Tots els pares, en la mesura de les seves
possibilitats, intenten que els seus fills tinguin la millor educació possible,
fins al punt de sacrificar petits luxes familiars, i alguna necessitat, perquè
la seva canalla tingui majors oportunitats en el seu futur.
Però els que tenen molts calés, que de fet acostumen
a ser les “classes dominants”, no
només faciliten la millor educació que es pot donar als infants, sinó que en el seu cas es
converteix en una obligació. Llavors aquests nens i nenes van a
col·legis de noms que, només de nomenar-los, esdevenen sinònim d’un alt
coneixement d’idiomes i una formació exquisida pròpia de la seva classe i que ja
ens agradaria que fos la nostra. Desenes de milers d’euros dedicades a la
formació dels líders del futur. O potser no.
De fet, aquesta gent neixen amb les oportunitats que no tenim la majoria de mortals, però són incapaços, malgrat
l’excelsa educació que han rebut, de fer res de bo. En honor a la veritat, s’ha
de dir que durant un parell de segles, la noblesa occidental tenia per
passatemps la ciència i la filosofia i van fer aportacions importants. Però això
forma part d’un passat gloriós que difícilment tornarà.
Harvard, Cambridge, Òxford i altres noms de
prestigi acadèmic mundial, han arribat on han arribat perquè, de sempre els que
manaven hi enviaven els seus hereus i d’altra bada, per la seva capacitat de
captar el talent allà on es trobi. És ben veritat que la majoria d’estudiants
són gent amb calés i prou, però el fet que els pares col·locaran els seu cadell
en els consells d’administració de les multinacionals més importants del món o
dels gabinets de tota mena de governants, ja garanteix el prestigi de la
institució. I com que són molt rics, però no tant tontos, xuclen el talent, que
normalment neix de les classes on, o t’espaviles, o acabes cavant rases o
plegant jerseis a preu de misèria hora, els donen accés a tot els que calgui a
preu de nota estratosfèrica i els converteixen en un dels “seus”. Així demostren
perquè són tan prestigiosos i els millors del món mundial.
Darrerament he llegit un
parell d’articles que m’han cridat l’atenció al respecte. En un d'ells,
un professor de Yale, nogensmenys, ha posat en evidència que aquests aspirants
a milionari autosatisfet, no són més que “xais que fan el què els manen”.
Mancats absolutament de tota iniciativa, incapaços de contradir res ni a ningú
i l’única cosa que els preocupa és seguir el camí marcat i el què diran. La
NASA, que a banda d’enviar coets arreu de la galàxia, també es fixa que passa per
aquí, a ran de terra, treia un estudi en què explicava que les classes
dirigents són les que provoquen les caigudes de les civilitzacions, donada la
seva afició a l’immobilisme per salvaguardar els seus privilegis i que suposen
la misèria de tothom.
Tot plegat coincideix amb un comentari que
vaig sentir fa temps en què es deia que les classes altes de qualsevol
societat, són el grup de gent més inútil que hi ha, no saben fer gairebé res, i
han estat incapaços de fer res d'important per la humanitat, bé si, fer caure
civilitzacions senceres, i fer-se amics de les noves classes dirigents per perpetuar-se en el seu estil de vida que els acomoda a ells i esclavitza
als altres.
El pitjor de tot és que són la mena de
persones que es passen la vida reclamant la meritocràcia com a forma de
“selecció” social dels qui han de regir els destins dels altres i una
“igualtat” d’oportunitats que els permet començar la cursa cinc-cents metres
per davant dels altres, sempre i qual els altres vagin a peu i ells en cotxe.
Pel què sembla, a banda de relacionar-se amb gent de la seva classe, que els
donarà els contactes que els permetrà tenir una carrera brillant com a
vicepresidents de ves a saber quina multinacional, no en treuen gaire profit
d’una educació que en mans d’altres, podria arribar a ser la solució a gairebé
totes les crisis mundials.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada