En molt poc tems hem patit de molt a prop aquelles desgràcies que, per llunyanes, esdevenen el
farciment de la indiferència que caracteritza la nostra quotidianitat. Dos
atemptats i un avió estavellat amb ciutadans europeus com a protagonistes. Un
horror que ens ha despertat de nostra complaença onírica a una realitat que
vivim com un malson que ens colpeja i ens recorda que, nosaltres,
tampoc estem lliures del patiment i la crueltat que caracteritza, molts cops,
la vida de pobles sencers d’aquest món.
Amb l’atemptat de
París, reiterada la força que van prenent les xarxes socials i altres vies de
comunicació que ens han facilitat les noves tecnologies, vam escoltar veus
reclamant el control d’aquest mitjans, cosa que, d’altra banda, sabem que ja
fan. El Whatsapp i apps de l’estil també es troben en el punt
de mira. De sobte, hem despertat del somni que representava la comunicació
fàcil, portàtil i instantània, descobrint horroritzats que els
dolents, també tenen smartphone i perfil a Facebook.
Aquesta mateixa
setmana un avió estavellat als Alps ens ha glaçat la sang per molts motius o,
millor dit, per un motiu nou cada dia i ja van quatre. L’horror per la mort
sobtada de cent cinquanta persones; l’impacte que per a molts ens ha suposat la
proximitat d’alguna de les víctimes; la confusió al
descobrir que, en aparença, no hi havia hagut cap problema tècnic. El sotrac que
ha suposat descobrir que el copilot va estavellar expressament l’aparell i,
segons les darreres notícies, saber que patia algun tipus de malaltia mental i
que estant de baixa mèdica, va amagar aquest fet a l’empresa i en un
moment donat, va decidir endur-se cent quaranta-nou persones que no hi tenien
res a veure.
Tot plegat és un
autèntic malson, perquè ens retorna a l’estat d’incertesa de què està feta la
vida. Massa cops oblidem que la vida és difícil, perillosa, capriciosa i
imprevisible. Característiques que no ens agraden i intentem evitar al màxim
aquests aspectes. Per fer-ho, a banda de l’evolució tecnològica, prenem mesures
de precaució de tipus legals, que també es converteixen en mesures tècniques i
de control. I tot perquè som unes bestioles porugues que pidolem protecció a
tothora. I posem normes, i controls, i controls als controladors que vigilen
que es compleixin les normes. I tenim governs encantats d’anar implementant
tota mena de mesures de control que en el nom de la nostra seguretat, els permet vigilar-nos cada cop més. Fins el
proper accident, el proper atemptat o la propera nevada. Que farà que demanem
més normes, més controls i més tecnologia al servei de la nostra
tranquil·litat. I nosaltres agraïts acceptarem, en el nom de la nostra
seguretat o la dels nostres fills, que ens tractin com delinqüents als
aeroports, que ens remenin el Facebook, que llegeixin els nostres correus
electrònics o els whatsapps que creuem amb amics, parelles o amb les mares de
la classe de música del nen.
El curiós del cas
és que, arran d’una d’aquestes mesures, sorgides de la por de l’11-S, ha fet
que un home amb un llarg historial depressiu, amb tots els coneixements tècnic necessaris per evitar
que algú el pogués aturar, estavellés un avió contra una muntanya. Diuen que a
la gravació de la caixa negra recuperada se senten els cops desesperats del
pilot contra una porta blindada i bloquejada pensada per evitar l’entrada de
terroristes a la cabina, però que no preveia sonats als comandaments. Resultat,
les companyies ara obligaran a que hi hagi sempre dues persones a la cabina.
D’altra banda es plantegen com fer-s’ho perquè l’empresa pugui saber que una
persona malalta no està capacitada per fer la seva feina sense vulnerar el seu
dret a la intimitat, tenint en compte el dret a la seguretat col·lectiva. Més normes, més vigilància.
Tot plegat es
deutor d’aquest desig de seguretat, aquesta visió d’una vida garantida amb servei postvenda i amb dret a reclamació que fa que, mica en mica, visquem
immersos en un estat policial que ens vigila com si la majoria de ciutadans
fóssim presumptes delinqüents, mentre els de debò només han d’esperar
tranquil·lament la seva oportunitat per entrar a un museu i assassinar desenes
de persones. Però no es tracta de l’estat policial malèfic i pervers que hem
vist en pel·lícules de ciència ficció o en novel·les. És molt pitjor: és un
estat policial que hem creat dins nostre, un desig de control que estem
disposats a pagar amb la nostra submissió i la nostra llibertat. Els estats,
els de debò, només posen els mitjans.