dilluns, 2 de novembre de 2015

Irlanda



Em sento com Irlanda, em va dir. Grisa, tapada, plujosa... Colpejada pel vent de l’Atlàntic que glaça els ossos i l’ànima. 


Jo me la imaginava sobre una roca, al capdamunt d’un penya-segat immens amb una mar embravida sota els seus peus. Amb els braços oberts i el cabell agitat pel vent, ulls tancats i crits ofegats pel vent.

Però jo volia que es girés, i veiés els camps verds, escoltés la seva música i el sol que s’obria pas entre la grisor il·luminant aquells preciosos poblets, la seva gent i els camins cap a tot arreu. 

Primer havia de baixar de la roca, triar el paisatge més assolellat i acolorit que aquelles planures li oferissin i després caminar. Molta força, que la tens. Molts ànims, que no et faltin mai. Que l’altra Irlanda, t’espera.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada