Funcionaris

Cas 1: Entro a l’oficina i em rep un aparell que em pregunta què vull fer. Si vols fer això, pitja la A, per fer allò, la B; per fer allò altre, la C… I així fins la lletra I. Total que m’afegeixo al grup de persones que es miren espectants tota una filera de pantalles penjades per sobre dels seus caps que, entre torn i torn, mostra tota mena d’anuncis, per fer més passatgera l’estona. La gent pren paciència amb ressignació perquè no hi ha més remei  que esperar, perquè tornar un altre dia significa que, inevitablement, mitja hora més d’espera. Això no treu que hi hagi gent que, tal i com traspassa la porta del carrer, en veure el panorama, giri cua que té altres coses més importants a fer. Resultat: mitja hora llarga d’espera per resoldre una qüestió de deu minuts.

Cas 2: Truco a una altra oficina per resoldre un problema amb una targeta. La persona amb qui parlo em diuen que a la seva oficina no els consta que hi hagi problemes. Jo li explico que n’he tingut en dos dies diferents i que estic tenint problemes seriosos, perquè no puc utilitzar la targeta correctament. Em suggereix que m’hi passi en horari d’oficina. “perdoni - li responc - es que estic treballant i no m’hi puc apropar”. “Ah -  respon ella -, llavors no puc fer res” i és literalment el què fa, res. No es preocupa d’oferir alternatives, ni idees, ni contactes que em puguin ajudar. No fa res, i es queda tan ample. Total, el problema és meu, oi?

Cas 3: Truques per resoldre un problema amb un document. Expliques la teva història i exposes els teus dubtes. A l’altra banda del fil, perdó, ones telefòniques, una veu avorrida et fa mil preguntes i esperi…. Més preguntes, demana dades i esperi… I vas esperant, i llavors et contesten, i t`expliquen coses que ja saps, i intentes aclarir que el problema és un altre. Amb això has aconseguit que et passin amb una altra persona a qui li has d’explicar de nou i esperi… un moment… Perquè al final et reconeguin que ha estat una errada seva i que ja ho arreglaran el mes vinent. “COM!!?? Que el problema el tinc ara, escolti! Acabes cridant, cosa que tristament sempre funciona, perquè has passat de client pringat a client emprenyat i emprenyador. I cridant i emprenyant, t’arreglen el problema, una setmana més tard…

Ja ho sé, estàveu pensant en les oficines de la Generalitat, de l’ajuntament del vostre poble, de la seguretat social o de qualsevol altra administració pública. Doncs us equivoqueu. Tots tres casos corresponen a empreses privades. Grans empreses privades. D’aquelles que s’omplen la boca i la publicitat de servei al client, satisfació, de “parlem?” o “d’ajudar-nos en el nostre futur” o de salvar-nos dels mals tràngols, que per això els paguem. I et trobes que han esdevingut els nous amos de les vides de la gent. Abans ho era l’administració que et complicava la vida si no portaves el paper de torn amb els trenta segells que corresponien, ara són les grans multinacionals que no et presten serveis, et fan el favor de donar-te’l per una mòdica quantitat que farà que dormis tranquil.

Es tracta de treballadors que formen part d’una nova classe de funcionaris, dels que treballen en grans empreses les estructures de les quals els superen. Que en realitat no poden fer res per tu, i encara menys si això suposa algun tipus de molèstia per a l’empresa. Amb l’inconvenient de ser un personal prescindible en el moment que al consell d’administració de torn no li surtin els números que volen. L’ideal de qualsevol empresari, públic o privat.

Ai que us veig a venir! I els altres funcionaris? Siiiii, aquests que tenen la feina assegurada i no penquen i es passen el dia esmorzant…. Si, és veritat, existeixen, i els que treballen amb ells són els primers que els pateixen, però n’hi ha d’altres, molts d’altres, que tenen molt clar que donen un servei, que no fer un tràmit, pot suposar la diferència entre una solució o un problema molt gran per la persona en qüestió. Gent que, i sé que ara no us ho acabareu de creure, renuncia a gaudir d’una reducció de jornada aprofitant el centenar llarg d’hores extres ja fetes, perquè la falta de personal que les ha causat, provocaria endarreriments fins al col·lapse. A aquestes persones els preocupa la seva feina, que es faci bé i que la seva jornada hagi servit per donar solucions. Són els invisibles, aquells que pel fet de fer-ho bé, no compten. 

Vagi per a ells el meu petit reconeixement.