Paraules devaluades

El fenomen no és nou, de fet ja fa temps que produeix. I de tan habitual, ja ni ens n’adonem. En el món de la comunicació, l’impacte és la meitat del missatge, per insubstancial que sigui, així que s’ha de buscar la manera que es faci cas a una notícia, una declaració o un esdeveniment. És per això que les notícies s’omplen de qualificatius grandiloqüents per donar importància a qualsevol cosa que, en moltes ocasions, no la té. S’omple de transcendència fets singulars, sí, però que tampoc suposen un abans i un després de res, ni tan sols en el camp en què s’ha produït.

Això ens porta a un abaratiment del llenguatge. Els termes, si els fem servir molt, si els gastem, perden la força i el significat que representen i al final queden buits de contingut. Una de les víctimes que més pateix aquest fenomen és el terme “històric”. Que un jugador de futbol marca una pila de gols això esdevé “històric”. Que determinat polític fa això o allò altre, dia històric. Com històric és el dia que uns laboratoris han trobat un material que potser, amb una mica de sort, d'aquí deu anys, possiblement obrin el camí per trobar una aplicació que podria... De fet diria que no hi ha dia que no sigui històric, per al món de l’esport, de la política, de la ciència, de la botànica o de la moda, és igual. És com allò dels dies internacionals, ja n’hi ha tants que quan es cita “el dia internacional de" s’ha de posar tot de guionets i començar a recitat, de la infància, de la cultura, de la poma golden, de..., perquè ja tenim més dies internacionals que dies té l’any. I ara, els mitjans de comunicació, ens estan omplint de dies i fites històriques a cor què vols.

Però hi ha devaluacions perilloses. Fa massa i amb massa facilitat que en aquest país anomenat Espanya, que els nazisme i el feixisme ha esdevingut termes llancívols que s’empren amb una lleugeresa que espanta. De fet, polítics i opinadors de tots signes i condicions acusen els seus adversaris de emprar mètodes o idees pròpies del règim franquista amb aquella alegria que caracteritza la irresponsabilitat. Aquest és un país on pots anar a la presó per exhibir una estelada, però  les banderes preconstitucionals són tractades com una curiositat folklòrica. Vivim immersos en una “reductio ad Hitlerum” constant que ha fet perdre el valor real d’aquests termes. 

Nazi, cal recordar, és aquell que es creu amb dret a anihilar qualsevol persona que sigui d’una “raça inferior” o que no pensi que el seu, ha de ser el poble que domini el món, i si cal assassinar milions de persones, es fa i punt. El franquisme, va ser un sistema fonamentat en un terror permanent on el revanxisme, la venjança personal, la persecució d’idees i cultures estava a l’ordre del dia i era la política del règim. Una política que no només no ha estat condemnada per molts dels que s’autoanomenen demòcrates, sinó que esquiven la qüestió dient allò de “els rojos també van ser molt dolents”, com si les malvestats d’uns justifiquessin 40 anys de repressió i milers de morts. Mentalitats que tenen com a un dels seus pilars bàsics la concepció de "amb mi o contra mi", l'opinió i la discrepància no tenen cabuda en una mentalitat que aspira a un odre basat en el terror.

És perillós, molt perillós, emprar paraules tan gruixudes des de les tribunes públiques atiant consciències amb els fets, aquest sí, històrics, que ens haurien de fer reflexionar molt seriosament sobre les coses que diem i que el fet d'emprar-los amb lleugeresa és un insult als milions de persones que van patir i morir les conseqüències del seu auge. I és lamentable voler establir paral·lelismes entre les reclamacions democràtiques de pobles i col·lectius, recordeu que els de la PAH també són, segons alguns, filo-feixistes. 

Aquest ús banal del terme és d'una demagògia que fa venir basques envoler establir paral·lelismes entre aquestes reclamacions legítimes i les trampes emprades per una colla de descerebrats que dur el món al caire de l’abisme en el nom d’una raça superior.