dimarts, 11 de febrer de 2014

Somriures satisfets



Tots tenim petits propòsits al llarg de les nostres vides. Són aquella pastanaga que ens autoimposem per tirar endavant. Allò que ens genera una il·lusió, un motiu per seguir, per esforçar-nos, per progressar en la direcció que hem triat i que dóna sentit al que fem. Cadascú té els seus, fer el cim d’una muntanya, assolir una fita esportiva, viatjar a algun lloc que hem mitificat o fer una maqueta del Taj Mahal. Això tan és, l’important és que hi hagi quelcom que doni sentit a l’esforç del nostre dia a dia.

Darrerament he aconseguit realitzar algunes d’aquestes fites, totes concentrades en uns mesos. Ara no us penseu que he fet grans coses. El què he aconseguit es pot considerar dins dels estàndards habituals en la vida de qualsevol persona, però per a mi, després d’una època que ha estat particularment difícil, han tingut un regust especial. I quan m’imaginava assolint-les, em veia a mi mateix en un esclat d’alegria, muntant un espectacle en el que els que m’envoltaven em miraven que si estigués boig, però m’era igual, havia aconseguit el que volia i això, ho justifica tot, o gairebé. Però la realitat ha estat molt diferent.

Vaig aconseguir córrer la Cursa de Bombers, que corren milers de persones, però que jo, per diverses circumstàncies, no havia pogut fer. Una petita espina que tenia clavada i m'havia de treure. I no només això, sinó que vaig fer un temps molt per sota de les meves expectatives. I després d’aquesta li han seguit d’altres que també m’han proporcionat petites satisfaccions. Posteriorment, a la feina, va sorgir l’oportunitat d’una promoció, i amb més ganes que preparació, vaig aconseguir-la gairebé contra pronòstic.

Finalment, després de molts anys d’esforços, de constància i de paciència, he acabat la carrera que vaig iniciar com a pagament d’un deute que tenia amb mi mateix. He après molt i l’he gaudit i patit gairebé a parts iguals, però al final, he aconseguit obtenir el meu premi, la llicenciatura. 

Ja sé que són coses, com deia, completament normals en la vida de qualsevol persona, però en assolir-les he obtingut uns segons de falsa omnipotència impagables. I la meva reacció? En cap dels casos vaig saltar, ni ballar, ni cridar, ni vaig fer cap numeret com havia imaginat. Quan vaig acabar la cursa, quan em van comunicar que havia guanyat la promoció a la feina i quan vaig veure la darrera nota de la carrera, en tots tres casos, simplement vaig somriure. 

Discretament al principi, mentre assimilava la notícia, mentre recordes les diverses etapes per les que has passat i superat. Durant uns segons no pots evitar sentir-te, merescudament penso jo, orgullós de tu mateix. Quantes vegades no hauré sentit allò de “estudiar a distància? Uf, jo no podria!” Doncs jo si! Però sobre tot i el millor de tot, és el profund sentiment de satisfacció que t’inunda i que difícilment es pot descriure. Uns somriures que, per a mi, eren molt millors que saltar, ballar o cridar.

Ara només espero que aquests petits grans èxits personals, em portin a noves fites, que un cop assolides, em proporcionin nous somriures satisfets.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada