No és estrany que diversos moments de la
nostra vida vagin lligats als nostres sentits. A sons i olors, imatges i gustos
i a tactes que ens esborronen i ens transporten a moments emocionants i íntims
com el fregar de la pell amb una altra pell. De fet, estic convençut que no
recordem les coses com les vam viure, sinó com les vam sentir. Però si alguna cosa té la capacitat de
traslladar-nos a l’altra punta de la nostra ànima, amagada en algun racó del nostre interior, és
la música.
Tots tenim aquella cançó que ens transporta automàticament a aquell
paisatge, a aquell esdeveniment o al costat d’aquella persona amb qui havíem
compartit els seus sons de forma intensa i íntima. Estic convençut que existeix
una connexió directa entre la nostra oïda, la nostra memòria i les nostres
emocions que no ha de passar per cap barrera ni cap peatge. I per la rapidesa
de la connexió, es diria que es tracta de dreceres emocionals que ens porten al
millor i al pitjor de les nostres vides.
Sons de cançons que ens fan enyorar amb
tristesa o recordar amb alegria. Que ens fan present un passat que arraconem en
el nostre tràfec diari i que ens rescaten de l’ofec rutinari.
En sentir-les recuperem un tros molt nostre,
íntim i incompartible, que ens recorda allò viscut o allò que al final no vam
viure. Allò que vam fer i allò que no vam dir, o que hauríem d’haver dit, i que
les notes expressen molt millor que les paraules esdevingudes sons inútils. Un perdona’m,
un record, un bri de felicitat passada...
Un racó de nosaltres mateixos que
restarà lligat fermament a la nostra memòria a recer de l’abisme de l’oblit,
per les notes d’una música que sempre tindrà un significat emocional i vital en
el més profund de la nostra ànima.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada