Anem tard

En les darreres dècades hem evolucionat molt. No només tecnològicament, també pel què fa als nostres ritmes de vida, que han canviat considerablement.

La infantesa i l’adolescència s’han allargat gairebé als 25 anys, tenint en compte que els estudis obligatoris són fins els 16 i, vist que això de trobar feina de ben jove ratlla la ciència ficció, els joves d’avui es veuen abocats a la universitat com a alternativa al dolce far niente. No podem oblidar que després de la carrera, ve el màster, obligatori també per a qualsevol titulat com cal. Després l’aventura de trobar feina. Contractes temporals, de pràctiques, a temps parcial... i amb una mica de sort, als 35 pots tenir una “certa” estabilitat. 

Així les coses, ens trobem que el comú dels mortals no comencen a tenir un projecte de vida “de debò” fins la ratlla dels 40, cosa que fa que les famílies apareguin tard, molt tard. I com que hem de cotitzar no sé quina burrada d’anys per tenir dret a un minsa pensió. Cosa que ens planta a la setantena llarga per poder-nos jubilar, si és que tenim sort de fer-ho.

Gràcies a la ciència i la tecnologia, podem arribar a edats avançades en condicions més presentables que unes dècades enrere, quan les feines tenien un fort component físic i les condicions de vida maltractaven els cossos i la salut dels nostres avis i àvies. De tota manera, segons com ens ho mirem, no sé si hem millorat o, senzillament, hem canviat de mals. Però, aquesta, és una qüestió que deixo en mans dels experts.

 

Comptat i debatut, al final ens trobem vivint molts més anys, però vist el ritme a que es desenvolupen les nostres vides, al final no sé si vivim més o si senzillament, és que ens morim tard.