Els prestatges de l’oblit

Avui he mantingut una conversa amb una persona propera, una amiga si m’ho permet, en la que rememoràvem determinats esdeveniments del passat.

Les circumstàncies van fer que compartíssim fets i coneixences anys enrere i després hi hagués una pèrdua de contacte per un període llarg. Entre mig, ens han passat moltes coses i determinades situacions compartides, les hem viscut, com no podria ser d’una altra manera, des de punts de vista diferents.

I mentre en parlàvem tot dinant, entre moltes altres coses, li comentava la curiositat que suposa l’oblit involuntari de determinats esdeveniments. Ja n’havia parlat amb persones que han passat per situacions familiars i que pateixen el què podríem anomenar, els mateixos efectes.

És curiós com funciona el nostre cervell. Respecte la qüestió que ens ocupava, sé que van passar coses bones i dolentes, fins i tot, si me’n parla qualsevol altra persona, les puc recordar sense massa esforç, però quan no hi ha testimonis, quan estic aïllat del món, sol amb mi mateix, determinats records esdevenen llibres en una prestatgeria inaccessible de la memòria. Són aquelles lectures ja fetes i viscudes. Saps què diuen, com acaben, quins sentiments provoquen, però accedir-hi esdevé una feina feixuga, difícil, costosa i si insisteixes massa, fins i tot dolorosa i feridora.

No saps ben bé qui ha posat aquells capítols de la teva vida en aquells prestatges que acumulen temps i pols. Esdevenen llibres hermètics, de difícil relectura i que només recordes davant de determinades trobades o troballes.

No són, ni molt menys, llibres perillosos. Són capítols de tu mateix. No formen part d’allò que no faries mai perquè no s’ha de fer, perquè si és així, és massa tard, perquè ja ho has fet. Ni són d’aquelles lectures que és millor no fer, tot i que n’hi ha que insisteixen a fer-les. I per fer-ho, trenquen forrellats, portes i segells. El problema és que molts cops, aquells llibres ja no es poden tancar mai més. Alliberen tota mena de fantasmes i monstres que els fan perdre en la seva pròpia biblioteca turmentant-los la resta de la seva vida i fent que es distorsioni la realitat que hi ha fora d’ella. En canvi, n’hi ha d’altres que pots triar obrir-los o no, només depèn de la teva voluntat o de la teva valentia. I de vegades, obrir-ne un pot significar haver de tancar un altre per adonar-te que, amb el canvi, hi ha coses que milloren. Aquests sí que són més accessibles, potser estan en un prestatge una mica alt, perquè fa cosa remenar-los, però només els tanca un llaç feble que depèn de la nostra voluntat.

Però en els prestatges de l’oblit, el nostre bibliotecari interior, prudent, protector i curós, posa lluny de l’abast quotidià allò que un dia ens va ferir, que ens va entristir i o que ens va suposar un tràngol difícil. Posa ordre perquè no trobem en el nostre dia a dia, allò que ens faria aturar-nos en allò que ja no cal revisar, que ja va passar. I com que un bibliotecari mai arrencaria les pàgines d’un llibre, desa la història completa ben tancada, en aquell prestatge alt i fosc, a la darrera prestatgeria de la darrera planta,perquè sapiguem que allò hi és allà, perquè els llibres no es llencen, però que no els hem de reobrir perquè, senzillament, no cal.