divendres, 6 de febrer de 2015

30 segons de felicitat



L’altre dia estava al gimnàs fent un exercicis isomètrics d’allò més avorrits, perquè negar-ho, quan em vaig adonar que al costat tenia el sac que, com altres dies, em mirava malament. Al principi no li vaig fer gaire cas, però ell insistia. I fart de tanta insolència, vaig decidir deixar la isometria i m’hi vaig encarar.


El primer cop va ser tímid, feia molt que no llençava un yako-tsuki, i no em va sortir gens malament, això em va animar. Li va seguir un mawashi-geri a mitja alçada. I ja no vaig poder parar. L’encadenament de cops, canviant de guàrdia, de tècnica, d’alçada... tornar a sentir que els músculs responen com toca, que la tècnica, tot i que una mica rovellada, encara manté bona part de la seva consistència. Veure que pots donar un mawashi-gueri a una bona alçada sense massa dificultat. Que els cos respon amb coordinació perfecta, els desplaçaments correctes, els moviments precisos malgrat la falta d’entrenament. La sensació de domini, de precisió...


La veritat és que no van ser massa cops, tractant-se d’un gimnàs on les arts marcials brillen per la seva absència, ja és molt que hi hagi un sac per picar-hi. I encarar-t’hi és massa cridaner. I víctima com sóc de la discreció, em vaig retenir i ho vaig deixar estar. Això si, a partir d’ara estic segur que el sac s’ho repensarà abans de mirar-me desafiant, perquè ja sap el pa que s’hi dóna.


Després de 10 anys, vaig retrobar unes sensacions que em van proporcionar 30 segons de felicitat.



PD: pels qui no ho sabeu, un yako-tsuki és un cop de puny i un mawashi-geri una puntada de peu, com la de la foto.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada