Als nens, quan tenen por de la
foscor i sospiten que sota el llit s’hi amaga un monstre, se’ls explica que una
manera de fer-li front i aconseguir foragitar-lo és posar-li un nom. Un de ben
ridícul, a poder ser. És així com aquella bèstia d’ulls ensangonats, dents punxegudes
i esmolades, que amenaça el son del
petit, va suavitzant les seves faccions, les seves urpes i els seus grunyits
guturals. En Pauet, el Rondineta o la Cuca-lletja, no fan tanta por i ens els
podem imaginar en situacions ridícules, de les que només són víctimes els
monstres beneits com ells i al final desapareixen deixant que els infants
dormin tranquils. Però això no vol dir que marxin, si més no, del tot.
De grans, la cosa no es pas tant
diferent. Però aquest cop, el secret no és posar-li nom al monstre que s’ha
instal·lat sota el nostre llit, sinó trobar-lo. Perquè quan un monstre té nom,
passa a tenir forma, alçada, grandària i sobretot, profunditat. Per als grans,
que no som tant diferents dels petits, saber el nom del nostre monstre ens
ajuda a saber com li hem de fer front i si l’hi podem fer, si ve de dins o de
fora. Aquella bèstia atàvica que s’amaga en els racons de la infantesa de la nostra ment i que de sobte es fan presents en
la nostra realitat, sempre acaba retornant amb una nova forma, començant una nova partida d'un joc
que aprenem de petits. Un joc que comença per posar-li nom al monstre i
trobar la manera de vèncer la bèstia.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada