diumenge, 22 de juny del 2014

Funcionaris

Cas 1: Entro a l’oficina i em rep un aparell que em pregunta què vull fer. Si vols fer això, pitja la A, per fer allò, la B; per fer allò altre, la C… I així fins la lletra I. Total que m’afegeixo al grup de persones que es miren espectants tota una filera de pantalles penjades per sobre dels seus caps que, entre torn i torn, mostra tota mena d’anuncis, per fer més passatgera l’estona. La gent pren paciència amb ressignació perquè no hi ha més remei  que esperar, perquè tornar un altre dia significa que, inevitablement, mitja hora més d’espera. Això no treu que hi hagi gent que, tal i com traspassa la porta del carrer, en veure el panorama, giri cua que té altres coses més importants a fer. Resultat: mitja hora llarga d’espera per resoldre una qüestió de deu minuts.

Cas 2: Truco a una altra oficina per resoldre un problema amb una targeta. La persona amb qui parlo em diuen que a la seva oficina no els consta que hi hagi problemes. Jo li explico que n’he tingut en dos dies diferents i que estic tenint problemes seriosos, perquè no puc utilitzar la targeta correctament. Em suggereix que m’hi passi en horari d’oficina. “perdoni - li responc - es que estic treballant i no m’hi puc apropar”. “Ah -  respon ella -, llavors no puc fer res” i és literalment el què fa, res. No es preocupa d’oferir alternatives, ni idees, ni contactes que em puguin ajudar. No fa res, i es queda tan ample. Total, el problema és meu, oi?

Cas 3: Truques per resoldre un problema amb un document. Expliques la teva història i exposes els teus dubtes. A l’altra banda del fil, perdó, ones telefòniques, una veu avorrida et fa mil preguntes i esperi…. Més preguntes, demana dades i esperi… I vas esperant, i llavors et contesten, i t`expliquen coses que ja saps, i intentes aclarir que el problema és un altre. Amb això has aconseguit que et passin amb una altra persona a qui li has d’explicar de nou i esperi… un moment… Perquè al final et reconeguin que ha estat una errada seva i que ja ho arreglaran el mes vinent. “COM!!?? Que el problema el tinc ara, escolti! Acabes cridant, cosa que tristament sempre funciona, perquè has passat de client pringat a client emprenyat i emprenyador. I cridant i emprenyant, t’arreglen el problema, una setmana més tard…

Ja ho sé, estàveu pensant en les oficines de la Generalitat, de l’ajuntament del vostre poble, de la seguretat social o de qualsevol altra administració pública. Doncs us equivoqueu. Tots tres casos corresponen a empreses privades. Grans empreses privades. D’aquelles que s’omplen la boca i la publicitat de servei al client, satisfació, de “parlem?” o “d’ajudar-nos en el nostre futur” o de salvar-nos dels mals tràngols, que per això els paguem. I et trobes que han esdevingut els nous amos de les vides de la gent. Abans ho era l’administració que et complicava la vida si no portaves el paper de torn amb els trenta segells que corresponien, ara són les grans multinacionals que no et presten serveis, et fan el favor de donar-te’l per una mòdica quantitat que farà que dormis tranquil.

Es tracta de treballadors que formen part d’una nova classe de funcionaris, dels que treballen en grans empreses les estructures de les quals els superen. Que en realitat no poden fer res per tu, i encara menys si això suposa algun tipus de molèstia per a l’empresa. Amb l’inconvenient de ser un personal prescindible en el moment que al consell d’administració de torn no li surtin els números que volen. L’ideal de qualsevol empresari, públic o privat.

Ai que us veig a venir! I els altres funcionaris? Siiiii, aquests que tenen la feina assegurada i no penquen i es passen el dia esmorzant…. Si, és veritat, existeixen, i els que treballen amb ells són els primers que els pateixen, però n’hi ha d’altres, molts d’altres, que tenen molt clar que donen un servei, que no fer un tràmit, pot suposar la diferència entre una solució o un problema molt gran per la persona en qüestió. Gent que, i sé que ara no us ho acabareu de creure, renuncia a gaudir d’una reducció de jornada aprofitant el centenar llarg d’hores extres ja fetes, perquè la falta de personal que les ha causat, provocaria endarreriments fins al col·lapse. A aquestes persones els preocupa la seva feina, que es faci bé i que la seva jornada hagi servit per donar solucions. Són els invisibles, aquells que pel fet de fer-ho bé, no compten. 

Vagi per a ells el meu petit reconeixement.

dimarts, 17 de juny del 2014

Felicitat a cullerades

Ha esdevingut una de les moltes obsessions de la nostra societat i, si se t’acudeix dir que no la trobes o no la gaudeixes, corres el risc d’esdevenir una mena de pària emocional.

Mai havia costat tant ni s’havia perseguit tant la felicitat com ara. I no serà per falta de recursos. Els centres comercials, esdevinguts temples del consum, on la felicitat es pot adquirir a preu d’outlet. Tota mena de tecnologia que ens l’apropa, i ens facilita els mitjans per gaudir de temps suficient per cultivar-la i un entorn motivadíssim, com nosaltres mateixos, per fer-la aflorar en qualsevol instant. Però pel què sembla, la cosa no és tan fàcil.


L’última tecnologia en telefonia i comunicacions, ens omple les pantalles dels sofisticadíssims dispositius amb tota mena de missatges, imatges i videos plens de conceptes evocadors que ens mostren com els altres són feliços, perquè els altres, no nosaltres, sempre són feliços. Les gestions per Internet ens faciliten l’obtenció de temps, que podem dedicar a allò que més ens agrada, després de fer allò que s’ha de fer i allò que convindria deixar enllestit, ah, i abans farem aquells encàrrecs que...

Tenim a l’abast tota mena de llibres plens de consells que ens ajudaran a trobar-la. Només cal que fem uns simples canvis a la nostra vida, tal i com expliquen  desenes d’autors especialitzats en el tema. N’hi ha, que han fet de la promoció de la infelicitat el seu negoci feliç. Si, si, no us confongueu. Hi ha autors famosíssims, que no paren de repetir-nos que si no som feliços és perquè no volem, que és culpa nostra o perquè no en sabem més. 

El fet que a la feina et collin i et toqui viure amb un salari miserable, no hi té res a veure; que mitja família estigui a l’atur no és excusa; que una persona estimada estigui malalta o l’hagin fet fora de casa, només és circumstancial; que qui més t’estimes t’abandoni, però seràs idiota, però si això és una oportunitat! No només pateixes sinó que, a més a més, ets idiota per fer-ho.

La veritat, és que el concepte de felicitat que s’està escampant mareja una mica. M’he trobat amb gent que de tanta felicitat que busquen, acaben en el ridícul etílic i, com no pot ser d’una altra manera, es confonen les coses.

Jo prefereixo tornar  a la base del que em van explicar que era la felicitat. Si, aquella definició antiga que diu que la felicitat són aquelles petites estones de plenitud que, quan t’adones que les tens, és que ja no hi són, fa un segon que s’han acabat. Tastets de la vida de la mida d’una cullereta de cafè, que deixen un regust indescriptiblement intens i únic. I els bons gourmets saben que les coses que són molt i molt bones s’han de prendre amb moderació, perquè si ens passéssim la vida menjant delícies a cullerades, ens acabarien venint basques. 

Així doncs potser, només potser, en comptes de perseguir la felicitat de forma compulsiva i malaltissa, fent veure que ens hem instal·lat en una felicitat que desprèn més angoixa que joia, el què hauríem de fer, dins les nostres possibilitats, és intentar tenir una bona vida que de ben segur ens regalarà valuosíssimes gotetes de felicitat.