Sense límits

Avui he mirat furtivament des de la feina els titulars de la versió electrònica d’un parell de diaris. I entre la tediosa actualitat basada en el procés independentista i la crisi que no acaba mai, he vist un titular que m’ha cridat l’atenció: es veu que a Pequin no es pot ni respirar de la contaminació que hi ha. De fet, hi ha un greu risc per a la vida humana, i  per l'altra suposo que també, i fa tant que no veuen el cel, que hi ha pantalles on es posen imatges del Sol per recordar com és.

 (Foto pispada a la versió digital de La Vanguàrdia d'avui)

Es veu que hi ha unes 300 fàbriques altament contaminants, a les que hem d’afegir milers de fàbriques, cotxes, motos... que, en un país de mil dos-cents o tres-cents milions de persones, no deuen ser pas pocs.

És curiós com un país que es va començar a desenvolupar industrialment farà cosa de vint anys, ningú no li hagi fet un cop d’ull als llibres d’història i hagi vist les conseqüències del desenvolupament pel desenvolupament, obviant els costos mediambientals i sanitaris. De res ha servit l’experiència del món occidental que ara es mira amb més cura, o ho fa veure, a l’hora d’implantar una tecnologia que pugui provocar terrabastalls ambientals.

Allà a la Xina tot això no té importància. S’han plantejat ser la primera potència econòmica mundial i s’hi deixaran el que faci falta per assolir l’objectiu. Els drets dels treballadors, poblacions que desapareixeran per sempre més sota les aigües de preses impossibles o sota mars d’asfalt. Tot en el nom d’un progrés econòmic que, com sempre, només gaudeixen uns quants i els costos dels quals, els paguen la majoria. Però la pela és la pela. I allà on hi hagi un Yuan a guanyar hi haurà un especulador, explotador o corruptor, disposat al que faci falta per ficar-se’l a la butxaca.

Tot plegat m’ha fet pensar en la cèlebre frase d'Albert Einstein que diu: “només hi ha dues coses infinites, l’univers i l’estupidesa humana, i de la primera no n’estic segur.” No seré jo qui posarà en qüestió l’afirmació de la ment més privilegiada de la història de la ciència, però veient com van les coses, juraria que podem establir els límits de l’estupidesa humana allà on podem trobar els topalls de l’ambició i de l’avarícia de les persones.