L’altre dia estava al gimnàs fent un exercicis isomètrics d’allò més
avorrits, perquè negar-ho, quan em vaig adonar que al costat tenia el sac que,
com altres dies, em mirava malament. Al principi no li vaig fer gaire cas, però
ell insistia. I fart de tanta insolència, vaig decidir deixar la isometria i m’hi
vaig encarar.
El primer cop va ser tímid, feia molt que no llençava un yako-tsuki, i
no em va sortir gens malament, això em va animar. Li va seguir un mawashi-geri
a mitja alçada. I ja no vaig poder parar. L’encadenament de cops, canviant de
guàrdia, de tècnica, d’alçada... tornar a sentir que els músculs responen com
toca, que la tècnica, tot i que una mica rovellada, encara manté bona part de
la seva consistència. Veure que pots donar un mawashi-gueri a una bona alçada
sense massa dificultat. Que els cos respon amb coordinació perfecta, els desplaçaments
correctes, els moviments precisos malgrat la falta d’entrenament. La sensació
de domini, de precisió...
La veritat és que no van ser massa cops, tractant-se d’un gimnàs on les
arts marcials brillen per la seva absència, ja és molt que hi hagi un sac per
picar-hi. I encarar-t’hi és massa cridaner. I víctima com sóc de la discreció,
em vaig retenir i ho vaig deixar estar. Això si, a partir d’ara estic segur que
el sac s’ho repensarà abans de mirar-me desafiant, perquè ja sap el pa que s’hi
dóna.
Després de 10 anys, vaig retrobar unes sensacions que em van
proporcionar 30 segons de felicitat.
PD: pels qui no ho sabeu, un yako-tsuki és un cop de puny i un
mawashi-geri una puntada de peu, com la de la foto.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada