La importància del nom de les coses és
coneguda des de ben antic. No en va tot un corrent filosòfic, el nominalisme,
abundava sobre el tema.
Les paraules són realment importants. De vegades,
no fem cas al fet de nomenar una cosa amb un nom o un altre,
perquè “ja ens entenem”. Però hi ha gent, i la política n’està plena, que tenen
molt clar que el nom fa la cosa, al contrari del que diu el saber popular.
Ja és costum habitual, trobar-nos amb polítics
que a l’emigració li diuen “mobilitat internacional”, a la caiguda de l’activitat
econòmica “creixement negatiu”, a la seva idea de país "el país real", al cinisme "coherència" i
mil altres eufemismes que només volen ocultar la realitat. El nom, és tant
important que al català ara, li han sortit germans bessons: el valencià i el
lapao. I és que les paraules construeixen el nostre pensament, perquè és a
través d’elles que pensem. Aquesta tècnica de camuflatge de la realitat ja la
tenen molt apresa els publicistes, que a una simple corda per jugar a saltar,
li diuen “Súper-power-clander”, li posen colorines i en venen cinquanta mil
unitats. Ja ho deia l’inefable Goebbles, cap de la propaganda hitleriana: a
còpia de repetir una mentida, es converteix en veritat.
Ara anem a l’altre extrem.
N’hi ha que defensen les “seves” paraules, les
“seves” expressions amb una fidelitat envejable. Són els mateixos que no entenen
que la gent no els segueixi. Estic pensant principalment dels sindicats. Mantenen les
expressions del segle passat, o l’anterior, evoquen l’èpica d'una lluita obrera
de fa desenes d’anys, en una època on les coses van per altres camins. I raó no
els falta, però el discurs sona anacrònic, les paraules són d’una altra època,
com les vagues que, malauradament, han esdevingut una eina poc útil, perquè el
sistema ha après a pair-les sense problemes. De fet, l’economia d’ara no és l’economia
de fa cinquanta anys i fer vaga no té el mateix impacte. Fer vaga és com la
càrrega de la cavalleria polonesa contra les divisions panzer alemanyes:
heroic, però poc efectiu.
I es que en el món que ens ha tocat viure hem
d’aprendre a reivindicar les paraules, defensar les que són i les que han de
ser. Canviar les que ens allunyen de la realitat i si cal, inventar-ne de noves
per defensar el què és just, allò que als nostres avis i pares tants sacrificis
els va costar i que ens estan prenent amb una voracitat i velocitat astoradores.
Necessitem defensar la realitat, el món que
ens envolta i no el que s’inventen, dir les coses pel seu nom, apropar la
realitat a la gent perquè se senti implicada i per fer-ho necessitem noves
accions, noves idees i noves paraules.
el problema es que hem entrat en un "bucle" on la gent que pot sobreviure, ho fà el mes dignament possible i no s'implica en noves accions, que de ben segur en un futur, serien bones per evitar tot el que esta passant. I desprès esta la gent que intenta fer però que no sap expresar-se com deurien!! en fí entre uns i altres costa molt defensar el que es just i encara que sigui cruel, els nostres avantpassats, tampoc tenen paraules ni fets pel que està passant.
ResponEliminaAra mateix es un "campi qui pugui"!!!