diumenge, 24 de març de 2013

L'ofici més difícil



Tot i que mires d’anar-te fent a la idea, perquè saps la notícia amb suficient antelació i, de fet, ho has buscat conscientment, mai no saps exactament on t’estàs ficant.

I un dia arriba aquella coseta menuda que et canvia la vida per sempre. Te’l mires, i no saps ni com agafar-lo. Plora, no et deixa dormir, l’has de canviar, banyar, vestir, passejar... I va creixent. I aprèn. Comença a caminar i a tu et toca córrer. Comença a parlar, i hi ha vegades que no calla ni sota l’aigua. Fa preguntes que no saps com respondre, trenca coses que et semblaven intocables i fica els dits en llocs perillosos. No hi ha manera que faci servir la forquilla com toca i el tovalló no cal, per això està la samarreta! Agafa enrabiades absurdes que et treuen de polleguera. Això, quan no et toca expressament els nassos per treure’t de polleguera. Li expliques com ha de fer les coses, com s’ha de vestir, com s’ha de comportar i de vegades, fins i tot et fa cas.

Després d’obligar-te a jugar tota la tarda a cavallers, a muntar puzles, o a dibuixar... arriba el vespre, i s’estira sobre teu per mirar una estoneta els dibuixos. T’ajuda a fer l’amanida per sopar i es menja la meitat dels ingredients abans de posar-los al bol. I aquell plat que ja s’ha menjat centenars de vegades, avui, no li agrada. I després toca la batalla dels vespres perquè es renti les dents i seguir el ritual per anar a dormir. I llavors et demana, abans d’anar a dormir, “em llegeixes un conte?” amb aquella veueta d’àngel que treu quan sap que t’ha d’entendrir per aconseguir el què vol. I et recorda a quan  s’enreda entre les teves cames, perquè alguna cosa li fa vergonya o li fa por. O quan se’t queda mirant i, sense que t’ho esperis, et fa una abraçada que et desmunta.

Sense adonar-te, has canviat. Coses que no et feien ni fred ni calor o te les miraves molt de lluny, t’amoïnen. Tens problemes que no saps com solucionar i quan preguntes, les respostes no van més enllà de la bona intenció, perquè com els altres et diuen: “jo he fet això i m’ha funcionat” o “no m’ha funcionat” perquè cada nen, és diferent. Sigui com sigui, el de pare i el de mare, són els oficis més difícils.

Però tinc una cosa ben clara: Ara que hi estic ficat, no hi renunciaria per res del món!

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada