Immolacions professionals

És francament sorprenent la capacitat humana per l’autohumiliació. Com som capaços de renunciar a coses fonamentals, com la nostra pròpia dignitat, per aconseguir algun benefici o, si més no, quan ens pensem que podem aconseguir-lo. Entre d’altres, està la dignitat professional, aquella que ens defineix com a persones valuoses en un camp o ofici (paraula carregada de significats, que la postmodernitat i els anglicismes pomposos ens estan fent perdre).

A diari sóc testimoni, juntament amb les meves companyes de feina, de com joves cada cop millor preparats, renuncien a aquesta dignitat per aconseguir llocs de treball miserables remunerats encara més miserablement. No pretenc idealitzar-los, perquè n’hi ha de tot i cada cop n’hi ha més impresentables. Però això no treu que el tracte que reben per part del món laboral, de les empreses, sigui francament intolerable. En els darrers dies hem pogut veure com gent que havia acabat els seus estudis, que havia assolit un dels seus objectius vitals, es penedia d’haver-lo assolit perquè en la seva situació ja no podia optar a fer “pràctiques professionals”.

Unes pràctiques que han esdevingut els nous contractes escombraria emparats per tot el sistema i que permeten que les empreses contractin coneixement qualificat a preu de saldo. I el pitjor de tot és que els estudiants es pensen que tenen sort perquè algú els vol contractar condicions abusives, perquè així podran omplir el seu currículum amb alguna experiència professional. I no s'adonen que seguint aquest joc, i una mica entre tots, estem establint un sistema ruïnós, perquè després d’un “becari” en vindrà un altre, i un altre, i un altre... També s'ha de reconèixer, però, que no els queden massa alternatives. I com ja fa temps que ens hem acostumat a que el nom faci la cosa, ens descarreguem la consciència tots plegats pensant que són “pràctiques”, que estan aprenent, i que ja està bé (molt bé, fins i tot) que els paguin alguna coseta per fer-les.

Empreses que volen un informàtic que els solucioni els problemes dels seus usuaris, els programi el web corporatiu i faci el manteniment de la xarxa. Un noiet, o noieta, que els creïn tot un pla de màrqueting per l’empresa. Periodistes disposats a cremar-se les celles i els seus coneixements en tecnologíes de la informació, actualitzant webs corporatives i fent tota menta de seguiments de la premsa i mitjans de comunicació, o un estudiant de dret amb un altíssim nivell d’anglès que ha de donar suport a la redacció de contractes internacionals. I tot per la meitat, o menys, del què cobra una senyora de la neteja (amb tots els meus respectes per les senyores de la neteja).

I com que qui dia passa, any empeny, ferm veure que no passa res i ens anem preguntant perquè aquest país té un vint per cent d’atur. Perquè la gent millor preparada, formada a les nostres universitats, fuig cames ajudeu-me escampant les seves esperances i el seu talent pel món, mentre aquí continuem esperant algun miracle que faci que l’economia d’aquest país canviï donant-los una oportunitat. Però sobre tot, el que cal que ens preguntem, vistes les perspectives i la deriva que estan prenent les coses, amb l’excusa de la crisi que ho justifica gairebé tot, és quina mena societat volem.

El pitjor de tot és que això, només és una introducció. Si m'animo, us continuaré explicant...

Culpabilitats

Molts cops ens veiem immersos en situacions que ens semblaven impossibles, empesos per les circumstàncies i prenem decisions que comporten autèntiques crisis personals. Intentem treure el millor de la vida en cadascuna d’elles, però els resultats no són els esperats. Llavors ens sentim culpables.

Culpable per haver volgut ser fort i trencar-te en l’esforç caient en la debilitat total. Culpable per haver-te intentat apropar i només aconseguir allunyar-te. Culpable per haver intentat estar fidel a un mateix i sentir que t’has traït. Culpable per haver lluitat fins l'extenuació i haver perdut. Culpable per haver volgut anar més enllà i haver arribat només fins aquí. Culpable per haver caigut i sentir que no t’has aixecat a temps. Culpable per voler sentir i ser incapaç de fer-ho. Culpable per haver estimat i no haver aconseguit la felicitat esperada...

Fins que un dia en parles. I algú que no et coneix gaire, que tot just et comença a conèixer, t’escolta. I en parles amb el convenciment que hi veuràs algun reflex de menyspreu en els seus ulls, perquè ni a tu mateix t’agrada la teva història recent. I t’explica part de la seva història i veus que no és tan diferent, que hi ha trets comuns, i els seus ulls et diuen “t’entenc”.  I és llavors, només llavors quan penses que potser ja és hora de deixar-se de sentir culpable.

Gràcies A.

Pere i el llop

De forma cíclica, aquest país pateix tota mena d’atacs fonamentats en la insistència que tenim en marcar les nostres diferències respecte altres pobles de la Península Ibèrica. L’economia i com som d’insolidaris, l’autonomia amb tota mena de presumptes privilegis i, sobre tot, la llengua. No només ens han qüestionat el seu ús i el dret a utilitzar-la, fins i tot ens han qüestionat els seus orígens i la seva unitat. Res nou sota el sol.

Ara tres famílies amargades per la seva intolerància cultural volen, i al pas que van aconseguiran, imposar que tota una societat hagi de canviar tot el seus sistema educatiu per l’amenaça que suposa que deu milions de catalanoparlants vulguin aprendre i viure en llur llengua, en front dels quatre-cents milions d’hispanoparlants que es veuen acorralats per la intransigència malaltissa dels primers posant en perill l’existència de l’espanyol.

A tot això, durant els darrers trenta anys, els diferents governs de la Generalitat, a banda d’aprovar unes lleis de normalització lingüística cada cop més aigualides, han posat el crit al cel brandant tota mena d’amenaces avisant que la llengua no es toca, cantant les excel·lències del sistema d’immersió lingüística i avisant (amenaçant segons alguns) del trencament erotico-sentimental entre Catalunya i Espanya. Li han posat molts sinònims: allunyament, desafecció, trencament. N’hi ha que fins i tot han amenaçat amb provocar una trencadissa de proporcions bíbliques (som llatins i no podem evitar les exageracions) i fins i tot n’hi ha que han flirtejat amb termes com referèndum d’autodeternimació, gir independentista i altres conceptes rojo-separatistas (com diria el general).

Ara, el Molt Honorable President ha vingut a dir que no passa res, que si portem tres-cents anys aguantant bastonades, ja no ve d’aquí, com es diu popularment: fot-li que és de Reus. Ja sabem que atacar i maltractar a Catalunya i la seva societat és, per les espanyes, gratis i sobre tot, molt rendible. Personalment estic molt cansat de fer el paper de ruc. De veure com els representants d’aquest país baixen les orelles sense tenir els pebrots de donar un cop de puny sobre la taula d’una vegada. Parafrasejant una seqüència de la pel·lícula Braveheart podríem dir que “els polítics catalans estan tan enfeinats barallant-se per les engrunes de la política espanyola, que no aspiren a res millor”.

La veritat és que després de trenta anys d’atacs, t’adones que els nostres polítics són com en Pere, el del conte que va amenaçant que “ve el llop” i de tant dir-ho ja ningú no se’l creu ningú, de fet, Fraga enllà ningú no creu que existeixi, i aquí ja són pocs que s’ho creguin, però amb els esdeveniments dels darrers anys podria ser l’acabin despertant, o creant, per pura necessitat de supervivència.