Avui, mentre remenava els llibres i articles d’història
medieval, sonava la ràdio de fons. En un
moment donat, s’han posat a parlar de tecnologia. Entre les coses han
comentat la invenció, i proper llençament al mercat, d'uns auriculars que poden captar les ones
cerebrals de tal manera que el dispositiu que tinguis connectat per sentir música,
agafaria la llista de cançons més adients per al teu estat d’ànim d’aquell moment.
La conversa ha anat derivant en les
possibilitats que suposa el fet que un aparell ens pugui llegir la ment fins
arribar al punt de comentar la predicció d’un dels gurús del món de la tecnologia (ara tenim gurús per a
tot), pronosticant que, en uns vint anys, qui no
tingui el seu cervell copiat en un disc dur, serà una mena de pària tecnològic. Això
combinat amb la possibilitat de la clonació ens portaria a una
mena de vida eterna on, a còpia de d’anar guardant la nostra ment en un llapis
de memòria i anar fabricant versions biològiques d’un mateix (i ja posats, millorades que si no, no té gràcia), aniríem vivint fins que el planeta peti, que
tal com anem, no serà gaire enllà.
Digueu-me pària tecnològic, però jo no li veig la gràcia
a fer una còpia del meu cervell en un ordinador.
Per a què serviria? Per tenir
una conversa interessantíssima amb mi mateix? Per descobrir que tinc tota mena de
manies i defectes i, a sobre, vistos des de fora? Déu meu, quin horror! Però el
més important d’això, és que en el moment que faltés l’original, de què
punyetes serveix la còpia? Bé, pels qui es queden, per fer-los
companyia, cosa que pot portar a situacions d’allò més malaltisses. Però per a
qui se’n va a l’altre barri, perquè en això consisteix la cosa, de què li
serveix? Una còpia no és l’original i l’única manera de conservar-lo és
allargant aquesta història de ciència ficció, començar a parlar de transplantaments de
cervell en clons de nosaltres mateixos...
Buf, això ja comença a semblar la versió 2.0 de
Frankenstein. Quin mal rotllo!
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada