interior, prudent, protector i curós, posa
lluny de l’abast quotidià allò que un dia ens va ferir, que ens va entristir i o
que ens va suposar un tràngol difícil. Posa ordre perquè no trobem en el nostre
dia a dia, allò que ens faria aturar-nos en allò que ja no cal revisar, que ja
va passar. I com que un bibliotecari mai arrencaria les pàgines d’un llibre,
desa la història completa ben tancada, en aquell prestatge alt i fosc, a la
darrera prestatgeria de la darrera planta,perquè sapiguem que allò hi és allà,
perquè els llibres no es llencen, però que no els hem de reobrir perquè,
senzillament, no cal.
El mateix dia que atonyinava el sac del gimnàs per insolent, just uns
minuts abans, veia en una de les pantalles de la sala de màquines un videoclip, sense so, on una noia feia tot de coses presumptament provocatives, mentre cantava.
Entre les diferents seqüències del vídeo, apareixien ballarines que, de no
portar la mica de roba que duien, estarien fent directament pornografia. Tot plegat
no m’acabava d’encaixar i em vaig esperar a veure de qui era aquell videoclip
per saber de què anava.
Això em va recordar el dia que buscava una foto per Internet per
il·lustrar un dels meus posts. Buscava la imatge d’una noia amb escot, amb un
punt provocatiu, però que no fos obscè i em va costar horrors trobar alguna
cosa una mica decent, des del punt de vista estètic. Totes les imatges que
trobava eren de noies espitregades i que per norma general mostraven una
pitrera de dimensions considerables.
En el cantó oposat, recordo haver fullejat una revista de moda, de les d’alta
costura i aquestes coses on se suposa que has de trobar dones boniques lluint
aquella mena de vestits caríssims que són l’enveja de la resta de les fèmines
de l’hemisferi occidental d’aquest planeta. Doncs res. Només hi havia una mena
d’éssers de gènere difícil d’identificar amb menys
formes que una prestatgeria de l’Ikea i que majoritàriament, feien cara de mala llet. Cosa que no m’estranya després de veure com les vesteixen, com
les pentinen i com les maquillen. Allò em va convèncer que el món de la
moda està ple de gent a qui no li agraden les dones. I els de l’altre
hemisferi? N’hi ha que ni existeixen. Enterrades com viuen sota vels de roba, sargits amb
excuses fonamentades en una mala interpretació de dogmes religiosos, que cerquen
sotmetre-les i a fer-les invisibles en nom de Déu.
El patró en el que em vull centrar i ens arriba des del món de la música i de múltiples canals audiovisuals, amb Internet com a principal plataforma difusió, és
el d’una dona que no aspira a gaire més que ser un objecte de consum. De vegades,
sembla que ens vulguin fer pensar que estem envoltats de nines inflables, per l’ús
i per la seva anatomia, que estan a disposició del consumidor, per norma
general, masculí. On el sexe s’aproxima més a una agressió que no pas a una
relació on els sentiments, si més no en teoria, haurien de tenir més
protagonisme. Són patrons que entren pels ulls d’adolescents que es pensen que
ser home, és comportar-se com un xulo putes i que les dones són una colla de
meuques deleroses de ser l’objecte d’un mascle alfa passat de voltes.
Ostres, què estem fent malament? Perquè se les tracta així,
a les dones? Perquè no es potencia de forma clara el seu vessant humà,
intel·lectual, social. Són les nostres mares, les nostres amigues, germanes,
amants, companyes... vivim les mateixes coses, tenen opinió i, en molts aspectes, tanta o més capacitat que molts homes. Perquè no se’ls fica al cap als publicistes i als
productors de viedeoclips que no són objectes sexuals o decoratius. Perquè es
resisteixen tant determinats sectors a vestir-les amb la dignitat i respecte
que es mereixen? És ben bé que ens falta molt camí per recórrer. I quan
semblava que havíem agafat la bona direcció, en els darrers anys han aparegut
potenciadors de models que enverinen la imatge femenina i l’embruten amb la
seva obscena visió del món.
Ja fa molts anys que, qui més qui menys, tenim apresa la teoria de com han
de ser les coses entre homes i dones, però ja seria hora que els donem, no només
com a persones, sinó com a societat i com a espècie, el respecte i l’afecte que
es mereixen.
Així que aquell videoclip que em va cridar l’atenció i que no m’acabava
d’encaixar, resulta que anava de tot això que us he explicat. Aquí el teniu, la
cançó és xula i com diu la tornada:
“It's hard, it's hard
It's hard out here for a bitch this hard
(For a bitch, for a bitch)...”
L’altre dia estava al gimnàs fent un exercicis isomètrics d’allò més
avorrits, perquè negar-ho, quan em vaig adonar que al costat tenia el sac que,
com altres dies, em mirava malament. Al principi no li vaig fer gaire cas, però
ell insistia. I fart de tanta insolència, vaig decidir deixar la isometria i m’hi
vaig encarar.
El primer cop va ser tímid, feia molt que no llençava un yako-tsuki, i
no em va sortir gens malament, això em va animar. Li va seguir un mawashi-geri
a mitja alçada. I ja no vaig poder parar. L’encadenament de cops, canviant de
guàrdia, de tècnica, d’alçada... tornar a sentir que els músculs responen com
toca, que la tècnica, tot i que una mica rovellada, encara manté bona part de
la seva consistència. Veure que pots donar un mawashi-gueri a una bona alçada
sense massa dificultat. Que els cos respon amb coordinació perfecta, els desplaçaments
correctes, els moviments precisos malgrat la falta d’entrenament. La sensació
de domini, de precisió...
La veritat és que no van ser massa cops, tractant-se d’un gimnàs on les
arts marcials brillen per la seva absència, ja és molt que hi hagi un sac per
picar-hi. I encarar-t’hi és massa cridaner. I víctima com sóc de la discreció,
em vaig retenir i ho vaig deixar estar. Això si, a partir d’ara estic segur que
el sac s’ho repensarà abans de mirar-me desafiant, perquè ja sap el pa que s’hi
dóna.
Després de 10 anys, vaig retrobar unes sensacions que em van
proporcionar 30 segons de felicitat.
PD: pels qui no ho sabeu, un yako-tsuki és un cop de puny i un
mawashi-geri una puntada de peu, com la de la foto.
Hi havia una
vegada una fera ferotge que tenia atemorida tota la gent de la contrada. Una fera
que tenia el seu territori tan apamat, que no es movia res sense que ho sabés
ni sense el seu consentiment. La fera, manada per mans de ferro pel seu amo,
feia i desfeia segons els seus dictats. Però, un dia, la fera es va trobar
amb alguns vilatans a portar-li la contrària...
Ves per on el
club de negocis que és la UE tan gegant, tan fort i tan influent com vol ser,
resulta que és poruc. Es espantadís com només ho poden ser els diners que al
primer núvol, fugen corrent a paisatges més assolellats. En els darrers mesos
ens està demostrant que la seva magnificència és de cartró-pedra. Qualsevol alteració
del panorama, és viscuda com un perill que pot conduir al desastre més absolut.
Només es contempla una via, no més hi ha una manera i només es pot fer amb el
consentiment de qui mana, Alemanya, i el beneplàcit submís de la resta. I qualsevol
dissensió es viu com una amenaça que podria destruir l’economia d’Europa
sencera i un desastre per als seus socis.
Europa, millor
dit, la Unió Europea, està malalta. És una casa a mig fer on entra pluja i vent
pels quatre costats i mentre l’estiu ha estat càlid, s’hi vivia molt bé, però
ara que ha arribat l’hivern, resulta que no hi ha mantes per a tots i la xemeneia
és propietat del qui la va construir amb els totxos dels altres i els reclama
que es pelin de fred, perquè si no en tenen una per a ells és perquè no van
saber què fer amb els totxos que tenien. I així les coses, els que tenen fred
es revelen i estan disposats a estirar la manta als que en poden gaudir, perquè ells també tenen dret a abrigar-se. I Europa, poruga i fredolica, es
posa a tremolar perquè els submisos, ja no volen ser-ho, i si no fan el seu
paper els amos poden patir les conseqüències.
Així doncs,
nens i nenes, resulta que la fera ferotge, gran i amenaçadora resulta que té
dentadura postissa i que només la pot fer servir si els altres li tenen por,
perquè quan no li tenen, és ella l’atemorida.
Ara que han passat
uns dies dels fets recents de París, i que altres problemes han fet que aquells
fets esgarrifosos ja hagin caigut en el calaix de la història antiga, m’ha
donat per pensar, sense la pressió de l’efervescència del moment, en això dels
límits de la llibertat d’expressió o, simplement, de la llibertat.
L’origen dels
atemptats, com tothom sap són uns ninots, unes caricatures, de Mahoma, que
punyetera la gràcia que els ha fet als que entenen que en aquest món sobra
qualsevol persona que no pensi com ells o que no s’hi vulgui sotmetre i que no
tingui clar que per a ser com cal s’ha de resar mirant a La Meca. Cal suposar
que el fet de pertànyer a una altra cultura que no està acostumada a que la
gent se’n rigui de coses considerades sagrades, no se’ls ha posat gaire bé, o
que senzillament no saben que és això del sentit de l’humor, o tenen un sentit
de l’humor tot ple de taques de sang i un pèl macabre que, pel contrari, a
nosaltres no ens fot ni punyetera gràcia. I no sé fins a quin punt els
dibuixants de la revista en qüestió eren conscients que estaven jugant amb foc
o, si pel contrari, perfectament conscients de que ho feien, van continuar
atiant-lo.
És com quan una
dona decideix vestir-se lluint un bon escot, sexy, provocadora, atractiva. Aquesta
dona, busca alguna cosa. Està demanant a crits que l’agredeixin i segurament és
el que vol... Tot i que per a una gran majoria difícilment es pot justificar, de
tant en tant ens trobem amb sentències de jutges, habitualment homes que, per
desgràcia, absolen l’agressor perquè la noia anava escotada, amb faldilla curta
o les dues coses i com us deia, estava clar que buscava brega vestint com
vestia i anant pel carrer que anava, o al bar, o a l’oficina...
I és que als ulls d’un
pervertit, qualsevol imatge que exciti la seva imaginació es converteix en una
provocació i, per tant, en una justificació per fer allò que vol fer i que el
cos li demana, sotmetre una dona o assassinar un dibuixant. I el que el pobret
no entén és perquè els altres el recriminen, total, l’estaven provocant, ell
només ha respost a una provocació i s’ha vist obligat a actuar. A més, hi ha
res més excitant en aquest món que veure el terror de les víctimes quan es duu
a terme aquell acte que elles mateixes han provocat?
El més trist és que la llibertat dels uns, esdevé provocació per a d'altres, i la falta de comprensió, de tolerància o simplement de respecte, fa que una expressió de llibertat esdevingui un acte conflictiu que pot acabar en una desgràcia com a París o una vida estroncada perquè un dia ella, va decidir dur aquella camisa escotada que la feia sentir tan bonica.
Fins i tot aquest text podria tenir alguna frase provocadora, però que consti que qui ho
decideix, és la persona que el llegeix.
PD: No us podeu ni imaginar com m'ha costat trobar la fotografia d'una noia amb un escot, sense que sembli una meuca. Un altre motiu de reflexió.