dimecres, 11 de febrer del 2015

Dones




El mateix dia que atonyinava el sac del gimnàs per insolent, just uns minuts abans, veia en una de les pantalles de la sala de màquines un videoclip, sense so, on una noia feia tot de coses presumptament provocatives, mentre cantava. Entre les diferents seqüències del vídeo, apareixien ballarines que, de no portar la mica de roba que duien, estarien fent directament pornografia. Tot plegat no m’acabava d’encaixar i em vaig esperar a veure de qui era aquell videoclip per saber de què anava.



Això em va recordar el dia que buscava una foto per Internet per il·lustrar un dels meus posts. Buscava la imatge d’una noia amb escot, amb un punt provocatiu, però que no fos obscè i em va costar horrors trobar alguna cosa una mica decent, des del punt de vista estètic. Totes les imatges que trobava eren de noies espitregades i que per norma general mostraven una pitrera de dimensions considerables.



En el cantó oposat, recordo haver fullejat una revista de moda, de les d’alta costura i aquestes coses on se suposa que has de trobar dones boniques lluint aquella mena de vestits caríssims que són l’enveja de la resta de les fèmines de l’hemisferi occidental d’aquest planeta. Doncs res. Només hi havia una mena d’éssers de gènere difícil d’identificar amb menys formes que una prestatgeria de l’Ikea i que majoritàriament, feien cara de mala llet. Cosa que no m’estranya després de veure com les vesteixen, com les pentinen i com les maquillen. Allò em va convèncer que el món de la moda està ple de gent a qui no li agraden les dones. I els de l’altre hemisferi? N’hi ha que ni existeixen. Enterrades com viuen sota vels de roba, sargits amb excuses fonamentades en una mala interpretació de dogmes religiosos, que cerquen sotmetre-les i a fer-les invisibles en nom de Déu.



El patró en el que em vull centrar i ens arriba des del món de la música i de múltiples canals audiovisuals, amb Internet com a principal plataforma difusió, és el d’una dona que no aspira a gaire més que ser un objecte de consum. De vegades, sembla que ens vulguin fer pensar que estem envoltats de nines inflables, per l’ús i per la seva anatomia, que estan a disposició del consumidor, per norma general, masculí. On el sexe s’aproxima més a una agressió que no pas a una relació on els sentiments, si més no en teoria, haurien de tenir més protagonisme. Són patrons que entren pels ulls d’adolescents que es pensen que ser home, és comportar-se com un xulo putes i que les dones són una colla de meuques deleroses de ser l’objecte d’un mascle alfa passat de voltes.



Ostres, què estem fent malament? Perquè se les tracta així, a les dones? Perquè no es potencia de forma clara el seu vessant humà, intel·lectual, social. Són les nostres mares, les nostres amigues, germanes, amants, companyes... vivim les mateixes coses, tenen opinió i, en molts aspectes, tanta o més capacitat que molts homes. Perquè no se’ls fica al cap als publicistes i als productors de viedeoclips que no són objectes sexuals o decoratius. Perquè es resisteixen tant determinats sectors a vestir-les amb la dignitat i respecte que es mereixen? És ben bé que ens falta molt camí per recórrer. I quan semblava que havíem agafat la bona direcció, en els darrers anys han aparegut potenciadors de models que enverinen la imatge femenina i l’embruten amb la seva obscena visió del món.



Ja fa molts anys que, qui més qui menys, tenim apresa la teoria de com han de ser les coses entre homes i dones, però ja seria hora que els donem, no només com a persones, sinó com a societat i com a espècie, el respecte i l’afecte que es mereixen.



Així que aquell videoclip que em va cridar l’atenció i que no m’acabava d’encaixar, resulta que anava de tot això que us he explicat. Aquí el teniu, la cançó és xula i com diu la tornada:

“It's hard, it's hard
It's hard out here for a bitch this hard
(For a bitch, for a bitch)...”


Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada