Un conte antic

Hi havia una vegada, fa moooolts i molts anys, en un país llunyà, un home que es va dedicar a observar el tot el que l’envoltava. I entre les coses que va observar, estava com els homes (en aquella època les dones no comptaven) dirimien les diferències que sorgien en la seva convivència diària.

Al contrari que els seu mestre, tot un idealista, va voler mirar les coses des de la mirada de l’experiència, allò que veia, allò que tocava i allò que havia conegut per altres persones. I va veure entre d'altres, tres formes que triaven els homes per governar-se. La monarquia, on un home sol vetllava pel benestar de totes les altres persones de la comunitat que governava. L’aristocràcia, on el poder residia en un grup petit de potentats que treballaven pel bé comú. La democràcia, on tots els ciutadans lliures, reunits en assemblea, decidien conjuntament els propis destins, triaven els seus governants i votaven les decisions importants.

Però aquell home, també va veure que aquestes formes de govern, tenien els seus contraris. La tirania esdevenia la imposició de la voluntat d’un home sobre la de tots els altres en benefici propi. L’oligarquia era el resultat de les conspiracions d’un grup petit d’homes que dominaven el poder en benefici propi. I el contrari de la democràcia.... No, el contrari de la democràcia, no és la dictadura com molts pensen, és la demagògia.

La demagògia com l’estratègia que apel·la a emocions, prejudicis, jugant amb els sentiments, la por i les esperances dels ciutadans per assolir el poder, no es tracta de governar, ni d’ajudar, es tracta d’arribar al poder i sotmetre als altres a un discurs que no duu enlloc.

Aquest home savi, es deia Aristòtil, va viure fa 2.400 anys, i des de llavors no ha canviat gran cosa...

Com vaig sentir un cop: Els grecs ho van pensar, els romans ho van fer i des de llavors, només hem estat capaços de posar un tros de llauna a la Lluna...

Potser la humanitat va arribar a la seva màxima esplendor fa dos mil anys, i malgrat tota la tecnologia, en el fons, no hem evolucionat pas tant. En fi!

Eficiència

Recentment he estat fent gestions per millorar les meves telecomunicacions. Com saben bona part dels que em coneixen, tinc seriosos problemes amb la cobertura del mòbil i una connexió a Internet de fireta. Cansat de la situació, i del preu d'ambdues coses, he buscat una tarifa que incorpori Internet, telèfon fix i mòbil.

Després d’aconseguir el miracle de consultar les tres principals companyies en un sol dia i fer no sé quanta estona de cua, que podeu comptar per hores, analitzo les ofertes i per preu i serveis. En trio una, la companyia és el de menys, perquè el que us vull explicar passa amb totes. Així doncs, amb la meva decisió sota el braç, vaig a la botiga corresponent per donar-los la bona nova: “us he triat!”.  I repetim el calvari.

Mitja hora esperant perquè t’atenguin. I això que només tinc tres persones davant meu! I quan arribes al taulell, darrers aclariments i comencem el perible.

La noia de la botiga comença a omplir mil formularis amb les meves dades. La conya és que, malgrat que està tot més o menys parametritzat, no es pot evitar que acabin constant errors perquè el sistema no permet esmenar-los. Va entrant més gent a la botiga. A cada pregunta que faig em miren amb recança. Jo que li comento a la dependenta com és possible que estigui sola tenint en compte que tot plegat, qualsevol gestió amb una empresa d’aquestes requereix vint minuts mínim, i per resposta obtinc una mirada resignada i s’encongeix d’espatlles. Ben mirat, ella és una víctima més d’aquest sistema pervers.

Curiosament la situació em fa pensar en qualsevol institució pública. Si allò hagués estat l’oficina d’un ajuntament o de la Seguretat Social, tothom hauria començat a renegar del coi de funcionaris, que si estan esmorzant, que si no saben fer la feina, que si són lents, però quan parlem d’empreses privades tot s’accepta en nom d’una major “eficiència”. Ja se sap, el sector privat funciona millor que el públic. I la competència fa que el client tingui el millor servei al millor preu. De fet, des que l’atenció al client ha esdevingut un dels mantres més repetits per les empreses, tinc la sensació que estem pitjor atesos que mai. I al contrari del que resa la doctrina econòmica, en el lliure mercat, la competència no tendeix a l’equilibri, sinó al monopoli o, en el millor dels casos, a l’oligopoli com en el cas de les telecomunicacions, elèctriques i altres serveis bàsics que queden en mans un pocs, fent-nos anar per on volen o en català clàssic "combregar amb rodes de molí".

I quan parlen d’eficiència ho fan pensant en ells, que amb una o dues persones, presten servei a un públic que desespera, perquè no li queda altra opció que aguantar en alguna de les escasses botigues amb escassetat de personal que ha esdevingut en una mena de nou funcionariat privat. Perquè per davant de tot, fins i tot de l’eficiència, està el benefici. I sobre això, si no hi ha discussió possible.

Xips

Fa una mica més d’un any, vaig haver de canviat de cotxe. El meu Fiat tenia una pila d’anys i km, i mantenir-lo començava a ser un problema. Donat que calés en tinc pocs, vaig optar per un Renaul de segona mà súperxulo .

Bé doncs, resulta que la criatura és una versió “pija” de la cosa, i té tota mena de xips repartits per a tot arreu que fan tota mena de coses: encén els llums automàticament, mesura la pressió dels pneumàtics, t’avisa de les avaries, rondina si et deixes res encès i no sé quantes coses més. Tanta tecno-birgeria, la veritat, mareja una mica. 

Ara fa poc no em parava de donar la vara amb que havia de revisar la pressió de les rodes davanteres, degudament assenyalat en l’esquema del tablier de comandaments. La vaig revisar tres o quatre cops, i estava correcta. Total, que acabes passant dels punyeters missatges. Després avisa que revisis el nivell de l’oli. Resultat, el xip, o xips, dels nassos s’han constipat amb fred manresà i a la conclusió que arribes és que desvariegen. Fins que salta l’alarma de “Pinchazo, cambiar rueda”. Clar, com que no para de sortir, et puja la mosca al nas i vas a fer un altre cop d’ull. Reviso totes quatre rodes i resulta que les que tenien malament la pressió, eren les del darrera i penses “i a aquests (xips) que els passa, que dormen?”. En fi ja posats, decideixes netejar el cotxe: Aspiradora, dutxa, i drapet per treure la pols dels racons. 

Ostres, però si el cotxe és xulo i tot!

Engegues per marxar cap a casa i a la pantalleta del tablier diu “ningún mensaje guardado”. Ni punxades, ni rodes desinflades, ni problemes amb els llums, ni amb l’oli... I comences a sospitar. Tot plegat, vols dir que aquest cotxe, llest com és, no m’estava dient a la seva manera que el que volia era que el rentés? Perquè clar, qui el va programar no va incloure cap missatge de “el coche da pena, lávalo!”. 

Llavors m'ha donat per pensar en la intel·ligència artificial. I si el processador del cotxe està fins el gorro d'un amo que no el renta suficientment? I si és així, com sabia que anava brut? Hi ha algun sistema que em vigila o controla els cops que el rento a l'any? És ben bé que això de la tecnologia, de vegades, fa por.

Mobilitat nadalenca

Avui ha estat un dia de Nadal peculiar per diversos motius. Un d’ells, per la mobilitat.

Diverses circumstàncies ens han anat endarrerint i hem sortit més tard del què era recomanable, per anar a casa ma germana a fer el dinar en família, tal i com prescriu la tradició. Però el dia s’ha complicat. Primer la pluja. Ja se sap, quan plou les carreteres s’omplen més del normal i el trànsit pot ser caòtic. Després l’hora, tard com anàvem, hem trobat mig Catalunya ficada a la C-58 direcció a la gran ciutat disposada a devorar els torrons típics de l’època nadalenca. I, per acabar-ho d’adobar, un accident que ha fet de tap just quan l’autopista és més estreta.

Ja us podeu imaginar l’embús monumental que s’ha creat. Set quilòmetres de cua, segons he sentit. Allà, tots atrapadets. I a mesura avances veus dos enormes rètols lluminosos que anuncien: “Carril Bus-VAO Tancat”.

Genial! L’obra faraònica que va costar una morterada està allà, buida, solitària, amb les barreres baixades mentre centenars, o milers, de vehicles es dirigeixen a la Meridiana en processió. No pots evitar mirar la infraestructura amb una certa ràbia. Si no hi pots passar amb un mínim de passatgers al cotxe, avui no hi ha autobusos que portin ningú, no la obren quan hi ha un moviment de vehicles superior al normal, un dia com el de Nadal que qui més qui menys va a emprenyar al cunyat en nom de la tradició... Es pot saber per a què carai serveix l’andròmina? Per acabar-ho d’adobar, per millorar la mobilitat, les ments pensants d’aquest país posen el preu del transport públic a nivells estratosfèrics, fent més atractives les curses de muntanya que agafar el metro. I si parlem del tren, és per posar-se a plorar. Tenim línies que han millorat en deu minuts el temps del recorregut que feien al segle XIX. Tot un rècord Guiness .

I amb un panorama així, et trobes una ciutat plena de zones blaves, zones verdes, zones liles i conductors negres, perquè és impossible aparcar sense jugar a la ruleta russa amb la grua municipal, patint mentre t’empasses els torrons un dia de Nadal plujós i un pèl caòtic.

En fi, us agraeixo que us hagueu molestat a entrar a aquí i llegir aquest post, i us desitjo un molt Bon Nadal i Bones Festes!

SPQR

Ja ho sé, ja ho sé! Difícilment es pot trobar utilitat a una llengua morta, no serveix per a res. Però he de confessar que el llatí, la bèstia negra de bona part dels estudiants d’occident, sempre ha tingut un cert atractiu per a mi. 

Els textos i expressions en aquesta llengua desprenen aquell pes solemne de la saviesa antiga, aquell punt de misteri i, gràcies al cristianisme, de misticisme que tan bé han sabut aprofitar els guionistes de Hollywood.

Quan era petit em tenia d’allò més encuriosit la inscripció que portaven en penons les legions romanes a les pel·lícules: SPQR. En la meva innocència ho relacionava amb l’esport, però no acabava de veure que tenien a veure l’atletisme o el futbol amb la conquesta de les Gàl·lies. El que hi posava, i jo no vaig saber fins molts anys més tard, eren les inicials de Senatus PopulusQue Romanus, el Senat i el Poble de Roma. Ara si, “pacificaven” les futures províncies (territoris pro vincere), per annexionar-les a l’impreri en el nom del poble romà.

Hi ha moltes màximes que encara perviuen en el llenguatge actual, sobre tot en certes professions. Qui no recorda el famós veni, vidi, vinci de Juli Cèsar? O aquella sentència que resa dura lex, sed lex que ja ens agradaria que s’apliqués per igual a tothom, no com les “excepcions” que estem vivint. Una altra que utilitzem mig escapçada vox populi que en la seva versió completa diu: vox populi, vox Dei. Va ser una expressió molt en voga durant l’edat mitjana, però ara que vivim en democràcia li hauríem de fer una mica més de cas, i no haver d’esperar a la setmana dels tres dijous o Ad kalendas Graecas, perquè els polítics facin alguna cosa de profit.

Els que tenim la sort de treballar, diàriament practiquem allò de ora et labora, una mena de pregària que ens ha d’ajudar a conservar la feina. I quan poses la tele, el futbol i els programes del cor s’han convertit en el panem et circences dels nostres dies, desviant la nostra atenció d’assumptes que són autèntics casus belli.

Darrerament, la classe política ens regala opinions enceses sobre qualsevol moviment social o qualsevol crítica al sistema establert i ràpidament anem a parar a la reductio ad Hitlerum (això és un neollatinisme). Si escridasses a polítics i banquers per fer fora de casa la gent, ets un nazi, si defenses que la gent té dret a opinar i votar el seu futur, ets un feixista. Que un dia vas anar a Donosti a fer unes tapes? Ets un terrorista i, per tant, un nazi.

I amb tot plegat se’t comença a encendre la sang en veure com estan deixant el món que tant va costar construir als nostres avis i als nostres pares. Comences a pensar en allò de si vis pacem, para bellum i engegar una revolta que posi les coses a lloc.

És veritat, segurament el llatí, una llengua del passat, no serveix per a res, però defineix tan bé el nostre present!

Una resposta

És curiós com, de vegades, ens arriba una resposta. Ens trobem amb un problema, un dubte o un dilema, i no sabem com solucionar-lo. Una situació en què no saber si allò que pensem és encertat o una visió distorsionada fruit de les nostres pròpies maquinacions. Fins i tot és possible que aquests dubtes ens tenallin l’ànima i ens portin un patiment de baixa intensitat. Un run-run que no calla, que ens incomoda i potser ens turmenta.

Però un dia sentint la ràdio, prenent un cafè o en una conversa intranscendent, t’arriba la resposta. Algú diu allò que precisament necessites saber. Aquella informació que t'obre la sortida. De sobte algú ha engegat l’interruptor i aquell clic t’il·lumina. I el problema, el dubte o el dilema desapareixen. 

El resultat és una sensació d’alleujament, de pau amb un mateix en adonar-se que allò que semblava una bogeria no ho era, que la paranoia no existia i que la raó ha sigut la constant en tot el procés. Saber que, malgrat tot, la teva era la impressió encertada, reconforta. Ara només cal assimilar la bona nova i deixar que el temps faci desaparèixer la coïssor de la ferida que s'acaba de tancar.

L'escletxa

De vegades tenim la sensació que aspirem a impossibles. Que allò que desitgem està fora del nostre abast o que les circumstàncies fan que no puguem arribar-hi: Ens n'allunyen, ens paralitzen i ens frustren. Sembla que allò que vols no pugui arribar mai.

Però un dia, no se sap com, ni exactament perquè, s'obre una escletxa al mur. I la veus de passada, a cua d'ull i en l'últim sospir, aprofites per ficar-hi un dit, la mà, el braç. I vas maniobrant per provar si és prou ample per a tu, per deixar-te passar a l'altra costat. És un espai petit, a estones no et deixa ni respirar i comences a creure que hauràs de tornar enrere per esperar una altra escletxa, una altra oportunitat. I sense saber com, t'adones que ja has passat a l'altre costat. Ho has aconseguit, l’has travessat, has arribat. I la satisfacció gairebé no es pot descriure. Passar aquella escletxa ha estat difícil, a voltes semblava impossible i ara te la mires des de l'altra banda i penses que no hi havia per a tant. Però l'has esperat anys, com altres que hi han volgut passar, però has sigut tu qui ho ha fet. Amb molt esforç, poc alè, molta esperança i amb la voluntat ferma a cada pas.

I ara, des de l'altra banda del mur et venen unes enormes ganes de seure en una gran butaca amb una copa de vi bo a la mà, i tot contemplant la petita escletxa, brindar pel teu èxit.