Perquè corro (II) – Les curses

Després de molt entrenar, arriba el dia que et planteges això de fer una cursa. Alguna cosa assequible, per no complicar-te la vida, una de deu quilòmetres per començar. 

El primer cop és una mica un embolic, les dades, si tens xip groc (què és el xip groc?) o te’l lloguen, talla de samarreta (si és que en donen) horari per anar a recollir tot el kit i, si tens sort, algun regalet. I anar entrenant, perquè un diumenge al matí, quan la majoria de la població està esmorzant un cafè amb llet i un crusant en pijama, tu vas en calça curta, amb la samarreta que toca i una rodoneta lligada als cordons de les vambes, si és que algú t’ha explicat que va lligat als cordons de les vambes, és clar!

La veritat és que l’ambient és genial. Sí que hi ha gent que va a aconseguir una bona marca i estan els competidors, que acaben la cursa just quan tu acabes de fer el primer gir del circuit, però el fet de trobar-te en mig d’aquella multitud, amb ganes de començar és excitant. El primer cop que corres una cursa, vas molt perdut, no saps exactament com anirà la cosa i sempre va bé anar-hi acompanyat amb algú que et doni alguns consells, començant per saber d’on has de sortir i on acaba. Alguns dels què he sentit i, si a algú li poden ser útils, són aquests:

Abans de sortir cal haver menjat, una horeta o dues abans, alguna coseta que doni energia, com un entrepà de “nosilla” o un plàtan i anar ben hidratat i fer pipí abans de començar, que si no pots acabar fent el pena darrera un arbre. Ah, i fes ni que sigui quatre estiraments per no començar en fred del tot, però el més aconsellable és escalfar una mica.

A la sortida, pren-t’ho amb calma, tens davant probablement deu mil persones. Has de procurar anar agafant ritme i trobar espai així que, a no ser que siguis dels que van al davant, els primers quilòmetres te’ls has d’agafar com un escalfament.

Evita fer ziga-zagues contínues, cansa molt i afegeix distància a la cursa. Això és més fàcil de dir que de fer. Estàs en mig d'una multitud que es mou en espai que ha esdevingut reduït i un munt de gent al davant que: van caminant perquè no s’han entrenat i al km 2,5 ja van ofegats; trobes la parelleta que ha decidit que, molt romànticament començaran i acabaran la cursa juntets, i no es separen ni que s'hi juguin la vida; el grupet de noies que la fan petar totes en fila que esdevenen un autèntic dic de contenció en mig del circuit, entre d'altres personatges. Tot plegat t’obliga a fer tota mena de maniobres d’evasió i esquiva per poder seguir sense perdre gaire el ritme.

Vigila amb les voreres, contenidors, papereres i altres elements de mobiliari urbà. Ah, i el públic, millor córrer pel centre del carrer, però atenció amb els kamikazes! Són aquelles persones que volen travessar el carrer, sí o sí. Tan se val si se’ls venen a sobre quatre mil persones corrent. Els volen travessar i travessen. En l’última cursa em gairebé em menjo un paio que travessava el carrer arrossegant una moto!

Quan t’has d’hidratar, pensa que els que donen l’aigua es posen en un tros llarg i a ambdós costats. Tens temps i espai per recollir una ampolleta. I no t’has d’empassar mig litre d’aigua, si no vols acabar traient el fetge per la boca! Un parell de glopets per mullar la llengua, un glopet endins i si tens calor, un raig pel cap. Important, quan llencis l’ampolla vigila no deixar estabornit un altre corredor.

Dosifica el ritme. Recorda, si ets un corredor normal, ja pots estar content si acabes la cursa i com que no la guanyaràs, pren-t’ho amb calma. No t’has de deixar influir pel ritme dels altres. Tu a la teva. Sempre hi ha l’esverat que sembla que vagi a apagar un foc i apareix de darrere corrent com un esperitat. Passa d’ell o ella. El que si que va bé és fixar-te en algú que va davant teu i te’l planteges com a meta a superar, i un cop fet, vas a per un altre. També va bé fixar-te en algú porta un ritme similar al teu i quedar-te al darrera. Especialment si es una morenassa que porta una d’aquelles malles ajustadetes i que marca tan bé les corbes... de la cursa és clar. Així que la pots seguir per mantenir el ritme amb alegria o fins que comproves que està molt més preparada que tu i t’enfonses en la misèria mentre veus com marxa i tu no pots seguir-la. Aquesta “tècnica” es pot aplicar des del punt de vista femení, cap a un corredor masculí, o segons els vostres gustos, que jo no m’hi vull ficar.

Quan vegis que estàs arribant, si les cames i els pulmons, amb el permís del cor, t’ho permeten, fot-li canya que algun segon esgarraparàs i et sentiràs orgullós de tu mateix. És habitual que a l’arribada hi hagi dos o tres arcs inflables. L’arribada està allà on hi ha una mena d’estora preparada per captar el pas del xip que portes al peu, i que espero que no hagis perdut. És fàcil d’identificar perquè no es para de sentir el “bip, bip, bip...” de tots els xips de la gent que arriba. No t’aturis, quinze mil persones venen darrera teu i també volen passar. Així que, vas afluixant el ritme, segueixes endavant i quan vegis oportú, fas estiraments i sigues generós, si vols evitar rampes i contractures.

Després de tot això ve la part més complicada: on s’ha ficat la gent de la colla? i on està el bar més pròxim? Per a resoldre el primer problema cal haver acordat abans de la sortida un punt de trobada i que sigui molt concret. Pensa que hi ha vint mil persones que porten la mateixa samarreta que tu, i això complica la cosa. Pel què fa el segon, cal recuperar forces i un bon esmorzar i una cervesa es posen de pel·lícula després de córrer 10 km mentre comentes la jugada amb la colla.

Bé, ja sabeu de què va la cosa, i encara que no us ho creieu, és divertit. Ara que sempre us pot entrar la febre competidora i portar el cos al límit. Jo, prefereixo portar-lo al bar...