Curts de gambals

A aquest país li falta un pla, o algú amb una brúixola o senzillament algú que sàpiga què es fa i que no sigui curt de gambals. Bé de fet amb que tingués la boqueta tancada i no digués bajanades, n'hi hauria prou. M'explicaré.

Darrerament, el popular partit que té a bé dirigir els destins d'aquest gran país anomenat Espanya, per boca de diversos diputats i ministres, ens han regalat una sèrie de perles estiuenques que de ben segur han estat la principal causa de les onades de calor, i ens han fet tenir engegat l'aire condicionat a tot drap 24 hores al dia o ens han fet venir ganes de romandre submergits a la piscina, o el fons del mar, per fugir-ne, de la calor i de les seves carallotades.

Per una banda la ministra de treball que es diu Fàtima, com la Mare de Déu, en un clar missatge als aturats perquè preguin per no perdre l'esperança, ens posa com a exemple qui no pot rebre el magnífic ajut de quatre-cents euros al mes: Una parella que entre els dos cobrin vuit mil Euros mensuals, els fills, ni que hi tinguin dret, si viuen amb ells “evidentment”(!) no poden accedir a aquest ajut. Un ajut que, en el cas de tenir dues persones a càrrec (llegeixi's fills o progenitors) es veu incrementat per la quantitat de... tatxan tatxan!! cinquanta euros. És a dir, que pel què sembla una persona es pot mantenir amb vint-i-cinc euros mensuals i la resta, és per anar de tapes i festes diverses. Ei, però si tens una almoina de qualsevol altra administració o organisme, res de res, per accedir-hi s’ha d’obtenir un certificat de pobresa de solemnitat.

D'altra banda tenim un sacrificat diputat que, pobrissó ell, "las pasa canutas" amb el miserable sou de cinc mil cent euros mensuals que obté amb la seva feina de diputat. Perquè què es pot fer amb cinc mil euros al mes? Es veu que no dóna ni per a pipes! De fet, jo no els he vist mai junts i no sé quanta de la gent que conec ho ha fet. I no sé vosaltres, però personalment no conec cap parella que entre els dos facin un calaix mensual de vuit mil euros, serà que no em moc pel barri apropiat. 

En fi, que vivim en un país on els que manen parteixen de la premissa que els aturats són una colla de ganduls que volen viure “del cuento” i la resta una colla d’aprofitats que volen “chupar del bote”, com ells vaja. Una gent que en sa vida sabrà que és passar el mes amb quatre-cents euros, dient a persones que probablement no veuran mai vuit mil euros junts, que han de sobreviure amb el que els primers es gasten en un pica-pica. Una gent que davant la debacle econòmica, social i política que viu el país que governen, pretenen la comprensió i la llàstima dels seus administrats, exhibint sous que freguen l’insult per a la resta de mortals (que no ho serien si fessis quelcom de profit), immersos en una mena d'olla de grills que ens fa pensar més en la locomotora dels germans Marx (si, allò de: ¡Es la guerra! ¡Traed madera! ¡Más madera!) que en un maquinista que segueix una via amb una destinació concreta.

En fi, que en aquest gran país anomenat Espanya, el que sobren, són els curts de gambals i principalment els que es pensen que el món és com ells es pensen que és i no el que hi ha al carrer.

PD: Que consti el meu gran respecte als Germans Marx i a la seva important aportació al món de l'humor i de la crítica cínica. 

A la terra dels Huns

Quan viatges per Europa, un dels comentaris habituals és com ens meravella l’alt grau de civilització que es gasta Pirineus enllà. Carrers netíssim, bicicletes que es deixen al carrer sense que calgui estacar-les enlloc perquè ningú no les robarà; transports públics sense barreres perquè ningú no es cola, tothom és extremament educat... Ens sorprèn que la gent parli a tot arreu com si estiguessin en biblioteques, ni als bars aixequen la veu. I sempre arribem a la mateixa conclusió: Europa s’acaba als Pirineus i els mediterranis som una colla d’incivilitzats que encara ens cal aprendre molt: anàrquics, força incívics, amb certa tendència a la cleptomania, practicants d’una picaresca que fa inviable qualsevol servei públic i convençuts practicants del “tonto l’últim” que, ben mirat, ens fa tontos a tots...

I quan ja tens el convenciment que el món es divideix entre civilitzat i mediterrani, sents a les notícies que a Catalunya, declarada terra antitaurina, encara s’organitzen curses de braus per a turistes europeus assedegats d’espectacles primaris. Que a Anglaterra comencen campanyes per evitar la pràctica del “balconing”, bonic esport de risc consistent en saltar de balcó en balcó de l’hotel o, en la seva versió aquàtica, saltar del balcó d’un setè pis a la piscina. Que els nostres il·lustres visitants s’engaten fins l’absurd provocant tota mena d’aldarulls, crits, pixen pels racons, llencen papers al terra, llaunes i cigarretes, s’enfoten de les normes i de l’autoritat corresponent, perquè impera el sentiment d’estar visitant un parc temàtic i no una ciutat europea... just allò que al seu país és impensable.

I es que a la terra dels Huns, on no hi ha llei o, si més no, per als Altres no hi ha l’obligació de complir-la, els éssers més civilitzats de la terra es retroben amb la seva humanitat més vulgar i primària, convertint-se en els salvatges que no poden ser a casa perquè està mal vist, perquè a casa s’ha de ser, sobre tot, civilitzat.

Vigilant el paradís

Amb moltes ganes i un cert risc per a les meves finances, m’enduc el nen a EuroDisney. Penso que per ser l’únic viatge que podré fer aquest estiu, és una bona opció per regalar-li una mica de fantasia i il·lusió. Amb tot els nens, es tracta d’una empresa conjunta amb una amiga i els seus fills, no saben on van.

Arribada a EuroDisney i no pots fer altra cosa que meravellar-te. És espectacular, pensat fins l’últim detall i un viatge a la infància ple de referents d’un imaginari que ha esdevingut més que col·lectiu, global.

Superat el primer dia de visita, cansats i amarats fantasia convertida en realitat, en sortir del parc, em trobo amb unes presències inesperades: tres soldats amb roba de camuflatge, boines i guants negres i el seu fusell penjant del pit. I aquests, no són de joguina. Caminen tranquil·lament al llarg del passeig inacabable que du a l’aparcament. No és una presència casual, a l’endemà en compto sis. Més endavant, sota la Torre Eiffel, tres soldats més vigilen la cua llarguíssima pels qui volem veure París des del privilegi de la seva alçada. Pel què sembla la presència d’aquells tres homes, vestits per assaltar una posició enemiga en qualsevol moment, no fa ni fred ni calor a la gent que espera pacientment el seu torn per pujar al més famós monument parisenc.

 

Llavors m’adono que el meu neguit té l’origen en el fet que provinc d’unes terres amb una llarga tradició colpista i repressora, on l’exèrcit ha estat tradicionalment poc amic del poble, molt lluny de la visió que puguin tenir en altres països amb una important trajectòria democràtica. Això fa que la visió d’aquests homes, al costat d’un paradís de records infantils esdevingui, com a mínim, inquietant.

Incidents inevitables

De vegades, per molt que t'esforcis, les coses no surten bé del tot. Llavors has d'apel·lar a la comprensió dels qui t'envolten.

Però quan et trobes amb algú que, malgrat totes les raons i explicacions, vol veure una mala intenció, no pots fer-hi res. Essencialment, perquè no ho vol veure. Prefereix pensar que has fet les coses malament amb mala fe, perquè li convé creure-ho. La confusió, la descoordinació, els elements fortuïts que han provocat el petit desastre, no són excusa. O sí que ho són, l'excusa perfecta per acusar-te d'allò que et volen acusar.

Aquesta és d'aquelles coses inevitables que ens trobem a la vida, que esperem que els altres entenguin i, si convé, disculpin, però que sense aquesta voluntat esdevenen incidents que no porten enlloc i, de vegades, provoquen molta tristor.

Espècies aquàtiques

Com qualsevol altra activitat humana, això de practicar la natació té les seves peculiaritats i els seus personatges.

D’una banda tenim la invasió de cursets de totes mides, edats i modalitats que ocupen totes les piscines fins a límits insospitats, deixant per als socis uns pocs carrils on amuntegar-se i barallar-se per fer un parell de braçades en condicions. També estan les classes d’aiguagim, on no menys de quaranta persones no paren de moure’s al ritme d’una música estrident i els crits de la monitora de torn. Si no ho heu provat mai, nedar quan a la mateixa piscina estan fent una classe d’aquestes es converteix en tot un entrenament de supervivència en cas naufragi en alta mar i en mig d’un temporal. No us podeu imaginar l’onatge que provoquen! Arribes a la vora i dónes gràcies a Déu!

Després tenim els diferents personatges: el triatleta, que neda com si li anés la vida en la tasca, i molts cops amb tota mena d’andròmines per ajudar-lo a millorar la tècnica i els resultats. També està el “catxalot”, aquell personatge, tant masculí com femení, que al marge de la seva massa corporal és capaç de buidar la piscina entre xipollejos desorganitzats que simulen els moviments de la natació (també tenim la subespècie “balenó” que és la versió infantil del “catxalot”). Una altra espècie són els “assalta-carrils”, aquests són especialistes en aparèixer del no-res topant contra tu i, en molts casos, esbroncant-te perquè no mires per on vas. Com si tinguessis ulls al clatell! Per norma general, aquests tenen ja una certa edat i n’hi ha amb molta mala llet: com s’atreveix un “nano” a molestar-lo a ell/ella que està fent els seus exercicis de recuperació per als qual és imprescindible un carril sencer i la meitat e l’altre!

La sort és que en aquests dies estiuencs, molta d’aquesta fauna es desplaça a altres hàbitats i, amb una mica de sort, pots trobar un carril on poder fer unes piscinetes on posar a to l’esquena malgirbada que t’ha tocat carregar.

 

I que consti, jo no estic en cap de les espècies descrites, per descomptat. Igual formo part d’alguna altra que potser encara està en estudi i pendent de catalogació... Us mantindré informats.

Spinning

Avui, aprofitant el règim de semillibertat que em permet el fet de ho haver d'estudiar, he fet una classe d’spinning. I ho confesso, m’ha costat seguir-la. No, no ha estat per la meva condició física, encara em puc permetre aguantar una classe d’aquesta modernitat tecno-musical convertida en esport. Ni per la calor horrorosa que ha fet avui, la sala tenia aire condicionat, imprescindible per suportar la classe. Ha estat pel monitor.

En el moment que ha engegat la música, les seves paraules han esdevingut un encadenament de sons incomprensibles que m’ha estat impossible desxifrar. Havia de seguir la classe imitant als altres que, pel què sembla, si que l’entenien o senzillament es limitaven a imitar al monitor en les seves accions.

Ha estat una successió de “aa aun ben oort i un més” o “..fem ..xada uauant itme àpid”, també alguna cosa així com “braços... força a les cames... pujada...” i alguna cosa més que ha estat indesxifrable per a mi. La veritat és que entre la música, anar pedalant, esbufegant i, de vegades, traient el fetge per la boca, no s’està com per fer exercicis d’audició fina.

En fi, que al final m’he hagut d’aguantar el riure quan m’han vingut al cap uns dibuixos animats que mira el meu fill. Es diuen “Walter i Tandoori” on un personatge d’orelles vermelles parla amb veu cridanera, però en una mena de parlar incomprensible, igual que el monitor d’spinning

Temps d'estiu

Han estat uns mesos durs, difícils. Molts treballs a la universitat, poc temps i molta pressa. Un atabalament continu a la feina enmig d’un context social i econòmic cada cop més complicat i enrarit. I quan s’han acabat aquests mesos de gran intensitat, arriba el defalliment. Sense ganes de pensar ni de fer res, només d’oblidar-se per uns dies de tot i reprendre un ritme més amistós. Recuperar el temps perdut en altres racons de la vida i fer allò que s’anava esperant.

Pensant en que aquest espai estava abandonat, ple de pols i teranyines, però sense forces per treure el drap i fer dissabte. Ara, gairebé un més després de la tempesta, trec el drap aprofitant la bona temperatura, que hi haurà estones lliures entre hores mandroses plenes de calor que ens conviden malèvolament a practicar la peresa al sofà després del dinar. A fer un gelat al vespre, a remullar-nos a la piscina veient els nens jugant i traient-nos la fredor de l’aigua amb la calor del sol d’estiu. A llegir, mirar pel·lícules, passejar... Amb ganes de vacances, de la universitat, de la feina, i dels telenotícies...