dimarts, 4 de novembre de 2014

Lliçons d'Escòcia



El passat 18 de setembre va ser una data que, des de Catalunya, vam viure amb l’emoció del què podria esdevenir l’obertura d’un camí cap al reconeixement de les nacions sense estat d’Europa o, si més no, el reconeixement del dret a expressar lliurement la voluntat de pertànyer, o no, a un estat més gran.

Com hem sentit mil vegades, el Regne Unit no és Espanya, ni Escòcia és Catalunya ni Rajoy és Cameron, però amb la distància ens donen uns quants dies de l’esdeveniment, ja en podem treure alguna conclusió del que suposa un procés com el viscut a Escòcia i que estem vivint a Catalunya.

Davant l’avanç significatiu al “Sí” escocès, el govern de Londres no va escatimar esforços per atraure els indecisos escocesos que podien decantar la balança. Els van enviar missatges d’amor dient-los com se’ls estimaven i com els enyorarien si marxaven. També els van explicar en debats oberts els desavantatges d’una ruptura. Van parlar, els van prometre més autogovern i major autonomia financera i, en definitiva, van seduir i persuadir a una part dels votants perquè es decantessin per romandre al Regne Unit.

Fins aquí no podem fer altra cosa que expressar la nostra enveja sana pel procés escrupolosament democràtic viscut allà. Un cop passada la votació, però, s’ha revelat el Mr. Hyde del govern britànic. Es veu que allò que havien promès, no era ben bé com ho havien dit, sinó una cosa semblant. Era com una proposta sense ser ben bé una promesa i que, és clar, aquestes coses s’han de pensar amb calma. Per què, és clar, ara anglesos, gal·lesos i nordirlandesos tenen gelos i no es pot tenir la parentel·la emprenyada. Així que han plantejat la versió britànica d’una recepta ben coneguda per nosaltres: te per a tothom. Us sona? Aquella recepta fantàstica que pretén que aquells que volen una cosa per a ells, per art de màgia i d’enveja, es multipliqui per cinc o per disset, tan se val. La qüestió es diluir la proposta fins deixar-la en un no res i allò que havia de costar deu, que costi cent setanta i al final la conclusió és que el sistema és inviable i, per tant, el millor és liquidar-lo més o menys dissimuladament.

I quan encara no han passat dos mesos de la votació, ja se’n parla, a Escòcia, de muntar un altre referèndum en veure que el govern britànic els ha aixecat el kilt de mala manera.

Un cop vist el què ha passat per allà a la Mar de Nord i tornant a la Mediterrània, pensem en com pot anar la cosa, tenint en compte que NO volen que votem, perquè segons el govern espanyol NO tenim dret a decidir com volem viure; NO podem organitzar consultes on els que estan a favor del NO tampoc NO podran votar. Una cosa que ens han deixat molt clara és que nosaltres NO som iguals a la resta d’espanyols. En aquest punt impera aquella doctrina que diu “o juguem tots, o punxem la pilota” i com que ells no volen jugar, doncs no pot jugar ningú, ni que la pilota sigui nostra...

I vist el panorama que hi ha a la Península, si un govern de llarga tradició democràtica com el britànic, ha fet el triler amb els escocesos, què pot arribar a fer un govern com l’espanyol? El resultat del proper 9N i de qualsevol altra votació, de costellada o no, vinculada amb el procés endegat a Catalunya ha de donar, a la força, un resultat suficient perquè als que corren per la Moncloa se’ls encongeixi alguna cosa sota els pantalons, perquè si no, si el resultat va aclaparadorament en contra els independentistes, agafeu-vos, perquè el més lleu serà que ens treguin l’autonomia.

Però malgrat tot, el què tenim ara molt a favor és que en cap moment no s’han cregut que fóssim capaços d’arribar fins on hem arribat. El 2010 es van pensar que era una demostració d’allò que es coneix com “el català emprenyat” que no val per a res. El 2012 que era una febrada passatgera. El 2013 érem una colla de babaus abduïts per la voluntat d’Artur Mas. I al 2014,  després de sentir mil vegades allò de la llei i de la constitució, que com argument és d’allò més suat i avorrit (i fals), voregem el feixisme-filo-terrorista i podem provocar la desaparició del planeta Terra si ens separem d’Espanya.

Arribats a aquest punt, ens trobem amb què aquest és un camí sense marxa enrere. Malgrat els resultats que puguin sortir el 9N, o en d'altres votacions,  res no tornarà a ser igual, s'aconsegueixi la independència o no. I vist que el món per primer cop sembla que sent algun soroll que li fa girar els ulls mandrosos cap a nosaltres, ara allò de Catalans want to vote, s’ha quedat curt. Davant l'actitud obstruccionista del govern espanyol que ens ha portat a la situació en què ens trobem, el més correcte, en vistes del què pot passar el proper 9 de novembre, el què hem de dir a al món és que malgrat tot:

Catalans decide to vote!

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada