Una fera ferotge

Hi havia una vegada una fera ferotge que tenia atemorida tota la gent de la contrada. Una fera que tenia el seu territori tan apamat, que no es movia res sense que ho sabés ni sense el seu consentiment. La fera, manada per mans de ferro pel seu amo, feia i desfeia segons els seus dictats. Però, un dia, la fera es va trobar amb alguns vilatans a portar-li la contrària...

Ves per on el club de negocis que és la UE tan gegant, tan fort i tan influent com vol ser, resulta que és poruc. Es espantadís com només ho poden ser els diners que al primer núvol, fugen corrent a paisatges més assolellats. En els darrers mesos ens està demostrant que la seva magnificència és de cartró-pedra. Qualsevol alteració del panorama, és viscuda com un perill que pot conduir al desastre més absolut. Només es contempla una via, no més hi ha una manera i només es pot fer amb el consentiment de qui mana, Alemanya, i el beneplàcit submís de la resta. I qualsevol dissensió es viu com una amenaça que podria destruir l’economia d’Europa sencera i un desastre per als seus socis.

Europa, millor dit, la Unió Europea, està malalta. És una casa a mig fer on entra pluja i vent pels quatre costats i mentre l’estiu ha estat càlid, s’hi vivia molt bé, però ara que ha arribat l’hivern, resulta que no hi ha mantes per a tots i la xemeneia és propietat del qui la va construir amb els totxos dels altres i els reclama que es pelin de fred, perquè si no en tenen una per a ells és perquè no van saber què fer amb els totxos que tenien. I així les coses, els que tenen fred es revelen i estan disposats a estirar la manta als que en poden gaudir, perquè ells també tenen dret a abrigar-se. I Europa, poruga i fredolica, es posa a tremolar perquè els submisos, ja no volen ser-ho, i si no fan el seu paper els amos poden patir les conseqüències.

Així doncs, nens i nenes, resulta que la fera ferotge, gran i amenaçadora resulta que té dentadura postissa i que només la pot fer servir si els altres li tenen por, perquè quan no li tenen, és ella l’atemorida.

Un ninot o un escot

Ara que han passat uns dies dels fets recents de París, i que altres problemes han fet que aquells fets esgarrifosos ja hagin caigut en el calaix de la història antiga, m’ha donat per pensar, sense la pressió de l’efervescència del moment, en això dels límits de la llibertat d’expressió o, simplement, de la llibertat.

L’origen dels atemptats, com tothom sap són uns ninots, unes caricatures, de Mahoma, que punyetera la gràcia que els ha fet als que entenen que en aquest món sobra qualsevol persona que no pensi com ells o que no s’hi vulgui sotmetre i que no tingui clar que per a ser com cal s’ha de resar mirant a La Meca. Cal suposar que el fet de pertànyer a una altra cultura que no està acostumada a que la gent se’n rigui de coses considerades sagrades, no se’ls ha posat gaire bé, o que senzillament no saben que és això del sentit de l’humor, o tenen un sentit de l’humor tot ple de taques de sang i un pèl macabre que, pel contrari, a nosaltres no ens fot ni punyetera gràcia. I no sé fins a quin punt els dibuixants de la revista en qüestió eren conscients que estaven jugant amb foc o, si pel contrari, perfectament conscients de que ho feien, van continuar atiant-lo.

És com quan una dona decideix vestir-se lluint un bon escot, sexy, provocadora, atractiva. Aquesta dona, busca alguna cosa. Està demanant a crits que l’agredeixin i segurament és el que vol... Tot i que per a una gran majoria difícilment es pot justificar, de tant en tant ens trobem amb sentències de jutges, habitualment homes que, per desgràcia, absolen l’agressor perquè la noia anava escotada, amb faldilla curta o les dues coses i com us deia, estava clar que buscava brega vestint com vestia i anant pel carrer que anava, o al bar, o a l’oficina...

I és que als ulls d’un pervertit, qualsevol imatge que exciti la seva imaginació es converteix en una provocació i, per tant, en una justificació per fer allò que vol fer i que el cos li demana, sotmetre una dona o assassinar un dibuixant. I el que el pobret no entén és perquè els altres el recriminen, total, l’estaven provocant, ell només ha respost a una provocació i s’ha vist obligat a actuar. A més, hi ha res més excitant en aquest món que veure el terror de les víctimes quan es duu a terme aquell acte que elles mateixes han provocat?

El més trist és que la llibertat dels uns, esdevé provocació per a d'altres, i la falta de comprensió, de tolerància o simplement de respecte, fa que una expressió de llibertat esdevingui un acte conflictiu que pot acabar en una desgràcia com a París o una vida estroncada perquè un dia ella, va decidir dur aquella camisa escotada que la feia sentir tan bonica.  

Fins i tot aquest text podria tenir alguna frase provocadora, però que consti que qui ho decideix, és la persona que el llegeix.


PD: No us podeu ni imaginar com m'ha costat trobar la fotografia d'una noia amb un escot, sense que sembli una meuca. Un altre motiu de reflexió.

Perquè corro (i III) – Els límits

M’han demanat si hi hauria una tercera part sobre això de córrer. La veritat és que no la tenia prevista, però en el mateix comentari i havia una observació que m’ha fet pensar que potser sí, que en podria fer aquesta tercera part (i última).

En l’entrada anterior parlava de les curses de 10 km. Hi ha gent per a qui aquesta distància és com parlar d’anar d’aquí a Pequín i d’altres que no tindrien ni per escalfar. Una de les millors parts de fer un esport lliure, com és córrer, és que tu poses els límits. Que estàs en baixa forma i tot just comences? D’aquí a la cantonada i tornes caminant, i tranquil, o tranquil·la, que els quilòmetres ja vindran, només necessites paciència i perseverança. Si, he dit “només”, no és qüestió de desanimar el personal d’entrada. Que t'has entrenat tota la vida, tu mateix triatlons i maratons a dojo t'esperen cada cap de setmana.

Quan es comença t'has de plantejar objectius i els has d’anar assolint, però mica en mica i, sobre tot, els has de gaudir. Qualsevol pràctica esportiva, o pràctica de qualsevol mena, ha de ser una font de satisfacció i no una tortura. Prou que patim tot lo dia corrent enfeinats, atabalats i carregats d’obligacions com perquè una cosa que fas per plaer, per salut o per fugit de tot l’anterior, també es converteixi en una font d’angoixes. Potser 10 km són molts per algú que comença. De fet pot ser que ni tan sols siguin un objectiu, però si vols tastar el cuquet de les curses, n’hi ha de 5, de 8... I si 10 km et sembla una misèria, tens mitges maratons, maratons senceres, ultramaratons o triatlons, Iron Mans, Ultramans i no sé quantes coses més pensades per a aquelles persones que volen posar-se a prova i portar el cos al límit. Cosa que, per altra banda, em sembla un pel perillosa, però cadascú ja es prou grandet per saber el que es fa, o ho hauria de saber.

Ja us vaig deixar anar un lema que havíem comentat entre riures amb els companys de km: “ells porten el cos al límit, nosaltres el portem al bar”. Si ho penseu bé, és tota una declaració d’intencions, la intenció de passar-ho bé fent esport en companyia, on el més important és gaudir de l’esport i dels amics.

Així doncs, tan se val si voleu fer 5 , 10, 42 km, o 500 metres, l’important és el què voleu fer. I on són els límits? Els límits són, en qualsevol aspecte de la vida, inclòs l’esport, exactament, allà on tu els posis. 

          

Perquè corro (II) – Les curses

Després de molt entrenar, arriba el dia que et planteges això de fer una cursa. Alguna cosa assequible, per no complicar-te la vida, una de deu quilòmetres per començar. 

El primer cop és una mica un embolic, les dades, si tens xip groc (què és el xip groc?) o te’l lloguen, talla de samarreta (si és que en donen) horari per anar a recollir tot el kit i, si tens sort, algun regalet. I anar entrenant, perquè un diumenge al matí, quan la majoria de la població està esmorzant un cafè amb llet i un crusant en pijama, tu vas en calça curta, amb la samarreta que toca i una rodoneta lligada als cordons de les vambes, si és que algú t’ha explicat que va lligat als cordons de les vambes, és clar!

La veritat és que l’ambient és genial. Sí que hi ha gent que va a aconseguir una bona marca i estan els competidors, que acaben la cursa just quan tu acabes de fer el primer gir del circuit, però el fet de trobar-te en mig d’aquella multitud, amb ganes de començar és excitant. El primer cop que corres una cursa, vas molt perdut, no saps exactament com anirà la cosa i sempre va bé anar-hi acompanyat amb algú que et doni alguns consells, començant per saber d’on has de sortir i on acaba. Alguns dels què he sentit i, si a algú li poden ser útils, són aquests:

Abans de sortir cal haver menjat, una horeta o dues abans, alguna coseta que doni energia, com un entrepà de “nosilla” o un plàtan i anar ben hidratat i fer pipí abans de començar, que si no pots acabar fent el pena darrera un arbre. Ah, i fes ni que sigui quatre estiraments per no començar en fred del tot, però el més aconsellable és escalfar una mica.

A la sortida, pren-t’ho amb calma, tens davant probablement deu mil persones. Has de procurar anar agafant ritme i trobar espai així que, a no ser que siguis dels que van al davant, els primers quilòmetres te’ls has d’agafar com un escalfament.

Evita fer ziga-zagues contínues, cansa molt i afegeix distància a la cursa. Això és més fàcil de dir que de fer. Estàs en mig d'una multitud que es mou en espai que ha esdevingut reduït i un munt de gent al davant que: van caminant perquè no s’han entrenat i al km 2,5 ja van ofegats; trobes la parelleta que ha decidit que, molt romànticament començaran i acabaran la cursa juntets, i no es separen ni que s'hi juguin la vida; el grupet de noies que la fan petar totes en fila que esdevenen un autèntic dic de contenció en mig del circuit, entre d'altres personatges. Tot plegat t’obliga a fer tota mena de maniobres d’evasió i esquiva per poder seguir sense perdre gaire el ritme.

Vigila amb les voreres, contenidors, papereres i altres elements de mobiliari urbà. Ah, i el públic, millor córrer pel centre del carrer, però atenció amb els kamikazes! Són aquelles persones que volen travessar el carrer, sí o sí. Tan se val si se’ls venen a sobre quatre mil persones corrent. Els volen travessar i travessen. En l’última cursa em gairebé em menjo un paio que travessava el carrer arrossegant una moto!

Quan t’has d’hidratar, pensa que els que donen l’aigua es posen en un tros llarg i a ambdós costats. Tens temps i espai per recollir una ampolleta. I no t’has d’empassar mig litre d’aigua, si no vols acabar traient el fetge per la boca! Un parell de glopets per mullar la llengua, un glopet endins i si tens calor, un raig pel cap. Important, quan llencis l’ampolla vigila no deixar estabornit un altre corredor.

Dosifica el ritme. Recorda, si ets un corredor normal, ja pots estar content si acabes la cursa i com que no la guanyaràs, pren-t’ho amb calma. No t’has de deixar influir pel ritme dels altres. Tu a la teva. Sempre hi ha l’esverat que sembla que vagi a apagar un foc i apareix de darrere corrent com un esperitat. Passa d’ell o ella. El que si que va bé és fixar-te en algú que va davant teu i te’l planteges com a meta a superar, i un cop fet, vas a per un altre. També va bé fixar-te en algú porta un ritme similar al teu i quedar-te al darrera. Especialment si es una morenassa que porta una d’aquelles malles ajustadetes i que marca tan bé les corbes... de la cursa és clar. Així que la pots seguir per mantenir el ritme amb alegria o fins que comproves que està molt més preparada que tu i t’enfonses en la misèria mentre veus com marxa i tu no pots seguir-la. Aquesta “tècnica” es pot aplicar des del punt de vista femení, cap a un corredor masculí, o segons els vostres gustos, que jo no m’hi vull ficar.

Quan vegis que estàs arribant, si les cames i els pulmons, amb el permís del cor, t’ho permeten, fot-li canya que algun segon esgarraparàs i et sentiràs orgullós de tu mateix. És habitual que a l’arribada hi hagi dos o tres arcs inflables. L’arribada està allà on hi ha una mena d’estora preparada per captar el pas del xip que portes al peu, i que espero que no hagis perdut. És fàcil d’identificar perquè no es para de sentir el “bip, bip, bip...” de tots els xips de la gent que arriba. No t’aturis, quinze mil persones venen darrera teu i també volen passar. Així que, vas afluixant el ritme, segueixes endavant i quan vegis oportú, fas estiraments i sigues generós, si vols evitar rampes i contractures.

Després de tot això ve la part més complicada: on s’ha ficat la gent de la colla? i on està el bar més pròxim? Per a resoldre el primer problema cal haver acordat abans de la sortida un punt de trobada i que sigui molt concret. Pensa que hi ha vint mil persones que porten la mateixa samarreta que tu, i això complica la cosa. Pel què fa el segon, cal recuperar forces i un bon esmorzar i una cervesa es posen de pel·lícula després de córrer 10 km mentre comentes la jugada amb la colla.

Bé, ja sabeu de què va la cosa, i encara que no us ho creieu, és divertit. Ara que sempre us pot entrar la febre competidora i portar el cos al límit. Jo, prefereixo portar-lo al bar...

Perquè corro (I) - Els entrenaments

Això de córrer, perdò, el running, està molt de moda. De fet, si mireu un calendari de curses, no us les acabaríeu en un any i, a aquest pas, això morirà d’èxit. El motius pels quals milers de persones han decidit calçar-se unes vambes i apretar a córrer són múltiples i diversos, però en aquest cas jo us explicaré els meus.

Des que tinc coneixement he fet algun tipus d’activitat física. Provar esports va ser, durant molt temps, alguna cosa més que un exercici de curiositat. Però la meva gran passió des de petit van ser, i són, les arts marcials. Vaig poder-hi dedicar vint anys on hi va haver de tot, però sobre tot, molta satisfacció per la pràctica d’una activitat que m’omplia i em divertia. Fins que una columna vertebral que no va voler seguir els dictats de la biomecànica em va obligar a deixar-les per haver-me de dedicar a la natació, que no està malament, però que no m’apassiona. I ves per on, ensopego amb un traumatòleg que em diu: “si et poses unes bones vambes, vas per camins de terra i controles les passes, pots córrer sense problemes” i com que al Bages gaudim de milers de camins i paisatges preciosos, la cosa va ser fàcil. I vaig començar a fer quilòmetres.

I mica en mica els vas incrementant. De treure el fetge per la boca fent-ne tres, a fer-ne onze sense massa problemes. Córrer amb els Pirineus nevats de fons, amb la música que t’agrada i sentint l’aire fred o un capvespre de primavera, amb la llum rogenca que il·lumina camps de vinyes i Montserrat en la llunyania, amb la tebior que anuncia una calor que s’aproxima, son sensacions fantàstiques que et fan oblidar l’estrès, la feina, i els diversos maldecaps que la el dia a dia ens ofereix sense treva.

Però si córrer i suar els problemes sol està bé, córrer amb una colla d’amics és fantàstic. Fas uns quilòmetres, corres, xerres, vas endavant, enrere, fas una broma a un, te la fan a tu... Arribem i estirem, comentes, aquella molèstia al genoll, la propera cursa a la que faria gràcia apuntar-se... I després ve el millor: vermutet, dutxa, dinar, xerrar, riure i arreglar el món.

I després venen les curses, tu entre cinc, deu o vint mil persones intentant fer un trajecte de deu quilòmetres i.. En tot cas ja us ho explicaré, perquè aquesta, és una altra història...

Música

No és estrany que diversos moments de la nostra vida vagin lligats als nostres sentits. A sons i olors, imatges i gustos i a tactes que ens esborronen i ens transporten a moments emocionants i íntims com el fregar de la pell amb una altra pell. De fet, estic convençut que no recordem les coses com les vam viure, sinó com les vam sentir. Però si alguna cosa té la capacitat de traslladar-nos a l’altra punta de la nostra ànima, amagada en algun racó del nostre interior, és la música. 

Tots tenim aquella cançó que ens transporta automàticament a aquell paisatge, a aquell esdeveniment o al costat d’aquella persona amb qui havíem compartit els seus sons de forma intensa i íntima. Estic convençut que existeix una connexió directa entre la nostra oïda, la nostra memòria i les nostres emocions que no ha de passar per cap barrera ni cap peatge. I per la rapidesa de la connexió, es diria que es tracta de dreceres emocionals que ens porten al millor i al pitjor de les nostres vides.

Sons de cançons que ens fan enyorar amb tristesa o recordar amb alegria. Que ens fan present un passat que arraconem en el nostre tràfec diari i que ens rescaten de l’ofec rutinari.

En sentir-les recuperem un tros molt nostre, íntim i incompartible, que ens recorda allò viscut o allò que al final no vam viure. Allò que vam fer i allò que no vam dir, o que hauríem d’haver dit, i que les notes expressen molt millor que les paraules esdevingudes sons inútils. Un perdona’m, un record, un bri de felicitat passada... 

Un racó de nosaltres mateixos que restarà lligat fermament a la nostra memòria a recer de l’abisme de l’oblit, per les notes d’una música que sempre tindrà un significat emocional i vital en el més profund de la nostra ànima.

Lliçons d'Escòcia

El passat 18 de setembre va ser una data que, des de Catalunya, vam viure amb l’emoció del què podria esdevenir l’obertura d’un camí cap al reconeixement de les nacions sense estat d’Europa o, si més no, el reconeixement del dret a expressar lliurement la voluntat de pertànyer, o no, a un estat més gran.

Com hem sentit mil vegades, el Regne Unit no és Espanya, ni Escòcia és Catalunya ni Rajoy és Cameron, però amb la distància ens donen uns quants dies de l’esdeveniment, ja en podem treure alguna conclusió del que suposa un procés com el viscut a Escòcia i que estem vivint a Catalunya.

Davant l’avanç significatiu al “Sí” escocès, el govern de Londres no va escatimar esforços per atraure els indecisos escocesos que podien decantar la balança. Els van enviar missatges d’amor dient-los com se’ls estimaven i com els enyorarien si marxaven. També els van explicar en debats oberts els desavantatges d’una ruptura. Van parlar, els van prometre més autogovern i major autonomia financera i, en definitiva, van seduir i persuadir a una part dels votants perquè es decantessin per romandre al Regne Unit.

Fins aquí no podem fer altra cosa que expressar la nostra enveja sana pel procés escrupolosament democràtic viscut allà. Un cop passada la votació, però, s’ha revelat el Mr. Hyde del govern britànic. Es veu que allò que havien promès, no era ben bé com ho havien dit, sinó una cosa semblant. Era com una proposta sense ser ben bé una promesa i que, és clar, aquestes coses s’han de pensar amb calma. Per què, és clar, ara anglesos, gal·lesos i nordirlandesos tenen gelos i no es pot tenir la parentel·la emprenyada. Així que han plantejat la versió britànica d’una recepta ben coneguda per nosaltres: te per a tothom. Us sona? Aquella recepta fantàstica que pretén que aquells que volen una cosa per a ells, per art de màgia i d’enveja, es multipliqui per cinc o per disset, tan se val. La qüestió es diluir la proposta fins deixar-la en un no res i allò que havia de costar deu, que costi cent setanta i al final la conclusió és que el sistema és inviable i, per tant, el millor és liquidar-lo més o menys dissimuladament.

I quan encara no han passat dos mesos de la votació, ja se’n parla, a Escòcia, de muntar un altre referèndum en veure que el govern britànic els ha aixecat el kilt de mala manera.

Un cop vist el què ha passat per allà a la Mar de Nord i tornant a la Mediterrània, pensem en com pot anar la cosa, tenint en compte que NO volen que votem, perquè segons el govern espanyol NO tenim dret a decidir com volem viure; NO podem organitzar consultes on els que estan a favor del NO tampoc NO podran votar. Una cosa que ens han deixat molt clara és que nosaltres NO som iguals a la resta d’espanyols. En aquest punt impera aquella doctrina que diu “o juguem tots, o punxem la pilota” i com que ells no volen jugar, doncs no pot jugar ningú, ni que la pilota sigui nostra...

I vist el panorama que hi ha a la Península, si un govern de llarga tradició democràtica com el britànic, ha fet el triler amb els escocesos, què pot arribar a fer un govern com l’espanyol? El resultat del proper 9N i de qualsevol altra votació, de costellada o no, vinculada amb el procés endegat a Catalunya ha de donar, a la força, un resultat suficient perquè als que corren per la Moncloa se’ls encongeixi alguna cosa sota els pantalons, perquè si no, si el resultat va aclaparadorament en contra els independentistes, agafeu-vos, perquè el més lleu serà que ens treguin l’autonomia.

Però malgrat tot, el què tenim ara molt a favor és que en cap moment no s’han cregut que fóssim capaços d’arribar fins on hem arribat. El 2010 es van pensar que era una demostració d’allò que es coneix com “el català emprenyat” que no val per a res. El 2012 que era una febrada passatgera. El 2013 érem una colla de babaus abduïts per la voluntat d’Artur Mas. I al 2014,  després de sentir mil vegades allò de la llei i de la constitució, que com argument és d’allò més suat i avorrit (i fals), voregem el feixisme-filo-terrorista i podem provocar la desaparició del planeta Terra si ens separem d’Espanya.

Arribats a aquest punt, ens trobem amb què aquest és un camí sense marxa enrere. Malgrat els resultats que puguin sortir el 9N, o en d'altres votacions,  res no tornarà a ser igual, s'aconsegueixi la independència o no. I vist que el món per primer cop sembla que sent algun soroll que li fa girar els ulls mandrosos cap a nosaltres, ara allò de Catalans want to vote, s’ha quedat curt. Davant l'actitud obstruccionista del govern espanyol que ens ha portat a la situació en què ens trobem, el més correcte, en vistes del què pot passar el proper 9 de novembre, el què hem de dir a al món és que malgrat tot:

Catalans decide to vote!