L'escletxa

De vegades tenim la sensació que aspirem a impossibles. Que allò que desitgem està fora del nostre abast o que les circumstàncies fan que no puguem arribar-hi: Ens n'allunyen, ens paralitzen i ens frustren. Sembla que allò que vols no pugui arribar mai.

Però un dia, no se sap com, ni exactament perquè, s'obre una escletxa al mur. I la veus de passada, a cua d'ull i en l'últim sospir, aprofites per ficar-hi un dit, la mà, el braç. I vas maniobrant per provar si és prou ample per a tu, per deixar-te passar a l'altra costat. És un espai petit, a estones no et deixa ni respirar i comences a creure que hauràs de tornar enrere per esperar una altra escletxa, una altra oportunitat. I sense saber com, t'adones que ja has passat a l'altre costat. Ho has aconseguit, l’has travessat, has arribat. I la satisfacció gairebé no es pot descriure. Passar aquella escletxa ha estat difícil, a voltes semblava impossible i ara te la mires des de l'altra banda i penses que no hi havia per a tant. Però l'has esperat anys, com altres que hi han volgut passar, però has sigut tu qui ho ha fet. Amb molt esforç, poc alè, molta esperança i amb la voluntat ferma a cada pas.

I ara, des de l'altra banda del mur et venen unes enormes ganes de seure en una gran butaca amb una copa de vi bo a la mà, i tot contemplant la petita escletxa, brindar pel teu èxit.

Qüestió de paraules

La importància del nom de les coses és coneguda des de ben antic. No en va tot un corrent filosòfic, el nominalisme, abundava sobre el tema.

Les paraules són realment importants. De vegades, no fem cas al fet de nomenar una cosa amb un nom o un altre, perquè “ja ens entenem”. Però hi ha gent, i la política n’està plena, que tenen molt clar que el nom fa la cosa, al contrari del que diu el saber popular.

Ja és costum habitual, trobar-nos amb polítics que a l’emigració li diuen “mobilitat internacional”, a la caiguda de l’activitat econòmica “creixement negatiu”, a la seva idea de país "el país real", al cinisme "coherència" i mil altres eufemismes que només volen ocultar la realitat. El nom, és tant important que al català ara, li han sortit germans bessons: el valencià i el lapao. I és que les paraules construeixen el nostre pensament, perquè és a través d’elles que pensem. Aquesta tècnica de camuflatge de la realitat ja la tenen molt apresa els publicistes, que a una simple corda per jugar a saltar, li diuen “Súper-power-clander”, li posen colorines i en venen cinquanta mil unitats. Ja ho deia l’inefable Goebbles, cap de la propaganda hitleriana: a còpia de repetir una mentida, es converteix en veritat.

Ara anem a l’altre extrem.

N’hi ha que defensen les “seves” paraules, les “seves” expressions amb una fidelitat envejable. Són els mateixos que no entenen que la gent no els segueixi. Estic pensant principalment dels sindicats. Mantenen les expressions del segle passat, o l’anterior, evoquen l’èpica d'una lluita obrera de fa desenes d’anys, en una època on les coses van per altres camins. I raó no els falta, però el discurs sona anacrònic, les paraules són d’una altra època, com les vagues que, malauradament, han esdevingut una eina poc útil, perquè el sistema ha après a pair-les sense problemes. De fet, l’economia d’ara no és l’economia de fa cinquanta anys i fer vaga no té el mateix impacte. Fer vaga és com la càrrega de la cavalleria polonesa contra les divisions panzer alemanyes: heroic, però poc efectiu.

I es que en el món que ens ha tocat viure hem d’aprendre a reivindicar les paraules, defensar les que són i les que han de ser. Canviar les que ens allunyen de la realitat i si cal, inventar-ne de noves per defensar el què és just, allò que als nostres avis i pares tants sacrificis els va costar i que ens estan prenent amb una voracitat i velocitat astoradores.

Necessitem defensar la realitat, el món que ens envolta i no el que s’inventen, dir les coses pel seu nom, apropar la realitat a la gent perquè se senti implicada i per fer-ho necessitem noves accions, noves idees i noves paraules.

Escarni

Darrerament s’ha posat de moda una paraula gairebé oblidada del nostre vocabulari, l’escarni. Tot i que inicialment té connotacions burlesques, aquesta paraula s’ha adoptat per definir les accions que estan duent a terme la gent de la Plataforma d’Afectats per l’Hipoteca (PAH), fent envermellir a la porta de casa a polítics que es van comprometre a tirar endavant una iniciativa legislativa popular i que, tal i com sortirà del congrés dels diputats, no la coneixerà ni la plataforma que la va parir.

Doncs, exactament no sé perquè, en castellà a l’escarni li han dit “escrache” paraula d’origen argentí, pel què he pogut esbrinar, que fa referència al tipus d’accions que duen a terme la gent de la PAH.

El més sorprenent de l’assumpte és que, a tots els mitjans de comunicació catalanoparlants, especialment els audiovisuals, cada cop que s’esmenta l’escarni, immediatament fan la traducció-aclariment “escrache”. Si us hi fixeu, veureu que és sistemàtic.

Curiós país aquest en què, per entendre’ns, ens haguem de traduir les nostres pròpies paraules.

L'apocalipsi

Darrerament he pogut comprovar que el tema apocalíptic està molt en boga. Fa quatre dies estavem tots emocionats perquè s’havia d’acabar el món el 21 del 12 del 2012 i aquí estem, quina decepció! 

Aprofitant aquesta paranoia col·lectiva, Hollywood ens obsequia amb tota mena de produccions, tant als cines com a la tele, de temàtica post-nuclear, post-apocalíptica o post-invasions alienígenes (com si no en tinguéssim prou amb la crisi) on els protagonistes, persones honrades i pacífiques abans de la desgràcia planetària, han esdevingut comandos que deixen a Rambo i els G.I. Joe en una colla de nenetes cridaneres. I nosaltres, que ens identifiquem amb aquests súper-supervivents, perquè es clar, no serem del 99,99% de la població mundial que l’ha palmat estúpidament! Veiem excitats com campen pel món per salvar el què queda de civilització.

En recordo un parell que he vist recentment a la tele. 

L’un, un bon home que viatjava per dur una Bíblia a no sé quin lloc per salvar-la de la seva desaparició, i on els dolents l’emprenien a trets amb qui fes falta per aconseguir el llibre en qüestió. El paio s’hi enfrontava amb una espasa que tallava més que una Gilette acabada de sortir de fàbrica, i es carregava gairebé tothom excepte el dolent, que palmava mísserament veient que li havien pres el pèl. L’altra, una noia de la sèrie The Walking Dead que, amb una katana xulíssima, tallava a rodanxes no sé quants zombies i algun que altre incaut que se li apropava per fotre-li un tret al cap.

Com si no hi hagués prou, avui mentre esmorzava, m’explicava una companya de feina que es va trobar una dona que li va explicar que els extraterrestres estan entre nosaltres i estan envaint la Terra. Es veu que cada any desapareixen a Espanya 7000 persones i que ningú no diu res. Jo he pensat que fotien el camp a d’altres països a buscar-se la vida, perquè aquí... També que els xips dels ordinadors estan fets de no sé quin material extraterrestre que no hi ha a la Terra (voleu dir que el silici és tan difícil de trobar?). També que havien fet un pacte amb els americans (aquesta ha vist Men in Black!!). Entre d’altres bestieses.

Però veient com es desenvolupen aquesta mena d'esdeveniments,  de tot plegat n’he tret una conclusió ben clara: Per si passa alguna cosa, necessito una katana!

Frankenstein 2.0

Avui, mentre remenava els llibres i articles d’història medieval, sonava la ràdio de fons. En un moment donat, s’han posat a parlar de tecnologia. Entre les coses han comentat la invenció, i proper llençament al mercat, d'uns auriculars que poden captar les ones cerebrals de tal manera que el dispositiu que tinguis connectat per sentir música, agafaria la llista de cançons més adients per al teu estat d’ànim d’aquell moment.

La conversa ha anat derivant en les possibilitats que suposa el fet que un aparell ens pugui llegir la ment fins arribar al punt de comentar la predicció d’un dels gurús del món de la tecnologia (ara tenim gurús per a tot),  pronosticant que, en uns vint anys, qui no tingui el seu cervell copiat en un disc dur, serà una mena de pària tecnològic. Això combinat amb la possibilitat de la clonació ens portaria a una mena de vida eterna on, a còpia de d’anar guardant la nostra ment en un llapis de memòria i anar fabricant versions biològiques d’un mateix (i ja posats, millorades que si no, no té gràcia), aniríem vivint fins que el planeta peti, que tal com anem, no serà gaire enllà.

Digueu-me pària tecnològic, però jo no li veig la gràcia a fer una còpia del meu cervell en un ordinador. 

Per a què serviria? Per tenir una conversa interessantíssima amb mi mateix? Per descobrir que tinc tota mena de manies i defectes i, a sobre, vistos des de fora? Déu meu, quin horror! Però el més important d’això, és que en el moment que faltés l’original, de què punyetes serveix la còpia? Bé, pels qui es queden, per fer-los companyia, cosa que pot portar a situacions d’allò més malaltisses. Però per a qui se’n va a l’altre barri, perquè en això consisteix la cosa, de què li serveix? Una còpia no és l’original i l’única manera de conservar-lo és allargant aquesta història de ciència ficció, començar a parlar de transplantaments de cervell en clons de nosaltres mateixos...

Buf, això ja comença a semblar la versió 2.0 de Frankenstein. Quin mal rotllo!

L'ofici més difícil

Tot i que mires d’anar-te fent a la idea, perquè saps la notícia amb suficient antelació i, de fet, ho has buscat conscientment, mai no saps exactament on t’estàs ficant.

I un dia arriba aquella coseta menuda que et canvia la vida per sempre. Te’l mires, i no saps ni com agafar-lo. Plora, no et deixa dormir, l’has de canviar, banyar, vestir, passejar... I va creixent. I aprèn. Comença a caminar i a tu et toca córrer. Comença a parlar, i hi ha vegades que no calla ni sota l’aigua. Fa preguntes que no saps com respondre, trenca coses que et semblaven intocables i fica els dits en llocs perillosos. No hi ha manera que faci servir la forquilla com toca i el tovalló no cal, per això està la samarreta! Agafa enrabiades absurdes que et treuen de polleguera. Això, quan no et toca expressament els nassos per treure’t de polleguera. Li expliques com ha de fer les coses, com s’ha de vestir, com s’ha de comportar i de vegades, fins i tot et fa cas.

Després d’obligar-te a jugar tota la tarda a cavallers, a muntar puzles, o a dibuixar... arriba el vespre, i s’estira sobre teu per mirar una estoneta els dibuixos. T’ajuda a fer l’amanida per sopar i es menja la meitat dels ingredients abans de posar-los al bol. I aquell plat que ja s’ha menjat centenars de vegades, avui, no li agrada. I després toca la batalla dels vespres perquè es renti les dents i seguir el ritual per anar a dormir. I llavors et demana, abans d’anar a dormir, “em llegeixes un conte?” amb aquella veueta d’àngel que treu quan sap que t’ha d’entendrir per aconseguir el què vol. I et recorda a quan  s’enreda entre les teves cames, perquè alguna cosa li fa vergonya o li fa por. O quan se’t queda mirant i, sense que t’ho esperis, et fa una abraçada que et desmunta.

Sense adonar-te, has canviat. Coses que no et feien ni fred ni calor o te les miraves molt de lluny, t’amoïnen. Tens problemes que no saps com solucionar i quan preguntes, les respostes no van més enllà de la bona intenció, perquè com els altres et diuen: “jo he fet això i m’ha funcionat” o “no m’ha funcionat” perquè cada nen, és diferent. Sigui com sigui, el de pare i el de mare, són els oficis més difícils.

Però tinc una cosa ben clara: Ara que hi estic ficat, no hi renunciaria per res del món!

Informar els desinformats

Això de la informació és molt curiós. Aquests darrers mesos, a la feina, he hagut de portar unes gestions que comportava contactar, literalment, amb centenars de persones. Conscient que hi ha processos complicats i que s’han d’explicar, he publicat documents al web del nostre servei, enviat correus informatius amb el detall dels passos a seguir, he contestat a desenes de trucades per aclarir els dubtes que, tot sovint, es produïen pel simple fet de no llegir-se la informació facilitada.

I  a mesura que han anat passant els dies, veient les preguntes que em feien, m’he adonat que tant se val publicar o no un document detallat amb la informació explicada perquè un nen de P3 la pugui entendre, perquè, senzillament, no se la llegeix ningú. I llavors et toca contestar a persones molt enfadades perquè ningú “no l’ha informat de res!”. O t’esbronquen, perquè un altre servei, d’una altra organització li ha dit una cosa diferent... Llavors, respires profundament, contes fins a 5  (no tens temps de fer-ho fins a 10), i li contestes que els problemes amb els altres, són cosa dels altres.

Al final, et qüestiones si no val més la pena, no dir res, i que els altres s'espavilin i si arriben, arriben i si no, no. I és que en un món on tot ha esdevingut entreteniment audiovisual, qualsevol text que tingui més de tres línies, ja no se’l llegeix ningú. Al final, haurem de penjar al YouTube vídeos de dibuixos animats explicant com s’ha de fer un tràmit al registre civil, perquè si donen un paper, la líen, segur!