Joc d'emocions

Recentment s’ha fet molt popular un vídeo on s’explicava que s’havia agafat a vint persones que no es coneixien prèviament entre elles, que es farien un petó dels de debò, dels de rosca i llengua, perquè ens entenguem, davant de la càmera.

El vídeo, de quatre minuts i escaig, comença amb la presentació de les parelles. El nerviosisme inicial per la situació i pel què estan a punt de fer davant la càmera. S’ha de reconèixer que té el seu encant, en part per aquest punt de transgressió implícita. On s’ha vist això de fer-se un petó de rosca amb algú que no coneixes absolutament de res? I més tenint en compte que no hi ha excuses etílico-festives pel mig.

La veritat és que es tracta d’un vídeo molt estimulant i les reaccions posteriors als diferents petons arrenquen un somriure i, perquè no dir-ho, un sentiment de tendresa que transmeten els protagonistes.

Com sempre, un fenomen d’aquest tipus, s’estén per la xarxa amb la velocitat dels “compartir” i “m’agrada” permet i en poc temps milions de persones l’havien vist. Els comentaris anaven tots en aquest sentit, maco, tendre, divertit... De fet, la idea desperta la part més emocional de l’ésser humà. Com a persones, ens agrada pensar que un dia, sense motiu aparent, ni raó lògica, et pots apropar a un altre ésser humà i unir-t’hi intensament compartint l’emoció d’un petó o d’una abraçada.

Però ves per on, a l’endemà del gran esclat a la xarxa te n’assabentes que tot plegat és un altre bluf. Els participants en el vídeo són actors i models i al darrera hi ha la campanya publicitària d’una marca de roba. Un cop sabuda la notícia, navegant per internet m’he trobat amb una frase demolidora: “True love is dead and everything is just a cynical plot to extract your money” El veritable amor és mort i tot plegat és una trama cínica per treure’t els calés .(http://www.independent.co.uk/).

Per la reacció de la gent davant vídeos com aquest i d’altres que corren per la xarxa com un crit per recuperar l’essència humana. Que utilitzen Internet per recordar-nos que som persones amb emocions i sentiments, hi veig les ànsies de retrobar allò que perdem en els trajectes que van de casa a la feina, de la feina als cursos d’anglès, dels cursos al gimnàs i d’allà a la resta d’obligacions que ens autoimposem. I de sobte, aquell petit oasis d’humanitat que t’ha arribat per les xarxes socials, és un miratge. Volen que perdem la fe en la humanitat? Potser les emocions no són productives, però potser si que són lucratives i per això les utilitzen? Tinc la impressió que per aquest camí aconseguiran extirpar-nos allò que ens fa persones i ens lliga als altres. Si perdem això, què ens quedarà?

Espero que, abans no perdem l’emoció per emocionar-nos, decidim deixar de comprar roba.

Sense límits

Avui he mirat furtivament des de la feina els titulars de la versió electrònica d’un parell de diaris. I entre la tediosa actualitat basada en el procés independentista i la crisi que no acaba mai, he vist un titular que m’ha cridat l’atenció: es veu que a Pequin no es pot ni respirar de la contaminació que hi ha. De fet, hi ha un greu risc per a la vida humana, i  per l'altra suposo que també, i fa tant que no veuen el cel, que hi ha pantalles on es posen imatges del Sol per recordar com és.

 (Foto pispada a la versió digital de La Vanguàrdia d'avui)

Es veu que hi ha unes 300 fàbriques altament contaminants, a les que hem d’afegir milers de fàbriques, cotxes, motos... que, en un país de mil dos-cents o tres-cents milions de persones, no deuen ser pas pocs.

És curiós com un país que es va començar a desenvolupar industrialment farà cosa de vint anys, ningú no li hagi fet un cop d’ull als llibres d’història i hagi vist les conseqüències del desenvolupament pel desenvolupament, obviant els costos mediambientals i sanitaris. De res ha servit l’experiència del món occidental que ara es mira amb més cura, o ho fa veure, a l’hora d’implantar una tecnologia que pugui provocar terrabastalls ambientals.

Allà a la Xina tot això no té importància. S’han plantejat ser la primera potència econòmica mundial i s’hi deixaran el que faci falta per assolir l’objectiu. Els drets dels treballadors, poblacions que desapareixeran per sempre més sota les aigües de preses impossibles o sota mars d’asfalt. Tot en el nom d’un progrés econòmic que, com sempre, només gaudeixen uns quants i els costos dels quals, els paguen la majoria. Però la pela és la pela. I allà on hi hagi un Yuan a guanyar hi haurà un especulador, explotador o corruptor, disposat al que faci falta per ficar-se’l a la butxaca.

Tot plegat m’ha fet pensar en la cèlebre frase d'Albert Einstein que diu: “només hi ha dues coses infinites, l’univers i l’estupidesa humana, i de la primera no n’estic segur.” No seré jo qui posarà en qüestió l’afirmació de la ment més privilegiada de la història de la ciència, però veient com van les coses, juraria que podem establir els límits de l’estupidesa humana allà on podem trobar els topalls de l’ambició i de l’avarícia de les persones.

Somriures satisfets

Tots tenim petits propòsits al llarg de les nostres vides. Són aquella pastanaga que ens autoimposem per tirar endavant. Allò que ens genera una il·lusió, un motiu per seguir, per esforçar-nos, per progressar en la direcció que hem triat i que dóna sentit al que fem. Cadascú té els seus, fer el cim d’una muntanya, assolir una fita esportiva, viatjar a algun lloc que hem mitificat o fer una maqueta del Taj Mahal. Això tan és, l’important és que hi hagi quelcom que doni sentit a l’esforç del nostre dia a dia.

Darrerament he aconseguit realitzar algunes d’aquestes fites, totes concentrades en uns mesos. Ara no us penseu que he fet grans coses. El què he aconseguit es pot considerar dins dels estàndards habituals en la vida de qualsevol persona, però per a mi, després d’una època que ha estat particularment difícil, han tingut un regust especial. I quan m’imaginava assolint-les, em veia a mi mateix en un esclat d’alegria, muntant un espectacle en el que els que m’envoltaven em miraven que si estigués boig, però m’era igual, havia aconseguit el que volia i això, ho justifica tot, o gairebé. Però la realitat ha estat molt diferent.

Vaig aconseguir córrer la Cursa de Bombers, que corren milers de persones, però que jo, per diverses circumstàncies, no havia pogut fer. Una petita espina que tenia clavada i m'havia de treure. I no només això, sinó que vaig fer un temps molt per sota de les meves expectatives. I després d’aquesta li han seguit d’altres que també m’han proporcionat petites satisfaccions. Posteriorment, a la feina, va sorgir l’oportunitat d’una promoció, i amb més ganes que preparació, vaig aconseguir-la gairebé contra pronòstic.

Finalment, després de molts anys d’esforços, de constància i de paciència, he acabat la carrera que vaig iniciar com a pagament d’un deute que tenia amb mi mateix. He après molt i l’he gaudit i patit gairebé a parts iguals, però al final, he aconseguit obtenir el meu premi, la llicenciatura. 

Ja sé que són coses, com deia, completament normals en la vida de qualsevol persona, però en assolir-les he obtingut uns segons de falsa omnipotència impagables. I la meva reacció? En cap dels casos vaig saltar, ni ballar, ni cridar, ni vaig fer cap numeret com havia imaginat. Quan vaig acabar la cursa, quan em van comunicar que havia guanyat la promoció a la feina i quan vaig veure la darrera nota de la carrera, en tots tres casos, simplement vaig somriure. 

Discretament al principi, mentre assimilava la notícia, mentre recordes les diverses etapes per les que has passat i superat. Durant uns segons no pots evitar sentir-te, merescudament penso jo, orgullós de tu mateix. Quantes vegades no hauré sentit allò de “estudiar a distància? Uf, jo no podria!” Doncs jo si! Però sobre tot i el millor de tot, és el profund sentiment de satisfacció que t’inunda i que difícilment es pot descriure. Uns somriures que, per a mi, eren molt millors que saltar, ballar o cridar.

Ara només espero que aquests petits grans èxits personals, em portin a noves fites, que un cop assolides, em proporcionin nous somriures satisfets.

Un conte antic

Hi havia una vegada, fa moooolts i molts anys, en un país llunyà, un home que es va dedicar a observar el tot el que l’envoltava. I entre les coses que va observar, estava com els homes (en aquella època les dones no comptaven) dirimien les diferències que sorgien en la seva convivència diària.

Al contrari que els seu mestre, tot un idealista, va voler mirar les coses des de la mirada de l’experiència, allò que veia, allò que tocava i allò que havia conegut per altres persones. I va veure entre d'altres, tres formes que triaven els homes per governar-se. La monarquia, on un home sol vetllava pel benestar de totes les altres persones de la comunitat que governava. L’aristocràcia, on el poder residia en un grup petit de potentats que treballaven pel bé comú. La democràcia, on tots els ciutadans lliures, reunits en assemblea, decidien conjuntament els propis destins, triaven els seus governants i votaven les decisions importants.

Però aquell home, també va veure que aquestes formes de govern, tenien els seus contraris. La tirania esdevenia la imposició de la voluntat d’un home sobre la de tots els altres en benefici propi. L’oligarquia era el resultat de les conspiracions d’un grup petit d’homes que dominaven el poder en benefici propi. I el contrari de la democràcia.... No, el contrari de la democràcia, no és la dictadura com molts pensen, és la demagògia.

La demagògia com l’estratègia que apel·la a emocions, prejudicis, jugant amb els sentiments, la por i les esperances dels ciutadans per assolir el poder, no es tracta de governar, ni d’ajudar, es tracta d’arribar al poder i sotmetre als altres a un discurs que no duu enlloc.

Aquest home savi, es deia Aristòtil, va viure fa 2.400 anys, i des de llavors no ha canviat gran cosa...

Com vaig sentir un cop: Els grecs ho van pensar, els romans ho van fer i des de llavors, només hem estat capaços de posar un tros de llauna a la Lluna...

Potser la humanitat va arribar a la seva màxima esplendor fa dos mil anys, i malgrat tota la tecnologia, en el fons, no hem evolucionat pas tant. En fi!

Eficiència

Recentment he estat fent gestions per millorar les meves telecomunicacions. Com saben bona part dels que em coneixen, tinc seriosos problemes amb la cobertura del mòbil i una connexió a Internet de fireta. Cansat de la situació, i del preu d'ambdues coses, he buscat una tarifa que incorpori Internet, telèfon fix i mòbil.

Després d’aconseguir el miracle de consultar les tres principals companyies en un sol dia i fer no sé quanta estona de cua, que podeu comptar per hores, analitzo les ofertes i per preu i serveis. En trio una, la companyia és el de menys, perquè el que us vull explicar passa amb totes. Així doncs, amb la meva decisió sota el braç, vaig a la botiga corresponent per donar-los la bona nova: “us he triat!”.  I repetim el calvari.

Mitja hora esperant perquè t’atenguin. I això que només tinc tres persones davant meu! I quan arribes al taulell, darrers aclariments i comencem el perible.

La noia de la botiga comença a omplir mil formularis amb les meves dades. La conya és que, malgrat que està tot més o menys parametritzat, no es pot evitar que acabin constant errors perquè el sistema no permet esmenar-los. Va entrant més gent a la botiga. A cada pregunta que faig em miren amb recança. Jo que li comento a la dependenta com és possible que estigui sola tenint en compte que tot plegat, qualsevol gestió amb una empresa d’aquestes requereix vint minuts mínim, i per resposta obtinc una mirada resignada i s’encongeix d’espatlles. Ben mirat, ella és una víctima més d’aquest sistema pervers.

Curiosament la situació em fa pensar en qualsevol institució pública. Si allò hagués estat l’oficina d’un ajuntament o de la Seguretat Social, tothom hauria començat a renegar del coi de funcionaris, que si estan esmorzant, que si no saben fer la feina, que si són lents, però quan parlem d’empreses privades tot s’accepta en nom d’una major “eficiència”. Ja se sap, el sector privat funciona millor que el públic. I la competència fa que el client tingui el millor servei al millor preu. De fet, des que l’atenció al client ha esdevingut un dels mantres més repetits per les empreses, tinc la sensació que estem pitjor atesos que mai. I al contrari del que resa la doctrina econòmica, en el lliure mercat, la competència no tendeix a l’equilibri, sinó al monopoli o, en el millor dels casos, a l’oligopoli com en el cas de les telecomunicacions, elèctriques i altres serveis bàsics que queden en mans un pocs, fent-nos anar per on volen o en català clàssic "combregar amb rodes de molí".

I quan parlen d’eficiència ho fan pensant en ells, que amb una o dues persones, presten servei a un públic que desespera, perquè no li queda altra opció que aguantar en alguna de les escasses botigues amb escassetat de personal que ha esdevingut en una mena de nou funcionariat privat. Perquè per davant de tot, fins i tot de l’eficiència, està el benefici. I sobre això, si no hi ha discussió possible.

Xips

Fa una mica més d’un any, vaig haver de canviat de cotxe. El meu Fiat tenia una pila d’anys i km, i mantenir-lo començava a ser un problema. Donat que calés en tinc pocs, vaig optar per un Renaul de segona mà súperxulo .

Bé doncs, resulta que la criatura és una versió “pija” de la cosa, i té tota mena de xips repartits per a tot arreu que fan tota mena de coses: encén els llums automàticament, mesura la pressió dels pneumàtics, t’avisa de les avaries, rondina si et deixes res encès i no sé quantes coses més. Tanta tecno-birgeria, la veritat, mareja una mica. 

Ara fa poc no em parava de donar la vara amb que havia de revisar la pressió de les rodes davanteres, degudament assenyalat en l’esquema del tablier de comandaments. La vaig revisar tres o quatre cops, i estava correcta. Total, que acabes passant dels punyeters missatges. Després avisa que revisis el nivell de l’oli. Resultat, el xip, o xips, dels nassos s’han constipat amb fred manresà i a la conclusió que arribes és que desvariegen. Fins que salta l’alarma de “Pinchazo, cambiar rueda”. Clar, com que no para de sortir, et puja la mosca al nas i vas a fer un altre cop d’ull. Reviso totes quatre rodes i resulta que les que tenien malament la pressió, eren les del darrera i penses “i a aquests (xips) que els passa, que dormen?”. En fi ja posats, decideixes netejar el cotxe: Aspiradora, dutxa, i drapet per treure la pols dels racons. 

Ostres, però si el cotxe és xulo i tot!

Engegues per marxar cap a casa i a la pantalleta del tablier diu “ningún mensaje guardado”. Ni punxades, ni rodes desinflades, ni problemes amb els llums, ni amb l’oli... I comences a sospitar. Tot plegat, vols dir que aquest cotxe, llest com és, no m’estava dient a la seva manera que el que volia era que el rentés? Perquè clar, qui el va programar no va incloure cap missatge de “el coche da pena, lávalo!”. 

Llavors m'ha donat per pensar en la intel·ligència artificial. I si el processador del cotxe està fins el gorro d'un amo que no el renta suficientment? I si és així, com sabia que anava brut? Hi ha algun sistema que em vigila o controla els cops que el rento a l'any? És ben bé que això de la tecnologia, de vegades, fa por.

Mobilitat nadalenca

Avui ha estat un dia de Nadal peculiar per diversos motius. Un d’ells, per la mobilitat.

Diverses circumstàncies ens han anat endarrerint i hem sortit més tard del què era recomanable, per anar a casa ma germana a fer el dinar en família, tal i com prescriu la tradició. Però el dia s’ha complicat. Primer la pluja. Ja se sap, quan plou les carreteres s’omplen més del normal i el trànsit pot ser caòtic. Després l’hora, tard com anàvem, hem trobat mig Catalunya ficada a la C-58 direcció a la gran ciutat disposada a devorar els torrons típics de l’època nadalenca. I, per acabar-ho d’adobar, un accident que ha fet de tap just quan l’autopista és més estreta.

Ja us podeu imaginar l’embús monumental que s’ha creat. Set quilòmetres de cua, segons he sentit. Allà, tots atrapadets. I a mesura avances veus dos enormes rètols lluminosos que anuncien: “Carril Bus-VAO Tancat”.

Genial! L’obra faraònica que va costar una morterada està allà, buida, solitària, amb les barreres baixades mentre centenars, o milers, de vehicles es dirigeixen a la Meridiana en processió. No pots evitar mirar la infraestructura amb una certa ràbia. Si no hi pots passar amb un mínim de passatgers al cotxe, avui no hi ha autobusos que portin ningú, no la obren quan hi ha un moviment de vehicles superior al normal, un dia com el de Nadal que qui més qui menys va a emprenyar al cunyat en nom de la tradició... Es pot saber per a què carai serveix l’andròmina? Per acabar-ho d’adobar, per millorar la mobilitat, les ments pensants d’aquest país posen el preu del transport públic a nivells estratosfèrics, fent més atractives les curses de muntanya que agafar el metro. I si parlem del tren, és per posar-se a plorar. Tenim línies que han millorat en deu minuts el temps del recorregut que feien al segle XIX. Tot un rècord Guiness .

I amb un panorama així, et trobes una ciutat plena de zones blaves, zones verdes, zones liles i conductors negres, perquè és impossible aparcar sense jugar a la ruleta russa amb la grua municipal, patint mentre t’empasses els torrons un dia de Nadal plujós i un pèl caòtic.

En fi, us agraeixo que us hagueu molestat a entrar a aquí i llegir aquest post, i us desitjo un molt Bon Nadal i Bones Festes!