dilluns, 8 de desembre de 2014

Perquè corro (I) - Els entrenaments




Això de córrer, perdò, el running, està molt de moda. De fet, si mireu un calendari de curses, no us les acabaríeu en un any i, a aquest pas, això morirà d’èxit. El motius pels quals milers de persones han decidit calçar-se unes vambes i apretar a córrer són múltiples i diversos, però en aquest cas jo us explicaré els meus.



Des que tinc coneixement he fet algun tipus d’activitat física. Provar esports va ser, durant molt temps, alguna cosa més que un exercici de curiositat. Però la meva gran passió des de petit van ser, i són, les arts marcials. Vaig poder-hi dedicar vint anys on hi va haver de tot, però sobre tot, molta satisfacció per la pràctica d’una activitat que m’omplia i em divertia. Fins que una columna vertebral que no va voler seguir els dictats de la biomecànica em va obligar a deixar-les per haver-me de dedicar a la natació, que no està malament, però que no m’apassiona. I ves per on, ensopego amb un traumatòleg que em diu: “si et poses unes bones vambes, vas per camins de terra i controles les passes, pots córrer sense problemes” i com que al Bages gaudim de milers de camins i paisatges preciosos, la cosa va ser fàcil. I vaig començar a fer quilòmetres.



I mica en mica els vas incrementant. De treure el fetge per la boca fent-ne tres, a fer-ne onze sense massa problemes. Córrer amb els Pirineus nevats de fons, amb la música que t’agrada i sentint l’aire fred o un capvespre de primavera, amb la llum rogenca que il·lumina camps de vinyes i Montserrat en la llunyania, amb la tebior que anuncia una calor que s’aproxima, son sensacions fantàstiques que et fan oblidar l’estrès, la feina, i els diversos maldecaps que la el dia a dia ens ofereix sense treva.



Però si córrer i suar els problemes sol està bé, córrer amb una colla d’amics és fantàstic. Fas uns quilòmetres, corres, xerres, vas endavant, enrere, fas una broma a un, te la fan a tu... Arribem i estirem, comentes, aquella molèstia al genoll, la propera cursa a la que faria gràcia apuntar-se... I després ve el millor: vermutet, dutxa, dinar, xerrar, riure i arreglar el món.



I després venen les curses, tu entre cinc, deu o vint mil persones intentant fer un trajecte de deu quilòmetres i.. En tot cas ja us ho explicaré, perquè aquesta, és una altra història...


Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada