Un ninot o un escot

Ara que han passat uns dies dels fets recents de París, i que altres problemes han fet que aquells fets esgarrifosos ja hagin caigut en el calaix de la història antiga, m’ha donat per pensar, sense la pressió de l’efervescència del moment, en això dels límits de la llibertat d’expressió o, simplement, de la llibertat.

L’origen dels atemptats, com tothom sap són uns ninots, unes caricatures, de Mahoma, que punyetera la gràcia que els ha fet als que entenen que en aquest món sobra qualsevol persona que no pensi com ells o que no s’hi vulgui sotmetre i que no tingui clar que per a ser com cal s’ha de resar mirant a La Meca. Cal suposar que el fet de pertànyer a una altra cultura que no està acostumada a que la gent se’n rigui de coses considerades sagrades, no se’ls ha posat gaire bé, o que senzillament no saben que és això del sentit de l’humor, o tenen un sentit de l’humor tot ple de taques de sang i un pèl macabre que, pel contrari, a nosaltres no ens fot ni punyetera gràcia. I no sé fins a quin punt els dibuixants de la revista en qüestió eren conscients que estaven jugant amb foc o, si pel contrari, perfectament conscients de que ho feien, van continuar atiant-lo.

És com quan una dona decideix vestir-se lluint un bon escot, sexy, provocadora, atractiva. Aquesta dona, busca alguna cosa. Està demanant a crits que l’agredeixin i segurament és el que vol... Tot i que per a una gran majoria difícilment es pot justificar, de tant en tant ens trobem amb sentències de jutges, habitualment homes que, per desgràcia, absolen l’agressor perquè la noia anava escotada, amb faldilla curta o les dues coses i com us deia, estava clar que buscava brega vestint com vestia i anant pel carrer que anava, o al bar, o a l’oficina...

I és que als ulls d’un pervertit, qualsevol imatge que exciti la seva imaginació es converteix en una provocació i, per tant, en una justificació per fer allò que vol fer i que el cos li demana, sotmetre una dona o assassinar un dibuixant. I el que el pobret no entén és perquè els altres el recriminen, total, l’estaven provocant, ell només ha respost a una provocació i s’ha vist obligat a actuar. A més, hi ha res més excitant en aquest món que veure el terror de les víctimes quan es duu a terme aquell acte que elles mateixes han provocat?

El més trist és que la llibertat dels uns, esdevé provocació per a d'altres, i la falta de comprensió, de tolerància o simplement de respecte, fa que una expressió de llibertat esdevingui un acte conflictiu que pot acabar en una desgràcia com a París o una vida estroncada perquè un dia ella, va decidir dur aquella camisa escotada que la feia sentir tan bonica.  

Fins i tot aquest text podria tenir alguna frase provocadora, però que consti que qui ho decideix, és la persona que el llegeix.


PD: No us podeu ni imaginar com m'ha costat trobar la fotografia d'una noia amb un escot, sense que sembli una meuca. Un altre motiu de reflexió.