Gestos simbòlics

Recentment els polítics del nostre país (estic parlant de Catalunya) ens han obsequiat amb una sèrie de gestos simbòlics a petició de la galeria, més concretament des del sector sanitari, que sota l’amenaça de retallades salarials van reptar la classe política a predicar amb l’exemple i retallar-se els sous ells primer. I ves per on ho han fet.

Primer el Govern i els alts càrrecs de l’administració de la Generalitat es van quedar sense paga extra de Nadal. Si volien fer callar als qui criticaven la falta d’austeritat a la classe política, és ben bé que ho van aconseguir. No prou amb això, als pocs dies anuncien que per l’any que ve, els diputats del parlament es quedaran sense una de les pagues i a més de reduir al màxim la despesa de la Cambra, també reduiran el nombre de cotxes oficials de forma dràstica.

No podem fer altra cosa que felicitar-nos per uns gestos que volen mostrar la implicació de la classe política en la solució dels problemes provocats per la crisi que vivim... o potser no?

Per a un diputat que cobra, com a mínim, 3000 Euros mensuals, quedar-se sense una paga, potser sí que és un “gest simbòlic” per a qualsevol de la majoria de treballadors que tenen la sort de conservar la feina, ja renunciarien a les dues pagues si convingués per guanyar aquests 3000 Euros al mes. Tenint en compte que al govern, si no vaig errat, els sous van dels 4000 als 6000 Euros mensuals que et treguin una paga extra frega la denominació de pecatta minuta. A la majoria de nosaltres, si ens treuen una paga (amb el permís dels autònoms que sé que passen una situació duríssima) segurament ens arruïnen l’any.

El pitjor és el què em temo que ve al darrera d’aquest gest simbòlic, perquè en política res és gratuït: una important retallada de drets, serveis i, m’atreviria a dir, de sous, tant públics com privats. I amb un simple “gest simbòlic” hauran fet callar qualsevol crítica per les decisions preses, presents i futures, i per totes les pèrdues socials i econòmiques que previsiblement patirem en els propers mesos.

Frases antològiques

De vegades en el nostre dia a dia, sense voler, som capaços de dir tota mena de coses amb tota la seriositat i solemnitat del món per, dos segons després, descobrir que acabem de dir la bestiesa o l’absurditat més gran. Llavors no pots evitar petar-te de riure o morir-te de vergonya.

Fa poc, estava conversant amb una amiga quan de sobte deixa anar: “mai no havia gaudit tant d’un sostre!”. Tenint en compte que no contemplàvem la Capella Sixtina, ni cap altra joia artística, no vam poder evitar esclatar a riure.  I no, no estàvem fent el què més d’un ja deu haver pensat, només parlàvem, i la cosa va tenir la seva gràcia. Em fa pensar en aquelles afirmacions que es diuen en un vernissage o una exposició d’art contemporani mentre el personatge en qüestió, tot acomodant-se les seves ulleres de pasta de colors virolats diu coses com: “es tracta d’una conceptualització de la matèria molt interessant”, que és com dir “què collons és això!” però més finament.

De fet, des de llavors i excloent la vessant artística, no paro de donar-li voltes a com es pot gaudir d’un sostre. I mentre vaig reflexionant sobre el tema, m’apunto la frase per utilitzar-la en el moment apropiat i poder dir amb tota la solemnitat de que sigui capaç, per a gaudi de la meva audiència “mai no havia gaudit tan d’un sostre!”. De ben segur que hauré d’esperar a que em convidin a la inauguració d’alguna exposició...

Immolacions professionals

És francament sorprenent la capacitat humana per l’autohumiliació. Com som capaços de renunciar a coses fonamentals, com la nostra pròpia dignitat, per aconseguir algun benefici o, si més no, quan ens pensem que podem aconseguir-lo. Entre d’altres, està la dignitat professional, aquella que ens defineix com a persones valuoses en un camp o ofici (paraula carregada de significats, que la postmodernitat i els anglicismes pomposos ens estan fent perdre).

A diari sóc testimoni, juntament amb les meves companyes de feina, de com joves cada cop millor preparats, renuncien a aquesta dignitat per aconseguir llocs de treball miserables remunerats encara més miserablement. No pretenc idealitzar-los, perquè n’hi ha de tot i cada cop n’hi ha més impresentables. Però això no treu que el tracte que reben per part del món laboral, de les empreses, sigui francament intolerable. En els darrers dies hem pogut veure com gent que havia acabat els seus estudis, que havia assolit un dels seus objectius vitals, es penedia d’haver-lo assolit perquè en la seva situació ja no podia optar a fer “pràctiques professionals”.

Unes pràctiques que han esdevingut els nous contractes escombraria emparats per tot el sistema i que permeten que les empreses contractin coneixement qualificat a preu de saldo. I el pitjor de tot és que els estudiants es pensen que tenen sort perquè algú els vol contractar condicions abusives, perquè així podran omplir el seu currículum amb alguna experiència professional. I no s'adonen que seguint aquest joc, i una mica entre tots, estem establint un sistema ruïnós, perquè després d’un “becari” en vindrà un altre, i un altre, i un altre... També s'ha de reconèixer, però, que no els queden massa alternatives. I com ja fa temps que ens hem acostumat a que el nom faci la cosa, ens descarreguem la consciència tots plegats pensant que són “pràctiques”, que estan aprenent, i que ja està bé (molt bé, fins i tot) que els paguin alguna coseta per fer-les.

Empreses que volen un informàtic que els solucioni els problemes dels seus usuaris, els programi el web corporatiu i faci el manteniment de la xarxa. Un noiet, o noieta, que els creïn tot un pla de màrqueting per l’empresa. Periodistes disposats a cremar-se les celles i els seus coneixements en tecnologíes de la informació, actualitzant webs corporatives i fent tota menta de seguiments de la premsa i mitjans de comunicació, o un estudiant de dret amb un altíssim nivell d’anglès que ha de donar suport a la redacció de contractes internacionals. I tot per la meitat, o menys, del què cobra una senyora de la neteja (amb tots els meus respectes per les senyores de la neteja).

I com que qui dia passa, any empeny, ferm veure que no passa res i ens anem preguntant perquè aquest país té un vint per cent d’atur. Perquè la gent millor preparada, formada a les nostres universitats, fuig cames ajudeu-me escampant les seves esperances i el seu talent pel món, mentre aquí continuem esperant algun miracle que faci que l’economia d’aquest país canviï donant-los una oportunitat. Però sobre tot, el que cal que ens preguntem, vistes les perspectives i la deriva que estan prenent les coses, amb l’excusa de la crisi que ho justifica gairebé tot, és quina mena societat volem.

El pitjor de tot és que això, només és una introducció. Si m'animo, us continuaré explicant...

Culpabilitats

Molts cops ens veiem immersos en situacions que ens semblaven impossibles, empesos per les circumstàncies i prenem decisions que comporten autèntiques crisis personals. Intentem treure el millor de la vida en cadascuna d’elles, però els resultats no són els esperats. Llavors ens sentim culpables.

Culpable per haver volgut ser fort i trencar-te en l’esforç caient en la debilitat total. Culpable per haver-te intentat apropar i només aconseguir allunyar-te. Culpable per haver intentat estar fidel a un mateix i sentir que t’has traït. Culpable per haver lluitat fins l'extenuació i haver perdut. Culpable per haver volgut anar més enllà i haver arribat només fins aquí. Culpable per haver caigut i sentir que no t’has aixecat a temps. Culpable per voler sentir i ser incapaç de fer-ho. Culpable per haver estimat i no haver aconseguit la felicitat esperada...

Fins que un dia en parles. I algú que no et coneix gaire, que tot just et comença a conèixer, t’escolta. I en parles amb el convenciment que hi veuràs algun reflex de menyspreu en els seus ulls, perquè ni a tu mateix t’agrada la teva història recent. I t’explica part de la seva història i veus que no és tan diferent, que hi ha trets comuns, i els seus ulls et diuen “t’entenc”.  I és llavors, només llavors quan penses que potser ja és hora de deixar-se de sentir culpable.

Gràcies A.

Pere i el llop

De forma cíclica, aquest país pateix tota mena d’atacs fonamentats en la insistència que tenim en marcar les nostres diferències respecte altres pobles de la Península Ibèrica. L’economia i com som d’insolidaris, l’autonomia amb tota mena de presumptes privilegis i, sobre tot, la llengua. No només ens han qüestionat el seu ús i el dret a utilitzar-la, fins i tot ens han qüestionat els seus orígens i la seva unitat. Res nou sota el sol.

Ara tres famílies amargades per la seva intolerància cultural volen, i al pas que van aconseguiran, imposar que tota una societat hagi de canviar tot el seus sistema educatiu per l’amenaça que suposa que deu milions de catalanoparlants vulguin aprendre i viure en llur llengua, en front dels quatre-cents milions d’hispanoparlants que es veuen acorralats per la intransigència malaltissa dels primers posant en perill l’existència de l’espanyol.

A tot això, durant els darrers trenta anys, els diferents governs de la Generalitat, a banda d’aprovar unes lleis de normalització lingüística cada cop més aigualides, han posat el crit al cel brandant tota mena d’amenaces avisant que la llengua no es toca, cantant les excel·lències del sistema d’immersió lingüística i avisant (amenaçant segons alguns) del trencament erotico-sentimental entre Catalunya i Espanya. Li han posat molts sinònims: allunyament, desafecció, trencament. N’hi ha que fins i tot han amenaçat amb provocar una trencadissa de proporcions bíbliques (som llatins i no podem evitar les exageracions) i fins i tot n’hi ha que han flirtejat amb termes com referèndum d’autodeternimació, gir independentista i altres conceptes rojo-separatistas (com diria el general).

Ara, el Molt Honorable President ha vingut a dir que no passa res, que si portem tres-cents anys aguantant bastonades, ja no ve d’aquí, com es diu popularment: fot-li que és de Reus. Ja sabem que atacar i maltractar a Catalunya i la seva societat és, per les espanyes, gratis i sobre tot, molt rendible. Personalment estic molt cansat de fer el paper de ruc. De veure com els representants d’aquest país baixen les orelles sense tenir els pebrots de donar un cop de puny sobre la taula d’una vegada. Parafrasejant una seqüència de la pel·lícula Braveheart podríem dir que “els polítics catalans estan tan enfeinats barallant-se per les engrunes de la política espanyola, que no aspiren a res millor”.

La veritat és que després de trenta anys d’atacs, t’adones que els nostres polítics són com en Pere, el del conte que va amenaçant que “ve el llop” i de tant dir-ho ja ningú no se’l creu ningú, de fet, Fraga enllà ningú no creu que existeixi, i aquí ja són pocs que s’ho creguin, però amb els esdeveniments dels darrers anys podria ser l’acabin despertant, o creant, per pura necessitat de supervivència.

Desil·lusions infantils

Primer cas: No fa pas massa dies vaig sentir un economista (o expert en economia) resumint com havia anat això de la crisi que estem patint i que encara patirem més pel què ens estan dient. Era molt simple: El problema el van originar els bancs que, davant el merder creat, van encolomar el mort a l’anomenada economia real, és a dir a les empreses (sobre tot les més petites) que es guanyen la vida fent alguna cosa més que especular amb els estalvis dels altres, tot i que no podem oblidar que no són precisament germanetes de la caritat, especialment les grans multinacionals, i davant la més que previsible catàstrofe que s’apropava els governs van haver d’assumir el rescat dels uns i dels altres a còpia de deute públic.

Ara, el sector financer i les organitzacions empresarials un cop han salvat el coll, tenen la barra de demanar als estats que s’estrenyin el cinturó, que tant dèficit no és bo per la salut i cal fer règim. Règim que fem tots nosaltres patint les retallades socials, les pujades d’impostos, les rebaixes i/o retallades salarials. Mentre tant els que van provocar tot el merder tornen a jugar a la ruleta russa amb els deutes públics carregant-se economies nacionals i provocant rescats cada cop més difícils d’assumir. I tot just hem començat.

Segon cas: Els caps dels dos grans partits del congrés dels diputats s’han posat d’acord per reformar el Sancta Sanctorum de l’Estat Espanyol: la Constitució. Sí, aquell text sagrat i reconsagrat, que va néixer entre soroll de sabres i que no es pot tocar perquè va establir una estructura de perfecció quasi divina de l’estat i que només es pot interpretar en clau centralista. Aquella que ens obliga a ser “solidaris” i pagar peatges o, com diuen a casa meva, a ser cornuts i pagar el beure. Doncs ara resulta que sí, que es pot reformar i a més a més, pel què sembla, utilitzaran una via que no implica la convocatòria d’un referèndum, no fos cas que no hi estiguéssim d’acord. Molt democràtic tot plegat. No sé perquè, però el primer que he fet al sentir la notícia ha estat posar-me la mà a la cartera i, tot seguit córrer cap a l’armari, perquè de ben segur que ja em (ens) falta algun llençol.

Total, estareu d’acord amb mi que totes aquestes queixes tenen un punt pueril. És el mateix de sempre on, per moltes revolucions, pel·lícules justicieres i contes on el llop és el dolent i surt mal parat, surten perdent els mateixos. És com quan els nens es queixen als adults per una injustícia comesa per pura arbitrarietat i els contesten: tu calla que ets petit i jo ja sé què et convé! Doncs això, ells saben perfectament el què els convé.

999 paraules

És evident que vivim en un món on la imatge s'ha imposat de forma abassegadora a la paraula. La dita que "una imatge val més que mil paraules" ha calat profundament en el nostre imaginari col·lectiu. Així doncs, ja ningú no es qüestiona les imatges que publica la premsa o que ens serveixen al Telenotícies entre cullerada i cullerada. Les imatges no enganyen. La càmera estava allà i ha estat el testimoni fidedigne dels fets.

Qui més qui menys s’ha indignat amb fets violents a camps de futbol, càrregues policials o se li ha encongit el cor veien com hi ha gent morint de gana, perquè hi ha altra gent que prefereix omplir la piscina a distribuir els recursos per a la població. També hi ha aquelles imatges que senzillament, no diuen res. Molts cops oblidem que han estat triades per algú, amb una intenció determinada, ja sigui perquè les considera les millors, o expressen un punt de vista en concret. Res és gratuït. 

Els telenotícies de totes les cadenes en van plenes. Que parlem de la crisi immobiliària? Imatges de pisos en venda; notícia sobre accidents a la carretera? Cotxes circulant i pintades al terra que ha fet la policia per fer l’atestat. Imatges que no expliquen res per si mateixes i que només serveixen per farcir un notícia creant un entreteniment visual i no sé fins a quin punt, una distracció, del què és realment important: la notícia en sí mateixa expressada amb paraules. Unes paraules tant devaluades que en calen mil per descriure una simple imatge que molts cops està buida de sentit i fora de context.

I tot pensant en aquestes coses se’m planteja un dubte que no sé com resoldre, perquè tampoc ningú no l’ha sabut resoldre fins ara: Si una imatge val més que mil paraules, perquè és literalment impossible convertir una novel·la en una pel·lícula que expressi allò que exposa el text original? Perquè 30 imatges no poden substituir 30.000 paraules?

Poca gent recorda ja que ha estat la paraula, principalment l’escrita, la que ha fet possible aquest món on vivim. Ara toca una nova versió del món i del coneixement, un món multimèdia, un món 2.0. A veure què en surt.