Hi ha tantes coses per
dir sobre el que està passant en els darrers dies, que no sé ni per on
començar. Es pot parlar d’incomprensió, d’enrocament, de diàleg de sords, d’accions
absurdes i accions heroiques.
D’aquestes darreres, hem
pogut ser testimonis de primera mà i, fins i tot, protagonistes. Les imatges
recollides des del passat diumenge, un 1 d’octubre que ha entrat en la nostra
història per la porta gran, ens han mostrat com persones anònimes, d’aquelles
que no es posen en problemes, esperaven amb les mans alçades l’arribada dels
antiavalots, equipats com si s’anessin a enfrontar a la més violenta de les
revoltes, els envestissin. Gent a qui trepitjaven i colpejaven, els empenyien i
patien tota mena d’agressions. Herois quotidians, anònims, armats amb tota la
dignitat de què van ser capaços i una papereta. Units al crit de “votarem” i
amb la ferma voluntat de fer-se sentir i de voler ser escoltats.
De l’altre cantó, hi
havia un altre tipus d’herois. Centenars de policies i guàrdies civils que
vinguts, o portats, per reconquerir la regió rebel. Aquells que per obligació
i, no ens enganyem, molts per devoció, venien a defensar una democràcia que no
vol escoltar, tot i que ells no ho sàpiguen o no ho vulguin saber. Convençuts que
defensaven un país, que hores d’ara se’m fa estrany. Que més d’un cop es van
veure envoltats per una multitud que els escridassava i a la que van tractar
sense pietat. Posteriorment, hem pogut veure un autèntic desig de reconquesta, al
crit de “Que nos dejen actuar!” reclamant respondre al rebuig que han sofert
per part d’una població que no els volia i a qui fan nosa. Amb somnis de
rebudes triomfals a la tornada al crit de “misión cumplida!”, resposta del “a
por ellos” de l’anada.
I mentre tant, els de
sempre es van escalfant a la vora d’un foc que van atiant i que, amb el que, si
no anem en compte, ens cremaran a nosaltres.
Ja ho sé, aquest post no
és imparcial, però molt em temo que la situació, m’ha fet triar un bàndol.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada