dimarts, 17 de desembre de 2013

SPQR




Ja ho sé, ja ho sé! Difícilment es pot trobar utilitat a una llengua morta, no serveix per a res. Però he de confessar que el llatí, la bèstia negra de bona part dels estudiants d’occident, sempre ha tingut un cert atractiu per a mi. 

Els textos i expressions en aquesta llengua desprenen aquell pes solemne de la saviesa antiga, aquell punt de misteri i, gràcies al cristianisme, de misticisme que tan bé han sabut aprofitar els guionistes de Hollywood.

Quan era petit em tenia d’allò més encuriosit la inscripció que portaven en penons les legions romanes a les pel·lícules: SPQR. En la meva innocència ho relacionava amb l’esport, però no acabava de veure que tenien a veure l’atletisme o el futbol amb la conquesta de les Gàl·lies. El que hi posava, i jo no vaig saber fins molts anys més tard, eren les inicials de Senatus PopulusQue Romanus, el Senat i el Poble de Roma. Ara si, “pacificaven” les futures províncies (territoris pro vincere), per annexionar-les a l’impreri en el nom del poble romà.

Hi ha moltes màximes que encara perviuen en el llenguatge actual, sobre tot en certes professions. Qui no recorda el famós veni, vidi, vinci de Juli Cèsar? O aquella sentència que resa dura lex, sed lex que ja ens agradaria que s’apliqués per igual a tothom, no com les “excepcions” que estem vivint. Una altra que utilitzem mig escapçada vox populi que en la seva versió completa diu: vox populi, vox Dei. Va ser una expressió molt en voga durant l’edat mitjana, però ara que vivim en democràcia li hauríem de fer una mica més de cas, i no haver d’esperar a la setmana dels tres dijous o Ad kalendas Graecas, perquè els polítics facin alguna cosa de profit.

Els que tenim la sort de treballar, diàriament practiquem allò de ora et labora, una mena de pregària que ens ha d’ajudar a conservar la feina. I quan poses la tele, el futbol i els programes del cor s’han convertit en el panem et circences dels nostres dies, desviant la nostra atenció d’assumptes que són autèntics casus belli.

Darrerament, la classe política ens regala opinions enceses sobre qualsevol moviment social o qualsevol crítica al sistema establert i ràpidament anem a parar a la reductio ad Hitlerum (això és un neollatinisme). Si escridasses a polítics i banquers per fer fora de casa la gent, ets un nazi, si defenses que la gent té dret a opinar i votar el seu futur, ets un feixista. Que un dia vas anar a Donosti a fer unes tapes? Ets un terrorista i, per tant, un nazi.

I amb tot plegat se’t comença a encendre la sang en veure com estan deixant el món que tant va costar construir als nostres avis i als nostres pares. Comences a pensar en allò de si vis pacem, para bellum i engegar una revolta que posi les coses a lloc.

És veritat, segurament el llatí, una llengua del passat, no serveix per a res, però defineix tan bé el nostre present!

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada