Mobile Friends

He de confessar que mai he estat un seguidor fidel de les novetats en tecnologia. De fet, quan m’he decidit a comprar alguna joguina tecnològica, sempre he optat per la versió que més s’ajustava a les meves necessitats. Els altres afegits, a banda d’encarir l’andròmina en qüestió, no m’interessaven. En el cas dels telèfons mòbils, bàsicament he buscat que fossin pràctics, que tinguessin una bona agenda i poca cosa més. La càmera de no-sé-quants megapíxels, el gravador de no sé quina història, els jocs incorporats i altres complements meravellosos que venien inclosos m’eren, i em són, absolutament indiferents. Però fa pocs dies em vaig adonar, que si li dones l’esquena a la tecnologia, pots acabar descavalcat del món que t’envolta.

Ara bona part de la gent que conec tenen un “smartphone” (és que dir-li “telèfon intel·ligent” o “d’última generació” queda molt provincià). Brillants pantalles tàctils, amb centenars d’usos, tota mena d’aplicacions, càmeres de fotos, connexió a Internet, brúixola, llanterna, GPS i no sé quantes coses més. I les que se’ls pot afegir! Tota mena d’aplicacions per a telèfons basats en la tecnologia Android i iPhone, paraules que fins fa quatre dies no s’havia inventat ningú, i sense les quals podíem viure perfectament. Però ara, qui no les coneix o no sap de què van, és tecnològicament parlant, un inculte funcional.

Bé doncs, tot estant a casa d'uns amics, a punt de compartir dinar i tertúlia. Vaig sentir com parlaven de les fotografies que havien compartit, que s’havien enviat. Per mail, vaig pensar jo en un principi, però no. Després d’una intervenció meva recordant-los que jo també existia i que m’agradaria veure les fotos que s’envien, un d’ells m’ho va deixar ben clar: “és que només les envio als contactes que tenen el whatsapp, perquè per missatge és molt car”. I es clar, el meu miserable telèfon sense Android i que no s’apropa ni de conya a un iPhone, no té coses d’aquestes. Així que em quedo sense veure les fotos dels meus amics.

Ja sé que no ho fan amb mala intenció, ni amb voluntat de discriminació, ni em tenen mania (bé, espero no equivocar-me en això últim!), però vaig marxar amb la sensació que, si no espavilo i em faig amb un “smartphone”, m’aniré quedant enrere tecnològicament, que hi haurà coses que no compartiran amb mi i serà com si fóssim una mica menys amics.

Carregat de raons

Les reunions de veïns són una de les activitats més peculiars a les que ens veiem obligats a assistir. Bé, això el que hi assistim, perquè hi ha molta gent que s’oblida que la primera porta de casa seva està a l’entrada de l’escala...

Bé doncs, ahir vaig tenir el “plaer” de conduir una d’aquestes reunions. L’ordre del dia era senzill, decidir quina assegurança, d’entre tres pressupostos, es triava per la comunitat. Assistència: quatre propietaris de quinze.

Arribada del personal a la reunió. No ha assistit el bronques, si aquell veí (o veïna) que hi ha a totes les escales especialista a muntar sidrals, embolicar la troca i no proposar cap solució a tots els problemes que ells mateixos plantegen. Observo que un dels propietaris es comença a moure com un lleó engabiat. Ve a buscar gresca i se li nota. Jo ja sé de què va la cosa, però de tota manera tiro endavant la reunió. Després d’aconseguir, per fi, dur a terme la votació, s’aprova per majoria absoluta optar pel pressupost més baix. Quina sorpresa.

Un dels veïns proposa un invent del Tebeo per tapar les bústies, per on entra l’aire gelat del carrer. Total la proposta pelegrina, desordenada i confusa no va enlloc. I com diu el programa de la tele: “Alguna pregunta més?” El lleó engabiat treu les urpes, és la seva oportunitat, el moment que estava esperant. Es queixa per no haver estat informat de les darreres reunions, concretament tres en tres anys. La queixa ve seguida d’una relació de les seves virtuts i de les nostres desconsideracions. Acte seguit, se li demana disculpes perquè no se l’ha convocat per error i se li promet que no tornarà a passar. Però el lleó no en té prou amb aquestes escorrialles, vol sang i torna a carregar: Que si jo pago puntualment, que si no se m’ha informat de res, que si només m’heu trobat per pagar... Llavors li pregunto jo “I perquè no ha preguntat res durant tres anys?” La seva cara és un poema. De sobte s’adona que ell, en part, també té la culpa, però no ho vol reconèixer, no ho pot reconèixer. Llença els seus atacs repetint arguments, raons i virtuts. Però hores d’ara se sap deslegitimitat i el pitjor de tot, ha perdut la força dels seus arguments que no para d’esgrimir, arguments que possiblement ha estat hores teixint i que es pensava que eren irrefutables.

Ell només sabia que venia carregat de raons.

Homo homini lupus

Ja ho tenien ben clar els romans, l’home és un llop per l’home. En situacions difícils el què impera és l’instint de supervivència. Curiosament, hi ha situacions de risc en què la millor solució és fer-hi front de manera conjunta. La unió fa la força, diuen.

Però els professionals del conflicte en saben i molt, de tàctiques. I una de les més bàsiques és la que diu “divideix i venceràs”.  I els nostres polítics i els economistes més reputats l’estan aplicant amb una habilitat i eficàcia envejables. Tan de bo fossin igual d’eficaços solucionant els problemes de la gent que els ha escollit.

I ara amb la crisi que ha esdevingut excusa per a gairebé tot, es dediquen a criticar qualsevol sector de la societat que es reveli contra les “inevitables” retallades. La gent comença a veure amb bons ulls i fins i tot amb entusiasme, que es limitin els drets laborals d’altres sectors, que entri en discussió el dret de vaga, que es rebaixi els sous dels treballadors públics “privilegiats”, que tenen assegurada la feina de per vida (això últim està per veure), a que s’allargui l’edat de jubilació... 

Tota una sèrie de pèrdues de drets col·lectius, en nom de la supervivència d’un estat del benestar que estan desmuntant ordenadament, amb el beneplàcit d’unes societats espantades per conservar el què tenen, que cada cop és menys, i no estic parlant de béns materials, sinó de drets, que hem trigat segles, revolucions, sang, suor i llàgrimes en aconseguir i que ara una colla de facinerosos encorbatats ens estan prenent a punta de dèficit públic.  I el que em sembla més alarmant: tinc el convenciment que s’estan assentant les bases d’unes societats tecnològicament molt avançades i socialment cada cop més endarrerides. 

Això si que és treballar per alterar la realitat!