divendres, 27 de març de 2015

Estat policial


En molt poc tems hem patit de molt a prop aquelles desgràcies que, per llunyanes, esdevenen el farciment de la indiferència que caracteritza la nostra quotidianitat. Dos atemptats i un avió estavellat amb ciutadans europeus com a protagonistes. Un horror que ens ha despertat de nostra complaença onírica a una realitat que vivim com un malson que ens colpeja i ens recorda que, nosaltres, tampoc estem lliures del patiment i la crueltat que caracteritza, molts cops, la vida de pobles sencers d’aquest món.

Amb l’atemptat de París, reiterada la força que van prenent les xarxes socials i altres vies de comunicació que ens han facilitat les noves tecnologies, vam escoltar veus reclamant el control d’aquest mitjans, cosa que, d’altra banda, sabem que ja fan. El Whatsapp i apps de l’estil també es troben en el punt de mira. De sobte, hem despertat del somni que representava la comunicació fàcil, portàtil i instantània, descobrint horroritzats que els dolents, també tenen smartphone i perfil a Facebook.

Aquesta mateixa setmana un avió estavellat als Alps ens ha glaçat la sang per molts motius o, millor dit, per un motiu nou cada dia i ja van quatre. L’horror per la mort sobtada de cent cinquanta persones; l’impacte que per a molts ens ha suposat la proximitat d’alguna de les víctimes; la confusió al descobrir que, en aparença, no hi havia hagut cap problema tècnic. El sotrac que ha suposat descobrir que el copilot va estavellar expressament l’aparell i, segons les darreres notícies, saber que patia algun tipus de malaltia mental i que estant de baixa mèdica, va amagar aquest fet a l’empresa i en un moment donat, va decidir endur-se cent quaranta-nou persones que no hi tenien res a veure.

Tot plegat és un autèntic malson, perquè ens retorna a l’estat d’incertesa de què està feta la vida. Massa cops oblidem que la vida és difícil, perillosa, capriciosa i imprevisible. Característiques que no ens agraden i intentem evitar al màxim aquests aspectes. Per fer-ho, a banda de l’evolució tecnològica, prenem mesures de precaució de tipus legals, que també es converteixen en mesures tècniques i de control. I tot perquè som unes bestioles porugues que pidolem protecció a tothora. I posem normes, i controls, i controls als controladors que vigilen que es compleixin les normes. I tenim governs encantats d’anar implementant tota mena de mesures de control que en el nom de la nostra seguretat, els permet vigilar-nos cada cop més. Fins el proper accident, el proper atemptat o la propera nevada. Que farà que demanem més normes, més controls i més tecnologia al servei de la nostra tranquil·litat. I nosaltres agraïts acceptarem, en el nom de la nostra seguretat o la dels nostres fills, que ens tractin com delinqüents als aeroports, que ens remenin el Facebook, que llegeixin els nostres correus electrònics o els whatsapps que creuem amb amics, parelles o amb les mares de la classe de música del nen.

El curiós del cas és que, arran d’una d’aquestes mesures, sorgides de la por de l’11-S, ha fet que un home amb un llarg historial depressiu, amb tots els coneixements tècnic necessaris per evitar que algú el pogués aturar, estavellés un avió contra una muntanya. Diuen que a la gravació de la caixa negra recuperada se senten els cops desesperats del pilot contra una porta blindada i bloquejada pensada per evitar l’entrada de terroristes a la cabina, però que no preveia sonats als comandaments. Resultat, les companyies ara obligaran a que hi hagi sempre dues persones a la cabina. D’altra banda es plantegen com fer-s’ho perquè l’empresa pugui saber que una persona malalta no està capacitada per fer la seva feina sense vulnerar el seu dret a la intimitat, tenint en compte el dret a la seguretat col·lectiva. Més normes, més vigilància.

Tot plegat es deutor d’aquest desig de seguretat, aquesta visió d’una vida garantida amb servei postvenda i amb dret a reclamació que fa que, mica en mica, visquem immersos en un estat policial que ens vigila com si la majoria de ciutadans fóssim presumptes delinqüents, mentre els de debò només han d’esperar tranquil·lament la seva oportunitat per entrar a un museu i assassinar desenes de persones. Però no es tracta de l’estat policial malèfic i pervers que hem vist en pel·lícules de ciència ficció o en novel·les. És molt pitjor: és un estat policial que hem creat dins nostre, un desig de control que estem disposats a pagar amb la nostra submissió i la nostra llibertat. Els estats, els de debò, només posen els mitjans.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada