diumenge, 26 d’octubre del 2014

Paraules devaluades

El fenomen no és nou, de fet ja fa temps que produeix. I de tan habitual, ja ni ens n’adonem. En el món de la comunicació, l’impacte és la meitat del missatge, per insubstancial que sigui, així que s’ha de buscar la manera que es faci cas a una notícia, una declaració o un esdeveniment. És per això que les notícies s’omplen de qualificatius grandiloqüents per donar importància a qualsevol cosa que, en moltes ocasions, no la té. S’omple de transcendència fets singulars, sí, però que tampoc suposen un abans i un després de res, ni tan sols en el camp en què s’ha produït.

Això ens porta a un abaratiment del llenguatge. Els termes, si els fem servir molt, si els gastem, perden la força i el significat que representen i al final queden buits de contingut. Una de les víctimes que més pateix aquest fenomen és el terme “històric”. Que un jugador de futbol marca una pila de gols això esdevé “històric”. Que determinat polític fa això o allò altre, dia històric. Com històric és el dia que uns laboratoris han trobat un material que potser, amb una mica de sort, d'aquí deu anys, possiblement obrin el camí per trobar una aplicació que podria... De fet diria que no hi ha dia que no sigui històric, per al món de l’esport, de la política, de la ciència, de la botànica o de la moda, és igual. És com allò dels dies internacionals, ja n’hi ha tants que quan es cita “el dia internacional de" s’ha de posar tot de guionets i començar a recitat, de la infància, de la cultura, de la poma golden, de..., perquè ja tenim més dies internacionals que dies té l’any. I ara, els mitjans de comunicació, ens estan omplint de dies i fites històriques a cor què vols.

Però hi ha devaluacions perilloses. Fa massa i amb massa facilitat que en aquest país anomenat Espanya, que els nazisme i el feixisme ha esdevingut termes llancívols que s’empren amb una lleugeresa que espanta. De fet, polítics i opinadors de tots signes i condicions acusen els seus adversaris de emprar mètodes o idees pròpies del règim franquista amb aquella alegria que caracteritza la irresponsabilitat. Aquest és un país on pots anar a la presó per exhibir una estelada, però  les banderes preconstitucionals són tractades com una curiositat folklòrica. Vivim immersos en una “reductio ad Hitlerum” constant que ha fet perdre el valor real d’aquests termes. 

Nazi, cal recordar, és aquell que es creu amb dret a anihilar qualsevol persona que sigui d’una “raça inferior” o que no pensi que el seu, ha de ser el poble que domini el món, i si cal assassinar milions de persones, es fa i punt. El franquisme, va ser un sistema fonamentat en un terror permanent on el revanxisme, la venjança personal, la persecució d’idees i cultures estava a l’ordre del dia i era la política del règim. Una política que no només no ha estat condemnada per molts dels que s’autoanomenen demòcrates, sinó que esquiven la qüestió dient allò de “els rojos també van ser molt dolents”, com si les malvestats d’uns justifiquessin 40 anys de repressió i milers de morts. Mentalitats que tenen com a un dels seus pilars bàsics la concepció de "amb mi o contra mi", l'opinió i la discrepància no tenen cabuda en una mentalitat que aspira a un odre basat en el terror.
És perillós, molt perillós, emprar paraules tan gruixudes des de les tribunes públiques atiant consciències amb els fets, aquest sí, històrics, que ens haurien de fer reflexionar molt seriosament sobre les coses que diem i que el fet d'emprar-los amb lleugeresa és un insult als milions de persones que van patir i morir les conseqüències del seu auge. I és lamentable voler establir paral·lelismes entre les reclamacions democràtiques de pobles i col·lectius, recordeu que els de la PAH també són, segons alguns, filo-feixistes. 

Aquest ús banal del terme és d'una demagògia que fa venir basques envoler establir paral·lelismes entre aquestes reclamacions legítimes i les trampes emprades per una colla de descerebrats que dur el món al caire de l’abisme en el nom d’una raça superior.

diumenge, 5 d’octubre del 2014

Educació d'elit

Tots els pares, en la mesura de les seves possibilitats, intenten que els seus fills tinguin la millor educació possible, fins al punt de sacrificar petits luxes familiars, i alguna necessitat, perquè la seva canalla tingui majors oportunitats en el seu futur.

Però els que tenen molts calés, que de fet acostumen a ser les “classes dominants”, no només faciliten la millor educació que es pot donar als infants, sinó que en el seu cas es converteix en una obligació. Llavors aquests nens i nenes van a col·legis de noms que, només de nomenar-los, esdevenen sinònim d’un alt coneixement d’idiomes i una formació exquisida pròpia de la seva classe i que ja ens agradaria que fos la nostra. Desenes de milers d’euros dedicades a la formació dels líders del futur. O potser no.

De fet, aquesta gent neixen amb les oportunitats que no tenim la majoria de mortals, però són incapaços, malgrat l’excelsa educació que han rebut, de fer res de bo. En honor a la veritat, s’ha de dir que durant un parell de segles, la noblesa occidental tenia per passatemps la ciència i la filosofia i van fer aportacions importants. Però això forma part d’un passat gloriós que difícilment tornarà.

Harvard, Cambridge, Òxford i altres noms de prestigi acadèmic mundial, han arribat on han arribat perquè, de sempre els que manaven hi enviaven els seus hereus i d’altra bada, per la seva capacitat de captar el talent allà on es trobi. És ben veritat que la majoria d’estudiants són gent amb calés i prou, però el fet que els pares col·locaran els seu cadell en els consells d’administració de les multinacionals més importants del món o dels gabinets de tota mena de governants, ja garanteix el prestigi de la institució. I com que són molt rics, però no tant tontos, xuclen el talent, que normalment neix de les classes on, o t’espaviles, o acabes cavant rases o plegant jerseis a preu de misèria hora, els donen accés a tot els que calgui a preu de nota estratosfèrica i els converteixen en un dels “seus”. Així demostren perquè són tan prestigiosos i els millors del món mundial.

Darrerament he llegit un parell d’articles que m’han cridat l’atenció al respecte. En un d'ells, un professor de Yale, nogensmenys, ha posat en evidència que aquests aspirants a milionari autosatisfet, no són més que “xais que fan el què els manen”. Mancats absolutament de tota iniciativa, incapaços de contradir res ni a ningú i l’única cosa que els preocupa és seguir el camí marcat i el què diran. La NASA, que a banda d’enviar coets arreu de la galàxia, també es fixa que passa per aquí, a ran de terra, treia un estudi en què explicava que les classes dirigents són les que provoquen les caigudes de les civilitzacions, donada la seva afició a l’immobilisme per salvaguardar els seus privilegis i que suposen la misèria de tothom.

Tot plegat coincideix amb un comentari que vaig sentir fa temps en què es deia que les classes altes de qualsevol societat, són el grup de gent més inútil que hi ha, no saben fer gairebé res, i han estat incapaços de fer res d'important per la humanitat, bé si, fer caure civilitzacions senceres, i fer-se amics de les noves classes dirigents per perpetuar-se en el seu estil de vida que els acomoda a ells i esclavitza als altres.


El pitjor de tot és que són la mena de persones que es passen la vida reclamant la meritocràcia com a forma de “selecció” social dels qui han de regir els destins dels altres i una “igualtat” d’oportunitats que els permet començar la cursa cinc-cents metres per davant dels altres, sempre i qual els altres vagin a peu i ells en cotxe. Pel què sembla, a banda de relacionar-se amb gent de la seva classe, que els donarà els contactes que els permetrà tenir una carrera brillant com a vicepresidents de ves a saber quina multinacional, no en treuen gaire profit d’una educació que en mans d’altres, podria arribar a ser la solució a gairebé totes les crisis mundials.