diumenge, 5 d’octubre de 2014

Educació d'elit

Tots els pares, en la mesura de les seves possibilitats, intenten que els seus fills tinguin la millor educació possible, fins al punt de sacrificar petits luxes familiars, i alguna necessitat, perquè la seva canalla tingui majors oportunitats en el seu futur.

Però els que tenen molts calés, que de fet acostumen a ser les “classes dominants”, no només faciliten la millor educació que es pot donar als infants, sinó que en el seu cas es converteix en una obligació. Llavors aquests nens i nenes van a col·legis de noms que, només de nomenar-los, esdevenen sinònim d’un alt coneixement d’idiomes i una formació exquisida pròpia de la seva classe i que ja ens agradaria que fos la nostra. Desenes de milers d’euros dedicades a la formació dels líders del futur. O potser no.

De fet, aquesta gent neixen amb les oportunitats que no tenim la majoria de mortals, però són incapaços, malgrat l’excelsa educació que han rebut, de fer res de bo. En honor a la veritat, s’ha de dir que durant un parell de segles, la noblesa occidental tenia per passatemps la ciència i la filosofia i van fer aportacions importants. Però això forma part d’un passat gloriós que difícilment tornarà.

Harvard, Cambridge, Òxford i altres noms de prestigi acadèmic mundial, han arribat on han arribat perquè, de sempre els que manaven hi enviaven els seus hereus i d’altra bada, per la seva capacitat de captar el talent allà on es trobi. És ben veritat que la majoria d’estudiants són gent amb calés i prou, però el fet que els pares col·locaran els seu cadell en els consells d’administració de les multinacionals més importants del món o dels gabinets de tota mena de governants, ja garanteix el prestigi de la institució. I com que són molt rics, però no tant tontos, xuclen el talent, que normalment neix de les classes on, o t’espaviles, o acabes cavant rases o plegant jerseis a preu de misèria hora, els donen accés a tot els que calgui a preu de nota estratosfèrica i els converteixen en un dels “seus”. Així demostren perquè són tan prestigiosos i els millors del món mundial.

Darrerament he llegit un parell d’articles que m’han cridat l’atenció al respecte. En un d'ells, un professor de Yale, nogensmenys, ha posat en evidència que aquests aspirants a milionari autosatisfet, no són més que “xais que fan el què els manen”. Mancats absolutament de tota iniciativa, incapaços de contradir res ni a ningú i l’única cosa que els preocupa és seguir el camí marcat i el què diran. La NASA, que a banda d’enviar coets arreu de la galàxia, també es fixa que passa per aquí, a ran de terra, treia un estudi en què explicava que les classes dirigents són les que provoquen les caigudes de les civilitzacions, donada la seva afició a l’immobilisme per salvaguardar els seus privilegis i que suposen la misèria de tothom.

Tot plegat coincideix amb un comentari que vaig sentir fa temps en què es deia que les classes altes de qualsevol societat, són el grup de gent més inútil que hi ha, no saben fer gairebé res, i han estat incapaços de fer res d'important per la humanitat, bé si, fer caure civilitzacions senceres, i fer-se amics de les noves classes dirigents per perpetuar-se en el seu estil de vida que els acomoda a ells i esclavitza als altres.


El pitjor de tot és que són la mena de persones que es passen la vida reclamant la meritocràcia com a forma de “selecció” social dels qui han de regir els destins dels altres i una “igualtat” d’oportunitats que els permet començar la cursa cinc-cents metres per davant dels altres, sempre i qual els altres vagin a peu i ells en cotxe. Pel què sembla, a banda de relacionar-se amb gent de la seva classe, que els donarà els contactes que els permetrà tenir una carrera brillant com a vicepresidents de ves a saber quina multinacional, no en treuen gaire profit d’una educació que en mans d’altres, podria arribar a ser la solució a gairebé totes les crisis mundials.


Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada