Anem tard

En les darreres dècades hem evolucionat molt. No només tecnològicament, també pel què fa als nostres ritmes de vida, que han canviat considerablement.

La infantesa i l’adolescència s’han allargat gairebé als 25 anys, tenint en compte que els estudis obligatoris són fins els 16 i, vist que això de trobar feina de ben jove ratlla la ciència ficció, els joves d’avui es veuen abocats a la universitat com a alternativa al dolce far niente. No podem oblidar que després de la carrera, ve el màster, obligatori també per a qualsevol titulat com cal. Després l’aventura de trobar feina. Contractes temporals, de pràctiques, a temps parcial... i amb una mica de sort, als 35 pots tenir una “certa” estabilitat. 

Així les coses, ens trobem que el comú dels mortals no comencen a tenir un projecte de vida “de debò” fins la ratlla dels 40, cosa que fa que les famílies apareguin tard, molt tard. I com que hem de cotitzar no sé quina burrada d’anys per tenir dret a un minsa pensió. Cosa que ens planta a la setantena llarga per poder-nos jubilar, si és que tenim sort de fer-ho.

Gràcies a la ciència i la tecnologia, podem arribar a edats avançades en condicions més presentables que unes dècades enrere, quan les feines tenien un fort component físic i les condicions de vida maltractaven els cossos i la salut dels nostres avis i àvies. De tota manera, segons com ens ho mirem, no sé si hem millorat o, senzillament, hem canviat de mals. Però, aquesta, és una qüestió que deixo en mans dels experts.

 

Comptat i debatut, al final ens trobem vivint molts més anys, però vist el ritme a que es desenvolupen les nostres vides, al final no sé si vivim més o si senzillament, és que ens morim tard.

Irlanda

Em sento com Irlanda, em va dir. Grisa, tapada, plujosa... Colpejada pel vent de l’Atlàntic que glaça els ossos i l’ànima. 

Jo me la imaginava sobre una roca, al capdamunt d’un penya-segat immens amb una mar embravida sota els seus peus. Amb els braços oberts i el cabell agitat pel vent, ulls tancats i crits ofegats pel vent.

Però jo volia que es girés, i veiés els camps verds, escoltés la seva música i el sol que s’obria pas entre la grisor il·luminant aquells preciosos poblets, la seva gent i els camins cap a tot arreu. 

Primer havia de baixar de la roca, triar el paisatge més assolellat i acolorit que aquelles planures li oferissin i després caminar. Molta força, que la tens. Molts ànims, que no et faltin mai. Que l’altra Irlanda, t’espera.

Oenagé, SA

Amb el tomb que han fet les coses des de l’inci de la famosa crisi que sembla no acabar mai, s’han posat de manifest algunes mancances de les nostres societats, reforçades per allò que “es va haver de retallar”. I els mateixos que anys enrere van exigir que s’acabés amb aquest “malbaratament” de recursos públics en coses tan prescindibles com la sanitat i l’educació, ara ens mostren la seva cara més “humana”.

Les mateixes empreses que ens proporcionen serveis bàsics com la llum, el gas, el combustible per poder anar a treballar o que maneguen els nostres diners, com si ens fessin alguna mena de favor, ja no ens volen vendre llum, gas, gasolina o fons d’inversió. Ara resulta que els preocupa tant la societat, que es desviuen  per fer-nos descomptes i per fer-nos la vida cada cop més “fàcil”, i que s’esforcen a fer un món millor.

Els uns contracten joves talentosos, sempre de casa nostra, of course, que investiguen per trobar aquells biocombustibles o energies alternatives que no acaben d’arribar mai. Els de la llum, malden per rebaixar-nos la factura i regalar-nos estonetes de felicitat tot calentonets gràcies a la calefacció que ens proporcionen mitjançant aquestes quotes tan avantatjoses. D’altres, ens enlluernen amb ofertes que podem lliurecomprar i que si ho fem a un altre lloc, és per ruqueria. Ah, i aquests nois que gaudeixen d’aquesta meravella de beques que els permetrà una entrada al mercat de treball espectacular, o gaire bé. 

Una de les darreres campanyes encara és millor.

Després d’anys conspirant contra les caixes, els bancs han aconseguit esborrar-les del mapa i les han fagocitat amb la fruïció que dóna que t’amaneixin el plat amb milers de milions de diner públic, que tu no hauràs de tornar, i pagant el plat al deu per cent del que ha costat cuinar-lo. Et mostren festes populars, castellers, costellades i el que calgui, perquè puguis veure com t’estimen i com som d’amics. Què maco!

I així sumen per multiplicar. I què literal. Sumaran el tancament de gairebé tres-centes oficines i l’acomiadament de més de mil persones. I així, sumant aturats i centralitzant les gestions en poques oficines, on els supervivents dels EROs atenen clients amuntegats, sense capacitat d’oferir res més que allò que els manen, i amb el futur lligat a uns objectius que els empenyen a fer el que convingui per poder sobreviure, ells multipliquen uns beneficis que anuncien amb una alegria obscena, mentre centenars de famílies veuen com se’ls enfosqueix el futur.

A mi, aquesta mena d'humanitat, em sobra. Quan la solidaritat passa de l'estat del benestar a un estat d'emergència social que sobreviu a còpia de beneficència, és que les coses van molt malament. I mentre es mostri, molt interessadament, allò públic com a car i ineficient, en front un sector privat que ens ha se salvar de tot mal, les coses no aniran bé, ans al contrari, ens veurem pagant per allò que fins fa quatre dies era un dret i que a aquest pas, serà un privilegi.

És ben bé que, a còpia de tractar-nos com a imbècils, al final s’han cregut que ho som de veritat!

Estat policial

En molt poc tems hem patit de molt a prop aquelles desgràcies que, per llunyanes, esdevenen el farciment de la indiferència que caracteritza la nostra quotidianitat. Dos atemptats i un avió estavellat amb ciutadans europeus com a protagonistes. Un horror que ens ha despertat de nostra complaença onírica a una realitat que vivim com un malson que ens colpeja i ens recorda que, nosaltres, tampoc estem lliures del patiment i la crueltat que caracteritza, molts cops, la vida de pobles sencers d’aquest món.

Amb l’atemptat de París, reiterada la força que van prenent les xarxes socials i altres vies de comunicació que ens han facilitat les noves tecnologies, vam escoltar veus reclamant el control d’aquest mitjans, cosa que, d’altra banda, sabem que ja fan. El Whatsapp i apps de l’estil també es troben en el punt de mira. De sobte, hem despertat del somni que representava la comunicació fàcil, portàtil i instantània, descobrint horroritzats que els dolents, també tenen smartphone i perfil a Facebook.

Aquesta mateixa setmana un avió estavellat als Alps ens ha glaçat la sang per molts motius o, millor dit, per un motiu nou cada dia i ja van quatre. L’horror per la mort sobtada de cent cinquanta persones; l’impacte que per a molts ens ha suposat la proximitat d’alguna de les víctimes; la confusió al descobrir que, en aparença, no hi havia hagut cap problema tècnic. El sotrac que ha suposat descobrir que el copilot va estavellar expressament l’aparell i, segons les darreres notícies, saber que patia algun tipus de malaltia mental i que estant de baixa mèdica, va amagar aquest fet a l’empresa i en un moment donat, va decidir endur-se cent quaranta-nou persones que no hi tenien res a veure.

Tot plegat és un autèntic malson, perquè ens retorna a l’estat d’incertesa de què està feta la vida. Massa cops oblidem que la vida és difícil, perillosa, capriciosa i imprevisible. Característiques que no ens agraden i intentem evitar al màxim aquests aspectes. Per fer-ho, a banda de l’evolució tecnològica, prenem mesures de precaució de tipus legals, que també es converteixen en mesures tècniques i de control. I tot perquè som unes bestioles porugues que pidolem protecció a tothora. I posem normes, i controls, i controls als controladors que vigilen que es compleixin les normes. I tenim governs encantats d’anar implementant tota mena de mesures de control que en el nom de la nostra seguretat, els permet vigilar-nos cada cop més. Fins el proper accident, el proper atemptat o la propera nevada. Que farà que demanem més normes, més controls i més tecnologia al servei de la nostra tranquil·litat. I nosaltres agraïts acceptarem, en el nom de la nostra seguretat o la dels nostres fills, que ens tractin com delinqüents als aeroports, que ens remenin el Facebook, que llegeixin els nostres correus electrònics o els whatsapps que creuem amb amics, parelles o amb les mares de la classe de música del nen.

El curiós del cas és que, arran d’una d’aquestes mesures, sorgides de la por de l’11-S, ha fet que un home amb un llarg historial depressiu, amb tots els coneixements tècnic necessaris per evitar que algú el pogués aturar, estavellés un avió contra una muntanya. Diuen que a la gravació de la caixa negra recuperada se senten els cops desesperats del pilot contra una porta blindada i bloquejada pensada per evitar l’entrada de terroristes a la cabina, però que no preveia sonats als comandaments. Resultat, les companyies ara obligaran a que hi hagi sempre dues persones a la cabina. D’altra banda es plantegen com fer-s’ho perquè l’empresa pugui saber que una persona malalta no està capacitada per fer la seva feina sense vulnerar el seu dret a la intimitat, tenint en compte el dret a la seguretat col·lectiva. Més normes, més vigilància.

Tot plegat es deutor d’aquest desig de seguretat, aquesta visió d’una vida garantida amb servei postvenda i amb dret a reclamació que fa que, mica en mica, visquem immersos en un estat policial que ens vigila com si la majoria de ciutadans fóssim presumptes delinqüents, mentre els de debò només han d’esperar tranquil·lament la seva oportunitat per entrar a un museu i assassinar desenes de persones. Però no es tracta de l’estat policial malèfic i pervers que hem vist en pel·lícules de ciència ficció o en novel·les. És molt pitjor: és un estat policial que hem creat dins nostre, un desig de control que estem disposats a pagar amb la nostra submissió i la nostra llibertat. Els estats, els de debò, només posen els mitjans.

Els prestatges de l’oblit

Avui he mantingut una conversa amb una persona propera, una amiga si m’ho permet, en la que rememoràvem determinats esdeveniments del passat.

Les circumstàncies van fer que compartíssim fets i coneixences anys enrere i després hi hagués una pèrdua de contacte per un període llarg. Entre mig, ens han passat moltes coses i determinades situacions compartides, les hem viscut, com no podria ser d’una altra manera, des de punts de vista diferents.

I mentre en parlàvem tot dinant, entre moltes altres coses, li comentava la curiositat que suposa l’oblit involuntari de determinats esdeveniments. Ja n’havia parlat amb persones que han passat per situacions familiars i que pateixen el què podríem anomenar, els mateixos efectes.

És curiós com funciona el nostre cervell. Respecte la qüestió que ens ocupava, sé que van passar coses bones i dolentes, fins i tot, si me’n parla qualsevol altra persona, les puc recordar sense massa esforç, però quan no hi ha testimonis, quan estic aïllat del món, sol amb mi mateix, determinats records esdevenen llibres en una prestatgeria inaccessible de la memòria. Són aquelles lectures ja fetes i viscudes. Saps què diuen, com acaben, quins sentiments provoquen, però accedir-hi esdevé una feina feixuga, difícil, costosa i si insisteixes massa, fins i tot dolorosa i feridora.

No saps ben bé qui ha posat aquells capítols de la teva vida en aquells prestatges que acumulen temps i pols. Esdevenen llibres hermètics, de difícil relectura i que només recordes davant de determinades trobades o troballes.

No són, ni molt menys, llibres perillosos. Són capítols de tu mateix. No formen part d’allò que no faries mai perquè no s’ha de fer, perquè si és així, és massa tard, perquè ja ho has fet. Ni són d’aquelles lectures que és millor no fer, tot i que n’hi ha que insisteixen a fer-les. I per fer-ho, trenquen forrellats, portes i segells. El problema és que molts cops, aquells llibres ja no es poden tancar mai més. Alliberen tota mena de fantasmes i monstres que els fan perdre en la seva pròpia biblioteca turmentant-los la resta de la seva vida i fent que es distorsioni la realitat que hi ha fora d’ella. En canvi, n’hi ha d’altres que pots triar obrir-los o no, només depèn de la teva voluntat o de la teva valentia. I de vegades, obrir-ne un pot significar haver de tancar un altre per adonar-te que, amb el canvi, hi ha coses que milloren. Aquests sí que són més accessibles, potser estan en un prestatge una mica alt, perquè fa cosa remenar-los, però només els tanca un llaç feble que depèn de la nostra voluntat.

Però en els prestatges de l’oblit, el nostre bibliotecari interior, prudent, protector i curós, posa lluny de l’abast quotidià allò que un dia ens va ferir, que ens va entristir i o que ens va suposar un tràngol difícil. Posa ordre perquè no trobem en el nostre dia a dia, allò que ens faria aturar-nos en allò que ja no cal revisar, que ja va passar. I com que un bibliotecari mai arrencaria les pàgines d’un llibre, desa la història completa ben tancada, en aquell prestatge alt i fosc, a la darrera prestatgeria de la darrera planta,perquè sapiguem que allò hi és allà, perquè els llibres no es llencen, però que no els hem de reobrir perquè, senzillament, no cal.

Dones

El mateix dia que atonyinava el sac del gimnàs per insolent, just uns minuts abans, veia en una de les pantalles de la sala de màquines un videoclip, sense so, on una noia feia tot de coses presumptament provocatives, mentre cantava. Entre les diferents seqüències del vídeo, apareixien ballarines que, de no portar la mica de roba que duien, estarien fent directament pornografia. Tot plegat no m’acabava d’encaixar i em vaig esperar a veure de qui era aquell videoclip per saber de què anava.

Això em va recordar el dia que buscava una foto per Internet per il·lustrar un dels meus posts. Buscava la imatge d’una noia amb escot, amb un punt provocatiu, però que no fos obscè i em va costar horrors trobar alguna cosa una mica decent, des del punt de vista estètic. Totes les imatges que trobava eren de noies espitregades i que per norma general mostraven una pitrera de dimensions considerables.

En el cantó oposat, recordo haver fullejat una revista de moda, de les d’alta costura i aquestes coses on se suposa que has de trobar dones boniques lluint aquella mena de vestits caríssims que són l’enveja de la resta de les fèmines de l’hemisferi occidental d’aquest planeta. Doncs res. Només hi havia una mena d’éssers de gènere difícil d’identificar amb menys formes que una prestatgeria de l’Ikea i que majoritàriament, feien cara de mala llet. Cosa que no m’estranya després de veure com les vesteixen, com les pentinen i com les maquillen. Allò em va convèncer que el món de la moda està ple de gent a qui no li agraden les dones. I els de l’altre hemisferi? N’hi ha que ni existeixen. Enterrades com viuen sota vels de roba, sargits amb excuses fonamentades en una mala interpretació de dogmes religiosos, que cerquen sotmetre-les i a fer-les invisibles en nom de Déu.

El patró en el que em vull centrar i ens arriba des del món de la música i de múltiples canals audiovisuals, amb Internet com a principal plataforma difusió, és el d’una dona que no aspira a gaire més que ser un objecte de consum. De vegades, sembla que ens vulguin fer pensar que estem envoltats de nines inflables, per l’ús i per la seva anatomia, que estan a disposició del consumidor, per norma general, masculí. On el sexe s’aproxima més a una agressió que no pas a una relació on els sentiments, si més no en teoria, haurien de tenir més protagonisme. Són patrons que entren pels ulls d’adolescents que es pensen que ser home, és comportar-se com un xulo putes i que les dones són una colla de meuques deleroses de ser l’objecte d’un mascle alfa passat de voltes.

Ostres, què estem fent malament? Perquè se les tracta així, a les dones? Perquè no es potencia de forma clara el seu vessant humà, intel·lectual, social. Són les nostres mares, les nostres amigues, germanes, amants, companyes... vivim les mateixes coses, tenen opinió i, en molts aspectes, tanta o més capacitat que molts homes. Perquè no se’ls fica al cap als publicistes i als productors de viedeoclips que no són objectes sexuals o decoratius. Perquè es resisteixen tant determinats sectors a vestir-les amb la dignitat i respecte que es mereixen? És ben bé que ens falta molt camí per recórrer. I quan semblava que havíem agafat la bona direcció, en els darrers anys han aparegut potenciadors de models que enverinen la imatge femenina i l’embruten amb la seva obscena visió del món.

Ja fa molts anys que, qui més qui menys, tenim apresa la teoria de com han de ser les coses entre homes i dones, però ja seria hora que els donem, no només com a persones, sinó com a societat i com a espècie, el respecte i l’afecte que es mereixen.

Així que aquell videoclip que em va cridar l’atenció i que no m’acabava d’encaixar, resulta que anava de tot això que us he explicat. Aquí el teniu, la cançó és xula i com diu la tornada:

“It's hard, it's hard
It's hard out here for a bitch this hard
(For a bitch, for a bitch)...”