Lliçons d'Escòcia

El passat 18 de setembre va ser una data que, des de Catalunya, vam viure amb l’emoció del què podria esdevenir l’obertura d’un camí cap al reconeixement de les nacions sense estat d’Europa o, si més no, el reconeixement del dret a expressar lliurement la voluntat de pertànyer, o no, a un estat més gran.

Com hem sentit mil vegades, el Regne Unit no és Espanya, ni Escòcia és Catalunya ni Rajoy és Cameron, però amb la distància ens donen uns quants dies de l’esdeveniment, ja en podem treure alguna conclusió del que suposa un procés com el viscut a Escòcia i que estem vivint a Catalunya.

Davant l’avanç significatiu al “Sí” escocès, el govern de Londres no va escatimar esforços per atraure els indecisos escocesos que podien decantar la balança. Els van enviar missatges d’amor dient-los com se’ls estimaven i com els enyorarien si marxaven. També els van explicar en debats oberts els desavantatges d’una ruptura. Van parlar, els van prometre més autogovern i major autonomia financera i, en definitiva, van seduir i persuadir a una part dels votants perquè es decantessin per romandre al Regne Unit.

Fins aquí no podem fer altra cosa que expressar la nostra enveja sana pel procés escrupolosament democràtic viscut allà. Un cop passada la votació, però, s’ha revelat el Mr. Hyde del govern britànic. Es veu que allò que havien promès, no era ben bé com ho havien dit, sinó una cosa semblant. Era com una proposta sense ser ben bé una promesa i que, és clar, aquestes coses s’han de pensar amb calma. Per què, és clar, ara anglesos, gal·lesos i nordirlandesos tenen gelos i no es pot tenir la parentel·la emprenyada. Així que han plantejat la versió britànica d’una recepta ben coneguda per nosaltres: te per a tothom. Us sona? Aquella recepta fantàstica que pretén que aquells que volen una cosa per a ells, per art de màgia i d’enveja, es multipliqui per cinc o per disset, tan se val. La qüestió es diluir la proposta fins deixar-la en un no res i allò que havia de costar deu, que costi cent setanta i al final la conclusió és que el sistema és inviable i, per tant, el millor és liquidar-lo més o menys dissimuladament.

I quan encara no han passat dos mesos de la votació, ja se’n parla, a Escòcia, de muntar un altre referèndum en veure que el govern britànic els ha aixecat el kilt de mala manera.

Un cop vist el què ha passat per allà a la Mar de Nord i tornant a la Mediterrània, pensem en com pot anar la cosa, tenint en compte que NO volen que votem, perquè segons el govern espanyol NO tenim dret a decidir com volem viure; NO podem organitzar consultes on els que estan a favor del NO tampoc NO podran votar. Una cosa que ens han deixat molt clara és que nosaltres NO som iguals a la resta d’espanyols. En aquest punt impera aquella doctrina que diu “o juguem tots, o punxem la pilota” i com que ells no volen jugar, doncs no pot jugar ningú, ni que la pilota sigui nostra...

I vist el panorama que hi ha a la Península, si un govern de llarga tradició democràtica com el britànic, ha fet el triler amb els escocesos, què pot arribar a fer un govern com l’espanyol? El resultat del proper 9N i de qualsevol altra votació, de costellada o no, vinculada amb el procés endegat a Catalunya ha de donar, a la força, un resultat suficient perquè als que corren per la Moncloa se’ls encongeixi alguna cosa sota els pantalons, perquè si no, si el resultat va aclaparadorament en contra els independentistes, agafeu-vos, perquè el més lleu serà que ens treguin l’autonomia.

Però malgrat tot, el què tenim ara molt a favor és que en cap moment no s’han cregut que fóssim capaços d’arribar fins on hem arribat. El 2010 es van pensar que era una demostració d’allò que es coneix com “el català emprenyat” que no val per a res. El 2012 que era una febrada passatgera. El 2013 érem una colla de babaus abduïts per la voluntat d’Artur Mas. I al 2014,  després de sentir mil vegades allò de la llei i de la constitució, que com argument és d’allò més suat i avorrit (i fals), voregem el feixisme-filo-terrorista i podem provocar la desaparició del planeta Terra si ens separem d’Espanya.

Arribats a aquest punt, ens trobem amb què aquest és un camí sense marxa enrere. Malgrat els resultats que puguin sortir el 9N, o en d'altres votacions,  res no tornarà a ser igual, s'aconsegueixi la independència o no. I vist que el món per primer cop sembla que sent algun soroll que li fa girar els ulls mandrosos cap a nosaltres, ara allò de Catalans want to vote, s’ha quedat curt. Davant l'actitud obstruccionista del govern espanyol que ens ha portat a la situació en què ens trobem, el més correcte, en vistes del què pot passar el proper 9 de novembre, el què hem de dir a al món és que malgrat tot:

Catalans decide to vote!

Paraules devaluades

El fenomen no és nou, de fet ja fa temps que produeix. I de tan habitual, ja ni ens n’adonem. En el món de la comunicació, l’impacte és la meitat del missatge, per insubstancial que sigui, així que s’ha de buscar la manera que es faci cas a una notícia, una declaració o un esdeveniment. És per això que les notícies s’omplen de qualificatius grandiloqüents per donar importància a qualsevol cosa que, en moltes ocasions, no la té. S’omple de transcendència fets singulars, sí, però que tampoc suposen un abans i un després de res, ni tan sols en el camp en què s’ha produït.

Això ens porta a un abaratiment del llenguatge. Els termes, si els fem servir molt, si els gastem, perden la força i el significat que representen i al final queden buits de contingut. Una de les víctimes que més pateix aquest fenomen és el terme “històric”. Que un jugador de futbol marca una pila de gols això esdevé “històric”. Que determinat polític fa això o allò altre, dia històric. Com històric és el dia que uns laboratoris han trobat un material que potser, amb una mica de sort, d'aquí deu anys, possiblement obrin el camí per trobar una aplicació que podria... De fet diria que no hi ha dia que no sigui històric, per al món de l’esport, de la política, de la ciència, de la botànica o de la moda, és igual. És com allò dels dies internacionals, ja n’hi ha tants que quan es cita “el dia internacional de" s’ha de posar tot de guionets i començar a recitat, de la infància, de la cultura, de la poma golden, de..., perquè ja tenim més dies internacionals que dies té l’any. I ara, els mitjans de comunicació, ens estan omplint de dies i fites històriques a cor què vols.

Però hi ha devaluacions perilloses. Fa massa i amb massa facilitat que en aquest país anomenat Espanya, que els nazisme i el feixisme ha esdevingut termes llancívols que s’empren amb una lleugeresa que espanta. De fet, polítics i opinadors de tots signes i condicions acusen els seus adversaris de emprar mètodes o idees pròpies del règim franquista amb aquella alegria que caracteritza la irresponsabilitat. Aquest és un país on pots anar a la presó per exhibir una estelada, però  les banderes preconstitucionals són tractades com una curiositat folklòrica. Vivim immersos en una “reductio ad Hitlerum” constant que ha fet perdre el valor real d’aquests termes. 

Nazi, cal recordar, és aquell que es creu amb dret a anihilar qualsevol persona que sigui d’una “raça inferior” o que no pensi que el seu, ha de ser el poble que domini el món, i si cal assassinar milions de persones, es fa i punt. El franquisme, va ser un sistema fonamentat en un terror permanent on el revanxisme, la venjança personal, la persecució d’idees i cultures estava a l’ordre del dia i era la política del règim. Una política que no només no ha estat condemnada per molts dels que s’autoanomenen demòcrates, sinó que esquiven la qüestió dient allò de “els rojos també van ser molt dolents”, com si les malvestats d’uns justifiquessin 40 anys de repressió i milers de morts. Mentalitats que tenen com a un dels seus pilars bàsics la concepció de "amb mi o contra mi", l'opinió i la discrepància no tenen cabuda en una mentalitat que aspira a un odre basat en el terror.

És perillós, molt perillós, emprar paraules tan gruixudes des de les tribunes públiques atiant consciències amb els fets, aquest sí, històrics, que ens haurien de fer reflexionar molt seriosament sobre les coses que diem i que el fet d'emprar-los amb lleugeresa és un insult als milions de persones que van patir i morir les conseqüències del seu auge. I és lamentable voler establir paral·lelismes entre les reclamacions democràtiques de pobles i col·lectius, recordeu que els de la PAH també són, segons alguns, filo-feixistes. 

Aquest ús banal del terme és d'una demagògia que fa venir basques envoler establir paral·lelismes entre aquestes reclamacions legítimes i les trampes emprades per una colla de descerebrats que dur el món al caire de l’abisme en el nom d’una raça superior.

Educació d'elit

Tots els pares, en la mesura de les seves possibilitats, intenten que els seus fills tinguin la millor educació possible, fins al punt de sacrificar petits luxes familiars, i alguna necessitat, perquè la seva canalla tingui majors oportunitats en el seu futur.

Però els que tenen molts calés, que de fet acostumen a ser les “classes dominants”, no només faciliten la millor educació que es pot donar als infants, sinó que en el seu cas es converteix en una obligació. Llavors aquests nens i nenes van a col·legis de noms que, només de nomenar-los, esdevenen sinònim d’un alt coneixement d’idiomes i una formació exquisida pròpia de la seva classe i que ja ens agradaria que fos la nostra. Desenes de milers d’euros dedicades a la formació dels líders del futur. O potser no.

De fet, aquesta gent neixen amb les oportunitats que no tenim la majoria de mortals, però són incapaços, malgrat l’excelsa educació que han rebut, de fer res de bo. En honor a la veritat, s’ha de dir que durant un parell de segles, la noblesa occidental tenia per passatemps la ciència i la filosofia i van fer aportacions importants. Però això forma part d’un passat gloriós que difícilment tornarà.

Harvard, Cambridge, Òxford i altres noms de prestigi acadèmic mundial, han arribat on han arribat perquè, de sempre els que manaven hi enviaven els seus hereus i d’altra bada, per la seva capacitat de captar el talent allà on es trobi. És ben veritat que la majoria d’estudiants són gent amb calés i prou, però el fet que els pares col·locaran els seu cadell en els consells d’administració de les multinacionals més importants del món o dels gabinets de tota mena de governants, ja garanteix el prestigi de la institució. I com que són molt rics, però no tant tontos, xuclen el talent, que normalment neix de les classes on, o t’espaviles, o acabes cavant rases o plegant jerseis a preu de misèria hora, els donen accés a tot els que calgui a preu de nota estratosfèrica i els converteixen en un dels “seus”. Així demostren perquè són tan prestigiosos i els millors del món mundial.

Darrerament he llegit un parell d’articles que m’han cridat l’atenció al respecte. En un d'ells, un professor de Yale, nogensmenys, ha posat en evidència que aquests aspirants a milionari autosatisfet, no són més que “xais que fan el què els manen”. Mancats absolutament de tota iniciativa, incapaços de contradir res ni a ningú i l’única cosa que els preocupa és seguir el camí marcat i el què diran. La NASA, que a banda d’enviar coets arreu de la galàxia, també es fixa que passa per aquí, a ran de terra, treia un estudi en què explicava que les classes dirigents són les que provoquen les caigudes de les civilitzacions, donada la seva afició a l’immobilisme per salvaguardar els seus privilegis i que suposen la misèria de tothom.

Tot plegat coincideix amb un comentari que vaig sentir fa temps en què es deia que les classes altes de qualsevol societat, són el grup de gent més inútil que hi ha, no saben fer gairebé res, i han estat incapaços de fer res d'important per la humanitat, bé si, fer caure civilitzacions senceres, i fer-se amics de les noves classes dirigents per perpetuar-se en el seu estil de vida que els acomoda a ells i esclavitza als altres.

El pitjor de tot és que són la mena de persones que es passen la vida reclamant la meritocràcia com a forma de “selecció” social dels qui han de regir els destins dels altres i una “igualtat” d’oportunitats que els permet començar la cursa cinc-cents metres per davant dels altres, sempre i qual els altres vagin a peu i ells en cotxe. Pel què sembla, a banda de relacionar-se amb gent de la seva classe, que els donarà els contactes que els permetrà tenir una carrera brillant com a vicepresidents de ves a saber quina multinacional, no en treuen gaire profit d’una educació que en mans d’altres, podria arribar a ser la solució a gairebé totes les crisis mundials.

Oh, Escòcia!

El passat dimecres els escocesos van tenir la sort de poder votar, amb tota normalitat, el futur del seu país. Enveja sana dels que vivim en una mena de gàbia en què s’han convertit les lleis d’aquest país i la nul·la voluntat política de voler parlar d’allò que els incomoda. 

Coneguts els resultats, els partidaris del “Sí-Sí” i del “No-No”, amb una mena d’obsessió malaltissa, s’han llançat a fer tota mena de comparacions i extrapolacions i a portar els resultats d’aquell referèndum al seu molí. Deixaré a banda videovaloracions que són un autèntic insult a la intel·ligència del ciutadà mitjà. Està clar que els escocesos tenien, i tenen, els seus motius. De la mateixa manera que està clar que les condicions i els actors no tenen res a veure amb les que ens trobem a casa nostra.

El què també m’ha cridat l’atenció ha estat aquest sospir alleujat d’Europa: les borses han pujat, els mandataris d’arreu de la Unió s’han felicitat... perquè res no canvia! I això m’ha fet pensar que, més enllà de que si un poble té o no té dret a ser independent, a si hi ha o no uns drets com a ciutadans o com a poble, que en democràcia són difícils de discutir, el més important per als qui decideixen com es cau i com se surt d’una crisi que ha enviat milions de persones a la pobresa, és no alterar l’statu quo.

Llavors t’adones el què els fa por, no és la democràcia, no són les fronteres, el què els fa por és haver-se de trobar davant una sèrie de qüestions que no volen resoldre, perquè suposa haver de reorganitzar els equilibris polítics, econòmics i socials. Haver de repensar un món que tenen perfectament apamat i que ja els va bé que estigui com està i que els va tan bé. Està en mans dels pobles, grans o petits, independents o no, sacsejar aquesta concepció del món i treure l’economia i la política de conveniència del centre de les nostres vides i posar les persones al centre del debat.

Nosaltres encara no hem votat. Nosaltres encara podem alterar aquesta estructura feta a mida per a uns quants i començar un moviment on els pobles tinguin més veu que els bancs.

Votem?

Funcionaris

Cas 1: Entro a l’oficina i em rep un aparell que em pregunta què vull fer. Si vols fer això, pitja la A, per fer allò, la B; per fer allò altre, la C… I així fins la lletra I. Total que m’afegeixo al grup de persones que es miren espectants tota una filera de pantalles penjades per sobre dels seus caps que, entre torn i torn, mostra tota mena d’anuncis, per fer més passatgera l’estona. La gent pren paciència amb ressignació perquè no hi ha més remei  que esperar, perquè tornar un altre dia significa que, inevitablement, mitja hora més d’espera. Això no treu que hi hagi gent que, tal i com traspassa la porta del carrer, en veure el panorama, giri cua que té altres coses més importants a fer. Resultat: mitja hora llarga d’espera per resoldre una qüestió de deu minuts.

Cas 2: Truco a una altra oficina per resoldre un problema amb una targeta. La persona amb qui parlo em diuen que a la seva oficina no els consta que hi hagi problemes. Jo li explico que n’he tingut en dos dies diferents i que estic tenint problemes seriosos, perquè no puc utilitzar la targeta correctament. Em suggereix que m’hi passi en horari d’oficina. “perdoni - li responc - es que estic treballant i no m’hi puc apropar”. “Ah -  respon ella -, llavors no puc fer res” i és literalment el què fa, res. No es preocupa d’oferir alternatives, ni idees, ni contactes que em puguin ajudar. No fa res, i es queda tan ample. Total, el problema és meu, oi?

Cas 3: Truques per resoldre un problema amb un document. Expliques la teva història i exposes els teus dubtes. A l’altra banda del fil, perdó, ones telefòniques, una veu avorrida et fa mil preguntes i esperi…. Més preguntes, demana dades i esperi… I vas esperant, i llavors et contesten, i t`expliquen coses que ja saps, i intentes aclarir que el problema és un altre. Amb això has aconseguit que et passin amb una altra persona a qui li has d’explicar de nou i esperi… un moment… Perquè al final et reconeguin que ha estat una errada seva i que ja ho arreglaran el mes vinent. “COM!!?? Que el problema el tinc ara, escolti! Acabes cridant, cosa que tristament sempre funciona, perquè has passat de client pringat a client emprenyat i emprenyador. I cridant i emprenyant, t’arreglen el problema, una setmana més tard…

Ja ho sé, estàveu pensant en les oficines de la Generalitat, de l’ajuntament del vostre poble, de la seguretat social o de qualsevol altra administració pública. Doncs us equivoqueu. Tots tres casos corresponen a empreses privades. Grans empreses privades. D’aquelles que s’omplen la boca i la publicitat de servei al client, satisfació, de “parlem?” o “d’ajudar-nos en el nostre futur” o de salvar-nos dels mals tràngols, que per això els paguem. I et trobes que han esdevingut els nous amos de les vides de la gent. Abans ho era l’administració que et complicava la vida si no portaves el paper de torn amb els trenta segells que corresponien, ara són les grans multinacionals que no et presten serveis, et fan el favor de donar-te’l per una mòdica quantitat que farà que dormis tranquil.

Es tracta de treballadors que formen part d’una nova classe de funcionaris, dels que treballen en grans empreses les estructures de les quals els superen. Que en realitat no poden fer res per tu, i encara menys si això suposa algun tipus de molèstia per a l’empresa. Amb l’inconvenient de ser un personal prescindible en el moment que al consell d’administració de torn no li surtin els números que volen. L’ideal de qualsevol empresari, públic o privat.

Ai que us veig a venir! I els altres funcionaris? Siiiii, aquests que tenen la feina assegurada i no penquen i es passen el dia esmorzant…. Si, és veritat, existeixen, i els que treballen amb ells són els primers que els pateixen, però n’hi ha d’altres, molts d’altres, que tenen molt clar que donen un servei, que no fer un tràmit, pot suposar la diferència entre una solució o un problema molt gran per la persona en qüestió. Gent que, i sé que ara no us ho acabareu de creure, renuncia a gaudir d’una reducció de jornada aprofitant el centenar llarg d’hores extres ja fetes, perquè la falta de personal que les ha causat, provocaria endarreriments fins al col·lapse. A aquestes persones els preocupa la seva feina, que es faci bé i que la seva jornada hagi servit per donar solucions. Són els invisibles, aquells que pel fet de fer-ho bé, no compten. 

Vagi per a ells el meu petit reconeixement.

Felicitat a cullerades

Ha esdevingut una de les moltes obsessions de la nostra societat i, si se t’acudeix dir que no la trobes o no la gaudeixes, corres el risc d’esdevenir una mena de pària emocional.

Mai havia costat tant ni s’havia perseguit tant la felicitat com ara. I no serà per falta de recursos. Els centres comercials, esdevinguts temples del consum, on la felicitat es pot adquirir a preu d’outlet. Tota mena de tecnologia que ens l’apropa, i ens facilita els mitjans per gaudir de temps suficient per cultivar-la i un entorn motivadíssim, com nosaltres mateixos, per fer-la aflorar en qualsevol instant. Però pel què sembla, la cosa no és tan fàcil.

L’última tecnologia en telefonia i comunicacions, ens omple les pantalles dels sofisticadíssims dispositius amb tota mena de missatges, imatges i videos plens de conceptes evocadors que ens mostren com els altres són feliços, perquè els altres, no nosaltres, sempre són feliços. Les gestions per Internet ens faciliten l’obtenció de temps, que podem dedicar a allò que més ens agrada, després de fer allò que s’ha de fer i allò que convindria deixar enllestit, ah, i abans farem aquells encàrrecs que...

Tenim a l’abast tota mena de llibres plens de consells que ens ajudaran a trobar-la. Només cal que fem uns simples canvis a la nostra vida, tal i com expliquen  desenes d’autors especialitzats en el tema. N’hi ha, que han fet de la promoció de la infelicitat el seu negoci feliç. Si, si, no us confongueu. Hi ha autors famosíssims, que no paren de repetir-nos que si no som feliços és perquè no volem, que és culpa nostra o perquè no en sabem més. 

El fet que a la feina et collin i et toqui viure amb un salari miserable, no hi té res a veure; que mitja família estigui a l’atur no és excusa; que una persona estimada estigui malalta o l’hagin fet fora de casa, només és circumstancial; que qui més t’estimes t’abandoni, però seràs idiota, però si això és una oportunitat! No només pateixes sinó que, a més a més, ets idiota per fer-ho.

La veritat, és que el concepte de felicitat que s’està escampant mareja una mica. M’he trobat amb gent que de tanta felicitat que busquen, acaben en el ridícul etílic i, com no pot ser d’una altra manera, es confonen les coses.

Jo prefereixo tornar  a la base del que em van explicar que era la felicitat. Si, aquella definició antiga que diu que la felicitat són aquelles petites estones de plenitud que, quan t’adones que les tens, és que ja no hi són, fa un segon que s’han acabat. Tastets de la vida de la mida d’una cullereta de cafè, que deixen un regust indescriptiblement intens i únic. I els bons gourmets saben que les coses que són molt i molt bones s’han de prendre amb moderació, perquè si ens passéssim la vida menjant delícies a cullerades, ens acabarien venint basques. 

Així doncs potser, només potser, en comptes de perseguir la felicitat de forma compulsiva i malaltissa, fent veure que ens hem instal·lat en una felicitat que desprèn més angoixa que joia, el què hauríem de fer, dins les nostres possibilitats, és intentar tenir una bona vida que de ben segur ens regalarà valuosíssimes gotetes de felicitat.

Joc d'emocions

Recentment s’ha fet molt popular un vídeo on s’explicava que s’havia agafat a vint persones que no es coneixien prèviament entre elles, que es farien un petó dels de debò, dels de rosca i llengua, perquè ens entenguem, davant de la càmera.

El vídeo, de quatre minuts i escaig, comença amb la presentació de les parelles. El nerviosisme inicial per la situació i pel què estan a punt de fer davant la càmera. S’ha de reconèixer que té el seu encant, en part per aquest punt de transgressió implícita. On s’ha vist això de fer-se un petó de rosca amb algú que no coneixes absolutament de res? I més tenint en compte que no hi ha excuses etílico-festives pel mig.

La veritat és que es tracta d’un vídeo molt estimulant i les reaccions posteriors als diferents petons arrenquen un somriure i, perquè no dir-ho, un sentiment de tendresa que transmeten els protagonistes.

Com sempre, un fenomen d’aquest tipus, s’estén per la xarxa amb la velocitat dels “compartir” i “m’agrada” permet i en poc temps milions de persones l’havien vist. Els comentaris anaven tots en aquest sentit, maco, tendre, divertit... De fet, la idea desperta la part més emocional de l’ésser humà. Com a persones, ens agrada pensar que un dia, sense motiu aparent, ni raó lògica, et pots apropar a un altre ésser humà i unir-t’hi intensament compartint l’emoció d’un petó o d’una abraçada.

Però ves per on, a l’endemà del gran esclat a la xarxa te n’assabentes que tot plegat és un altre bluf. Els participants en el vídeo són actors i models i al darrera hi ha la campanya publicitària d’una marca de roba. Un cop sabuda la notícia, navegant per internet m’he trobat amb una frase demolidora: “True love is dead and everything is just a cynical plot to extract your money” El veritable amor és mort i tot plegat és una trama cínica per treure’t els calés .(http://www.independent.co.uk/).

Per la reacció de la gent davant vídeos com aquest i d’altres que corren per la xarxa com un crit per recuperar l’essència humana. Que utilitzen Internet per recordar-nos que som persones amb emocions i sentiments, hi veig les ànsies de retrobar allò que perdem en els trajectes que van de casa a la feina, de la feina als cursos d’anglès, dels cursos al gimnàs i d’allà a la resta d’obligacions que ens autoimposem. I de sobte, aquell petit oasis d’humanitat que t’ha arribat per les xarxes socials, és un miratge. Volen que perdem la fe en la humanitat? Potser les emocions no són productives, però potser si que són lucratives i per això les utilitzen? Tinc la impressió que per aquest camí aconseguiran extirpar-nos allò que ens fa persones i ens lliga als altres. Si perdem això, què ens quedarà?

Espero que, abans no perdem l’emoció per emocionar-nos, decidim deixar de comprar roba.