diumenge, 28 d’agost de 2016

La mesura de totes les coses




L’ésser humà, des de sempre, ha necessitat referències per situar els elements del món que l’envolta en la seva justa mesura. Una mesura inevitablement captiva del pensament del temps que la crea. Així doncs, des de l’antiguitat clàssica tenim l’home com la mesura de totes les coses. Tot començava i acabava en funció d’aquest egocentrisme humà que no incloïa tota la humanitat, només els anomenats ciutadans lliures, cosa que als nostres ulls, la podria fer una mesura imperfecta. Si fem un salt d’uns quants segles, a l’albada de l’Edat Mitjana, aquesta mesura va transcendir allò humà i va passar a ser diví, i va ser Déu qui va ocupar aquest lloc on es calibrava tot allò que atenyia la humanitat, el seu món i els seus actes, però no tothom era lliure d’interpretar aquests designis. Amb l’arribada del Renaixement, l’home va reprendre el seu protagonisme. Un salt enrere en la concepció del l’home i del món que va impulsar una nova forma de pensar amb l’arribada del Racionalisme fins la Il·lustració que han esdevingut la base del pensament de les societats democràtiques.


Actualment, tot i la diversitat de ideologies que han passat per la nostra història, se suposa que aquest pensament racional és el que continua predominant en les societats occidentals i que es basa en la concepció de “ciutadania” com a ésser actiu en la vida política i econòmica de la societat, amb la progressiva inclusió de sectors cada cop més amplis de la població, tot i que de vegades massa lents, com és el cas de les dones.


Però de fa uns anys, i no pas tants, la mesura de totes les coses no és ni Déu, ni la raó, ni tan sols l’home. És l’Economia. Una nova deïtat a la que s’ha de complaure amb creixements continuats i gairebé infinits. Totes les raons i la lògica s’han desenvolupat per consolidar una visió economicista de l’existència i que ho justifica gairebé tot, fins i tot quan pensem que és injust. Un concepte que ha bandejat les persones i les ha posat al seu servei a major glòria d’uns quants que s’enduen tot el benefici i que no volen saber res de les pèrdues. Que poden arruïnar la vida de milions de persones, fins i tot de països sencers, sense haver de donar explicacions a ningú. 


En un moment determinat d’aquesta anomenada crisi, un d’aquells milionaris que tenen per fortuna personal l’equivalent al producte interior brut de mitja Àfrica, va dir que ens anéssim preparant perquè començava a sobrar ma d’obra i no hi hauria prou feina. Personalment em sembla que el que sobra són milionaris i sociòpates ocupant llocs directius que es miren el món com un nen trapella que crema formigues amb una lupa.


Com tots els models, i com a mesura, l’economia ha demostrat la seva poca validesa, les seves limitacions i defectes, i en un espai de temps històricament molt curt. No sé quan trigarem a capgirar-ho, però ho hem de capgirar i decidir una nova mesura de totes les coses. Vista la nostra experiència històrica, i d’altres que se’ns fan molt presents, Déu, el que sigui, no és una bona mesura. La Raó, per la seva subjectivitat, també podria entrar en qüestió. A mi m’agrada acaronar la idea de recuperar els clàssics i fer de l’ésser humà com a objectiu i mesura de la nostra activitat quotidiana, recuperant l’ideal de fer, d’aquest món, un lloc més amable per a tota la humanitat. 


Però no podem oblidar que el pensament humà evoluciona i potser la nova mesura serà l’ideal d’una Terra on poder viure i conviure amb la resta d’espècies, o un món tecnològicament igualitari... Tot plegat, només és l’expressió d’un desig d’un futur millor.

5 comentaris:

  1. Uhmmm, crec q el q planteges, tant en la visió crítica com en la proposta d futur, es un reflex d l'objectiu cercat per la masoneria, fonamentat en un desenvolupament intelectual i social d lhome, basat en els principis d fraternitat, igualtat i llibertat, lluny d la vessant marcadament economicista present, des d l'inici dels temps.
    No m'agrada demonitzar l'economia, perquè gràcies a ella les societats també han proveït del desenvolupament social, en tots els estaments.
    Condemno, això sí,la manca d criteris ètics dalguns q limpulsen, en bona part dls casos, centrats en enriquir-se sense cap mena d'escrúpols, encara q aixo vulgui dir trepitjar al vei per un miserable euro. La pèrdua d la visió d l'ésser humà, com a centre i pilar d la societat, ha degenerat en un canibalisme social en molts casos. Tanmateix són molts els exemples d gent q lluita per recuperar i impulsar una economia, i per extensió, una societat més humana, a on com tu dius, l'home torni a ser el seu epicentre i motor, principi i fi d qualsevol actuació en benefici seu. solidaritat humana i llibertat d pensament.....ja veig q defenses la societat dls grans constructors...



    ResponElimina
  2. L'autor ha eliminat aquest comentari.

    ResponElimina
  3. L'autor ha eliminat aquest comentari.

    ResponElimina
  4. Eeei, ja tocava q fessis dissabte i treguessis la pols al blog.
    Massa temps sense q la teva ploma fes unes quantes pinzellades sobre la realitat.
    Vinga, xavalote, q el món t'esta esperant!

    ResponElimina
  5. Eeei, ja tocava q fessis dissabte i treguessis la pols al blog.
    Massa temps sense q la teva ploma fes unes quantes pinzellades sobre la realitat.
    Vinga, xavalote, q el món t'esta esperant!

    ResponElimina