Em sento com
Irlanda, em va dir. Grisa, tapada, plujosa... Colpejada pel vent de l’Atlàntic
que glaça els ossos i l’ànima.
Jo me la imaginava
sobre una roca, al capdamunt d’un penya-segat immens amb una mar embravida sota
els seus peus. Amb els braços oberts i el cabell agitat pel vent, ulls tancats
i crits ofegats pel vent.
Però jo volia que
es girés, i veiés els camps verds, escoltés la seva música i el sol que s’obria
pas entre la grisor il·luminant aquells preciosos poblets, la seva gent i els
camins cap a tot arreu.
Primer havia de baixar de la roca, triar el paisatge
més assolellat i acolorit que aquelles planures li oferissin i després caminar.
Molta força, que la tens. Molts ànims, que no et faltin mai. Que l’altra
Irlanda, t’espera.
