Escarni

Darrerament s’ha posat de moda una paraula gairebé oblidada del nostre vocabulari, l’escarni. Tot i que inicialment té connotacions burlesques, aquesta paraula s’ha adoptat per definir les accions que estan duent a terme la gent de la Plataforma d’Afectats per l’Hipoteca (PAH), fent envermellir a la porta de casa a polítics que es van comprometre a tirar endavant una iniciativa legislativa popular i que, tal i com sortirà del congrés dels diputats, no la coneixerà ni la plataforma que la va parir.

Doncs, exactament no sé perquè, en castellà a l’escarni li han dit “escrache” paraula d’origen argentí, pel què he pogut esbrinar, que fa referència al tipus d’accions que duen a terme la gent de la PAH.

El més sorprenent de l’assumpte és que, a tots els mitjans de comunicació catalanoparlants, especialment els audiovisuals, cada cop que s’esmenta l’escarni, immediatament fan la traducció-aclariment “escrache”. Si us hi fixeu, veureu que és sistemàtic.

Curiós país aquest en què, per entendre’ns, ens haguem de traduir les nostres pròpies paraules.

L'apocalipsi

Darrerament he pogut comprovar que el tema apocalíptic està molt en boga. Fa quatre dies estavem tots emocionats perquè s’havia d’acabar el món el 21 del 12 del 2012 i aquí estem, quina decepció! 

Aprofitant aquesta paranoia col·lectiva, Hollywood ens obsequia amb tota mena de produccions, tant als cines com a la tele, de temàtica post-nuclear, post-apocalíptica o post-invasions alienígenes (com si no en tinguéssim prou amb la crisi) on els protagonistes, persones honrades i pacífiques abans de la desgràcia planetària, han esdevingut comandos que deixen a Rambo i els G.I. Joe en una colla de nenetes cridaneres. I nosaltres, que ens identifiquem amb aquests súper-supervivents, perquè es clar, no serem del 99,99% de la població mundial que l’ha palmat estúpidament! Veiem excitats com campen pel món per salvar el què queda de civilització.

En recordo un parell que he vist recentment a la tele. 

L’un, un bon home que viatjava per dur una Bíblia a no sé quin lloc per salvar-la de la seva desaparició, i on els dolents l’emprenien a trets amb qui fes falta per aconseguir el llibre en qüestió. El paio s’hi enfrontava amb una espasa que tallava més que una Gilette acabada de sortir de fàbrica, i es carregava gairebé tothom excepte el dolent, que palmava mísserament veient que li havien pres el pèl. L’altra, una noia de la sèrie The Walking Dead que, amb una katana xulíssima, tallava a rodanxes no sé quants zombies i algun que altre incaut que se li apropava per fotre-li un tret al cap.

Com si no hi hagués prou, avui mentre esmorzava, m’explicava una companya de feina que es va trobar una dona que li va explicar que els extraterrestres estan entre nosaltres i estan envaint la Terra. Es veu que cada any desapareixen a Espanya 7000 persones i que ningú no diu res. Jo he pensat que fotien el camp a d’altres països a buscar-se la vida, perquè aquí... També que els xips dels ordinadors estan fets de no sé quin material extraterrestre que no hi ha a la Terra (voleu dir que el silici és tan difícil de trobar?). També que havien fet un pacte amb els americans (aquesta ha vist Men in Black!!). Entre d’altres bestieses.

Però veient com es desenvolupen aquesta mena d'esdeveniments,  de tot plegat n’he tret una conclusió ben clara: Per si passa alguna cosa, necessito una katana!

Frankenstein 2.0

Avui, mentre remenava els llibres i articles d’història medieval, sonava la ràdio de fons. En un moment donat, s’han posat a parlar de tecnologia. Entre les coses han comentat la invenció, i proper llençament al mercat, d'uns auriculars que poden captar les ones cerebrals de tal manera que el dispositiu que tinguis connectat per sentir música, agafaria la llista de cançons més adients per al teu estat d’ànim d’aquell moment.

La conversa ha anat derivant en les possibilitats que suposa el fet que un aparell ens pugui llegir la ment fins arribar al punt de comentar la predicció d’un dels gurús del món de la tecnologia (ara tenim gurús per a tot),  pronosticant que, en uns vint anys, qui no tingui el seu cervell copiat en un disc dur, serà una mena de pària tecnològic. Això combinat amb la possibilitat de la clonació ens portaria a una mena de vida eterna on, a còpia de d’anar guardant la nostra ment en un llapis de memòria i anar fabricant versions biològiques d’un mateix (i ja posats, millorades que si no, no té gràcia), aniríem vivint fins que el planeta peti, que tal com anem, no serà gaire enllà.

Digueu-me pària tecnològic, però jo no li veig la gràcia a fer una còpia del meu cervell en un ordinador. 

Per a què serviria? Per tenir una conversa interessantíssima amb mi mateix? Per descobrir que tinc tota mena de manies i defectes i, a sobre, vistos des de fora? Déu meu, quin horror! Però el més important d’això, és que en el moment que faltés l’original, de què punyetes serveix la còpia? Bé, pels qui es queden, per fer-los companyia, cosa que pot portar a situacions d’allò més malaltisses. Però per a qui se’n va a l’altre barri, perquè en això consisteix la cosa, de què li serveix? Una còpia no és l’original i l’única manera de conservar-lo és allargant aquesta història de ciència ficció, començar a parlar de transplantaments de cervell en clons de nosaltres mateixos...

Buf, això ja comença a semblar la versió 2.0 de Frankenstein. Quin mal rotllo!

L'ofici més difícil

Tot i que mires d’anar-te fent a la idea, perquè saps la notícia amb suficient antelació i, de fet, ho has buscat conscientment, mai no saps exactament on t’estàs ficant.

I un dia arriba aquella coseta menuda que et canvia la vida per sempre. Te’l mires, i no saps ni com agafar-lo. Plora, no et deixa dormir, l’has de canviar, banyar, vestir, passejar... I va creixent. I aprèn. Comença a caminar i a tu et toca córrer. Comença a parlar, i hi ha vegades que no calla ni sota l’aigua. Fa preguntes que no saps com respondre, trenca coses que et semblaven intocables i fica els dits en llocs perillosos. No hi ha manera que faci servir la forquilla com toca i el tovalló no cal, per això està la samarreta! Agafa enrabiades absurdes que et treuen de polleguera. Això, quan no et toca expressament els nassos per treure’t de polleguera. Li expliques com ha de fer les coses, com s’ha de vestir, com s’ha de comportar i de vegades, fins i tot et fa cas.

Després d’obligar-te a jugar tota la tarda a cavallers, a muntar puzles, o a dibuixar... arriba el vespre, i s’estira sobre teu per mirar una estoneta els dibuixos. T’ajuda a fer l’amanida per sopar i es menja la meitat dels ingredients abans de posar-los al bol. I aquell plat que ja s’ha menjat centenars de vegades, avui, no li agrada. I després toca la batalla dels vespres perquè es renti les dents i seguir el ritual per anar a dormir. I llavors et demana, abans d’anar a dormir, “em llegeixes un conte?” amb aquella veueta d’àngel que treu quan sap que t’ha d’entendrir per aconseguir el què vol. I et recorda a quan  s’enreda entre les teves cames, perquè alguna cosa li fa vergonya o li fa por. O quan se’t queda mirant i, sense que t’ho esperis, et fa una abraçada que et desmunta.

Sense adonar-te, has canviat. Coses que no et feien ni fred ni calor o te les miraves molt de lluny, t’amoïnen. Tens problemes que no saps com solucionar i quan preguntes, les respostes no van més enllà de la bona intenció, perquè com els altres et diuen: “jo he fet això i m’ha funcionat” o “no m’ha funcionat” perquè cada nen, és diferent. Sigui com sigui, el de pare i el de mare, són els oficis més difícils.

Però tinc una cosa ben clara: Ara que hi estic ficat, no hi renunciaria per res del món!

Informar els desinformats

Això de la informació és molt curiós. Aquests darrers mesos, a la feina, he hagut de portar unes gestions que comportava contactar, literalment, amb centenars de persones. Conscient que hi ha processos complicats i que s’han d’explicar, he publicat documents al web del nostre servei, enviat correus informatius amb el detall dels passos a seguir, he contestat a desenes de trucades per aclarir els dubtes que, tot sovint, es produïen pel simple fet de no llegir-se la informació facilitada.

I  a mesura que han anat passant els dies, veient les preguntes que em feien, m’he adonat que tant se val publicar o no un document detallat amb la informació explicada perquè un nen de P3 la pugui entendre, perquè, senzillament, no se la llegeix ningú. I llavors et toca contestar a persones molt enfadades perquè ningú “no l’ha informat de res!”. O t’esbronquen, perquè un altre servei, d’una altra organització li ha dit una cosa diferent... Llavors, respires profundament, contes fins a 5  (no tens temps de fer-ho fins a 10), i li contestes que els problemes amb els altres, són cosa dels altres.

Al final, et qüestiones si no val més la pena, no dir res, i que els altres s'espavilin i si arriben, arriben i si no, no. I és que en un món on tot ha esdevingut entreteniment audiovisual, qualsevol text que tingui més de tres línies, ja no se’l llegeix ningú. Al final, haurem de penjar al YouTube vídeos de dibuixos animats explicant com s’ha de fer un tràmit al registre civil, perquè si donen un paper, la líen, segur!

Per fi

Per fi una mica d'aire fresc, una mica de llum, un pèl d'alegria.

Ahir es va viure a Barcelona una diada memorable. De ben segur que els llibres d'història en parlaran. Els fets que esdevinguin a partir d'ara, siguin els que siguin, només seran la conseqüència del que va passar al Passeig de Gràcia. Però el que no recolliran els llibres és l'ambient que s'hi respirava.

Per primer cop en quatre anys ben llargs, la gent va sortir al carrer amb un somriure als llavis, rient, amb el companyerisme com a sentiment comú. Jugant amb els nens, cantant, tocant tota mena de musiques, intercanviant paraules en tots els accents del país, amb esperança en un futur que ens mostren, dia si, dia també, negre, tenebrós. La gent va sortir al carrer amb il·lusió, la de poder canviar alguna cosa, la d'estar fent quelcom important, per a ells, per als seus fills, per als seus amics, per als seus veïns. Il·lusió per canviar el negre horitzó que ens presenta la quotidianitat. Sortien a cridar en favor d'alguna cosa i no en contra, no per defensar-se, sinó per afirmar-se. Invocaven un somni, oblidant el malson.

Per fi, la il·lusió, per unes hores, es va apoderar del carrer. Que no decaigui.

Curts de gambals

A aquest país li falta un pla, o algú amb una brúixola o senzillament algú que sàpiga què es fa i que no sigui curt de gambals. Bé de fet amb que tingués la boqueta tancada i no digués bajanades, n'hi hauria prou. M'explicaré.

Darrerament, el popular partit que té a bé dirigir els destins d'aquest gran país anomenat Espanya, per boca de diversos diputats i ministres, ens han regalat una sèrie de perles estiuenques que de ben segur han estat la principal causa de les onades de calor, i ens han fet tenir engegat l'aire condicionat a tot drap 24 hores al dia o ens han fet venir ganes de romandre submergits a la piscina, o el fons del mar, per fugir-ne, de la calor i de les seves carallotades.

Per una banda la ministra de treball que es diu Fàtima, com la Mare de Déu, en un clar missatge als aturats perquè preguin per no perdre l'esperança, ens posa com a exemple qui no pot rebre el magnífic ajut de quatre-cents euros al mes: Una parella que entre els dos cobrin vuit mil Euros mensuals, els fills, ni que hi tinguin dret, si viuen amb ells “evidentment”(!) no poden accedir a aquest ajut. Un ajut que, en el cas de tenir dues persones a càrrec (llegeixi's fills o progenitors) es veu incrementat per la quantitat de... tatxan tatxan!! cinquanta euros. És a dir, que pel què sembla una persona es pot mantenir amb vint-i-cinc euros mensuals i la resta, és per anar de tapes i festes diverses. Ei, però si tens una almoina de qualsevol altra administració o organisme, res de res, per accedir-hi s’ha d’obtenir un certificat de pobresa de solemnitat.

D'altra banda tenim un sacrificat diputat que, pobrissó ell, "las pasa canutas" amb el miserable sou de cinc mil cent euros mensuals que obté amb la seva feina de diputat. Perquè què es pot fer amb cinc mil euros al mes? Es veu que no dóna ni per a pipes! De fet, jo no els he vist mai junts i no sé quanta de la gent que conec ho ha fet. I no sé vosaltres, però personalment no conec cap parella que entre els dos facin un calaix mensual de vuit mil euros, serà que no em moc pel barri apropiat. 

En fi, que vivim en un país on els que manen parteixen de la premissa que els aturats són una colla de ganduls que volen viure “del cuento” i la resta una colla d’aprofitats que volen “chupar del bote”, com ells vaja. Una gent que en sa vida sabrà que és passar el mes amb quatre-cents euros, dient a persones que probablement no veuran mai vuit mil euros junts, que han de sobreviure amb el que els primers es gasten en un pica-pica. Una gent que davant la debacle econòmica, social i política que viu el país que governen, pretenen la comprensió i la llàstima dels seus administrats, exhibint sous que freguen l’insult per a la resta de mortals (que no ho serien si fessis quelcom de profit), immersos en una mena d'olla de grills que ens fa pensar més en la locomotora dels germans Marx (si, allò de: ¡Es la guerra! ¡Traed madera! ¡Más madera!) que en un maquinista que segueix una via amb una destinació concreta.

En fi, que en aquest gran país anomenat Espanya, el que sobren, són els curts de gambals i principalment els que es pensen que el món és com ells es pensen que és i no el que hi ha al carrer.

PD: Que consti el meu gran respecte als Germans Marx i a la seva important aportació al món de l'humor i de la crítica cínica.