Espècies aquàtiques

Com qualsevol altra activitat humana, això de practicar la natació té les seves peculiaritats i els seus personatges.

D’una banda tenim la invasió de cursets de totes mides, edats i modalitats que ocupen totes les piscines fins a límits insospitats, deixant per als socis uns pocs carrils on amuntegar-se i barallar-se per fer un parell de braçades en condicions. També estan les classes d’aiguagim, on no menys de quaranta persones no paren de moure’s al ritme d’una música estrident i els crits de la monitora de torn. Si no ho heu provat mai, nedar quan a la mateixa piscina estan fent una classe d’aquestes es converteix en tot un entrenament de supervivència en cas naufragi en alta mar i en mig d’un temporal. No us podeu imaginar l’onatge que provoquen! Arribes a la vora i dónes gràcies a Déu!

Després tenim els diferents personatges: el triatleta, que neda com si li anés la vida en la tasca, i molts cops amb tota mena d’andròmines per ajudar-lo a millorar la tècnica i els resultats. També està el “catxalot”, aquell personatge, tant masculí com femení, que al marge de la seva massa corporal és capaç de buidar la piscina entre xipollejos desorganitzats que simulen els moviments de la natació (també tenim la subespècie “balenó” que és la versió infantil del “catxalot”). Una altra espècie són els “assalta-carrils”, aquests són especialistes en aparèixer del no-res topant contra tu i, en molts casos, esbroncant-te perquè no mires per on vas. Com si tinguessis ulls al clatell! Per norma general, aquests tenen ja una certa edat i n’hi ha amb molta mala llet: com s’atreveix un “nano” a molestar-lo a ell/ella que està fent els seus exercicis de recuperació per als qual és imprescindible un carril sencer i la meitat e l’altre!

La sort és que en aquests dies estiuencs, molta d’aquesta fauna es desplaça a altres hàbitats i, amb una mica de sort, pots trobar un carril on poder fer unes piscinetes on posar a to l’esquena malgirbada que t’ha tocat carregar.

 

I que consti, jo no estic en cap de les espècies descrites, per descomptat. Igual formo part d’alguna altra que potser encara està en estudi i pendent de catalogació... Us mantindré informats.

Spinning

Avui, aprofitant el règim de semillibertat que em permet el fet de ho haver d'estudiar, he fet una classe d’spinning. I ho confesso, m’ha costat seguir-la. No, no ha estat per la meva condició física, encara em puc permetre aguantar una classe d’aquesta modernitat tecno-musical convertida en esport. Ni per la calor horrorosa que ha fet avui, la sala tenia aire condicionat, imprescindible per suportar la classe. Ha estat pel monitor.

En el moment que ha engegat la música, les seves paraules han esdevingut un encadenament de sons incomprensibles que m’ha estat impossible desxifrar. Havia de seguir la classe imitant als altres que, pel què sembla, si que l’entenien o senzillament es limitaven a imitar al monitor en les seves accions.

Ha estat una successió de “aa aun ben oort i un més” o “..fem ..xada uauant itme àpid”, també alguna cosa així com “braços... força a les cames... pujada...” i alguna cosa més que ha estat indesxifrable per a mi. La veritat és que entre la música, anar pedalant, esbufegant i, de vegades, traient el fetge per la boca, no s’està com per fer exercicis d’audició fina.

En fi, que al final m’he hagut d’aguantar el riure quan m’han vingut al cap uns dibuixos animats que mira el meu fill. Es diuen “Walter i Tandoori” on un personatge d’orelles vermelles parla amb veu cridanera, però en una mena de parlar incomprensible, igual que el monitor d’spinning

Temps d'estiu

Han estat uns mesos durs, difícils. Molts treballs a la universitat, poc temps i molta pressa. Un atabalament continu a la feina enmig d’un context social i econòmic cada cop més complicat i enrarit. I quan s’han acabat aquests mesos de gran intensitat, arriba el defalliment. Sense ganes de pensar ni de fer res, només d’oblidar-se per uns dies de tot i reprendre un ritme més amistós. Recuperar el temps perdut en altres racons de la vida i fer allò que s’anava esperant.

Pensant en que aquest espai estava abandonat, ple de pols i teranyines, però sense forces per treure el drap i fer dissabte. Ara, gairebé un més després de la tempesta, trec el drap aprofitant la bona temperatura, que hi haurà estones lliures entre hores mandroses plenes de calor que ens conviden malèvolament a practicar la peresa al sofà després del dinar. A fer un gelat al vespre, a remullar-nos a la piscina veient els nens jugant i traient-nos la fredor de l’aigua amb la calor del sol d’estiu. A llegir, mirar pel·lícules, passejar... Amb ganes de vacances, de la universitat, de la feina, i dels telenotícies... 

Mobile Friends

He de confessar que mai he estat un seguidor fidel de les novetats en tecnologia. De fet, quan m’he decidit a comprar alguna joguina tecnològica, sempre he optat per la versió que més s’ajustava a les meves necessitats. Els altres afegits, a banda d’encarir l’andròmina en qüestió, no m’interessaven. En el cas dels telèfons mòbils, bàsicament he buscat que fossin pràctics, que tinguessin una bona agenda i poca cosa més. La càmera de no-sé-quants megapíxels, el gravador de no sé quina història, els jocs incorporats i altres complements meravellosos que venien inclosos m’eren, i em són, absolutament indiferents. Però fa pocs dies em vaig adonar, que si li dones l’esquena a la tecnologia, pots acabar descavalcat del món que t’envolta.

Ara bona part de la gent que conec tenen un “smartphone” (és que dir-li “telèfon intel·ligent” o “d’última generació” queda molt provincià). Brillants pantalles tàctils, amb centenars d’usos, tota mena d’aplicacions, càmeres de fotos, connexió a Internet, brúixola, llanterna, GPS i no sé quantes coses més. I les que se’ls pot afegir! Tota mena d’aplicacions per a telèfons basats en la tecnologia Android i iPhone, paraules que fins fa quatre dies no s’havia inventat ningú, i sense les quals podíem viure perfectament. Però ara, qui no les coneix o no sap de què van, és tecnològicament parlant, un inculte funcional.

Bé doncs, tot estant a casa d'uns amics, a punt de compartir dinar i tertúlia. Vaig sentir com parlaven de les fotografies que havien compartit, que s’havien enviat. Per mail, vaig pensar jo en un principi, però no. Després d’una intervenció meva recordant-los que jo també existia i que m’agradaria veure les fotos que s’envien, un d’ells m’ho va deixar ben clar: “és que només les envio als contactes que tenen el whatsapp, perquè per missatge és molt car”. I es clar, el meu miserable telèfon sense Android i que no s’apropa ni de conya a un iPhone, no té coses d’aquestes. Així que em quedo sense veure les fotos dels meus amics.

Ja sé que no ho fan amb mala intenció, ni amb voluntat de discriminació, ni em tenen mania (bé, espero no equivocar-me en això últim!), però vaig marxar amb la sensació que, si no espavilo i em faig amb un “smartphone”, m’aniré quedant enrere tecnològicament, que hi haurà coses que no compartiran amb mi i serà com si fóssim una mica menys amics.

Carregat de raons

Les reunions de veïns són una de les activitats més peculiars a les que ens veiem obligats a assistir. Bé, això el que hi assistim, perquè hi ha molta gent que s’oblida que la primera porta de casa seva està a l’entrada de l’escala...

Bé doncs, ahir vaig tenir el “plaer” de conduir una d’aquestes reunions. L’ordre del dia era senzill, decidir quina assegurança, d’entre tres pressupostos, es triava per la comunitat. Assistència: quatre propietaris de quinze.

Arribada del personal a la reunió. No ha assistit el bronques, si aquell veí (o veïna) que hi ha a totes les escales especialista a muntar sidrals, embolicar la troca i no proposar cap solució a tots els problemes que ells mateixos plantegen. Observo que un dels propietaris es comença a moure com un lleó engabiat. Ve a buscar gresca i se li nota. Jo ja sé de què va la cosa, però de tota manera tiro endavant la reunió. Després d’aconseguir, per fi, dur a terme la votació, s’aprova per majoria absoluta optar pel pressupost més baix. Quina sorpresa.

Un dels veïns proposa un invent del Tebeo per tapar les bústies, per on entra l’aire gelat del carrer. Total la proposta pelegrina, desordenada i confusa no va enlloc. I com diu el programa de la tele: “Alguna pregunta més?” El lleó engabiat treu les urpes, és la seva oportunitat, el moment que estava esperant. Es queixa per no haver estat informat de les darreres reunions, concretament tres en tres anys. La queixa ve seguida d’una relació de les seves virtuts i de les nostres desconsideracions. Acte seguit, se li demana disculpes perquè no se l’ha convocat per error i se li promet que no tornarà a passar. Però el lleó no en té prou amb aquestes escorrialles, vol sang i torna a carregar: Que si jo pago puntualment, que si no se m’ha informat de res, que si només m’heu trobat per pagar... Llavors li pregunto jo “I perquè no ha preguntat res durant tres anys?” La seva cara és un poema. De sobte s’adona que ell, en part, també té la culpa, però no ho vol reconèixer, no ho pot reconèixer. Llença els seus atacs repetint arguments, raons i virtuts. Però hores d’ara se sap deslegitimitat i el pitjor de tot, ha perdut la força dels seus arguments que no para d’esgrimir, arguments que possiblement ha estat hores teixint i que es pensava que eren irrefutables.

Ell només sabia que venia carregat de raons.

Homo homini lupus

Ja ho tenien ben clar els romans, l’home és un llop per l’home. En situacions difícils el què impera és l’instint de supervivència. Curiosament, hi ha situacions de risc en què la millor solució és fer-hi front de manera conjunta. La unió fa la força, diuen.

Però els professionals del conflicte en saben i molt, de tàctiques. I una de les més bàsiques és la que diu “divideix i venceràs”.  I els nostres polítics i els economistes més reputats l’estan aplicant amb una habilitat i eficàcia envejables. Tan de bo fossin igual d’eficaços solucionant els problemes de la gent que els ha escollit.

I ara amb la crisi que ha esdevingut excusa per a gairebé tot, es dediquen a criticar qualsevol sector de la societat que es reveli contra les “inevitables” retallades. La gent comença a veure amb bons ulls i fins i tot amb entusiasme, que es limitin els drets laborals d’altres sectors, que entri en discussió el dret de vaga, que es rebaixi els sous dels treballadors públics “privilegiats”, que tenen assegurada la feina de per vida (això últim està per veure), a que s’allargui l’edat de jubilació... 

Tota una sèrie de pèrdues de drets col·lectius, en nom de la supervivència d’un estat del benestar que estan desmuntant ordenadament, amb el beneplàcit d’unes societats espantades per conservar el què tenen, que cada cop és menys, i no estic parlant de béns materials, sinó de drets, que hem trigat segles, revolucions, sang, suor i llàgrimes en aconseguir i que ara una colla de facinerosos encorbatats ens estan prenent a punta de dèficit públic.  I el que em sembla més alarmant: tinc el convenciment que s’estan assentant les bases d’unes societats tecnològicament molt avançades i socialment cada cop més endarrerides. 

Això si que és treballar per alterar la realitat!

Dies tempestuosos

Dijous, 3 de novembre de 2011, 6,45 h: Pipipip, pipipip... Sona el despertador. Tinc un mal de cap monumental. Em debato entre si anar a treballar o no. Apuro l’estona al llit i al final decideixo fer l’esforç i vaig a la feina. Em vesteixo corrent, un cafè i un paracetamol i a buscar el cotxe (no m’he fet ni l’entrepà).  L’embús de sempre, arribo com sempre. Bé, com sempre no. Avui tinc el cap com un timbal per culpa de la congestió. M’està sortint un constipat de nassos (mai més ben dit).

El paracetamol no ha fet l’efecte desitjat i visc immers en un globus de mocs i amb el llagrimall fent hores extres. A sobre, una alumna impertinent que no es pot apuntar a les nostres ofertes, dóna la vara perquè no es pot apuntar a les nostres ofertes. Se li haurà de fer un plànol.

No puc més i a mig matí me’n torno cap a casa. Mala idea, el Diluvi Universal ha arribat al Bages i jo vaig de camí al bell mig. La C-55 està mig tallada perquè els desaigües no donen per més i s’han desbordat convertint la carretera en un afluent del Noguera Pallaresa. Arribo a Manresa, i jo sense una zòdiac. El Passeig del Riu s’ha convertit en el Llac dels Cignes i el paio que va al cotxe del davant no té ni idea per on tirar i va reduint i reduint... i jo que li crido des del meu cotxe “no t’aturis gamarús o ens quedarem aquí a pescar fins que ens rescatin els bombers!!!” evidentment no em sent i al final decideix pujar, com jo, per la Via de Sant Ignasi, perdó, avui Cascada de Sant Ignasi. Esquivant tota mena de rieres, rieretes i rierols aconsegueixo arribar a l’aparcament. Per fi!

Pujo a veure la mare per avisar-la del meu estat lamentable, i em dóna una sopeta calenta pel dinar (gràcies a Déu per inventar les mares!). Arribo a casa i... TINC EL MENJADOR INUNDAT!!! No sé si riure, plorar, fregar o posar-me a dormir, el mal de cap m’està matant. Faig fotos, no sé d’on collons m’ha sortit la vena pràctica pensant en l’assegurança i el propietari del pis. Després d’haver fotografiat la bassa que tinc a casa, m’adono que no tinc ni punyetera idea de per on ha entrat l’aigua. En fi, em poso a collir aigua. Dues galledes i mitja.

Amb la casa desmuntada per treure l’aigua de sota els mobles, baldat, em menjo l’escudella amb més paracetamol de postres. M’estiro al sofà per no caure si m’explota el cap i, amb tanta desgràcia acumulada en tan poques hores, no ho puc evitar: Em peto de riure. I es que no n’hi ha per menys, no us sembla?

I és que avui ha estat un d’aquells dies tempestuosos, pel clima i pels successos. Un d’aquells dies en què, definitivament, no m’hauria d’haver llevat.